Estic seguint la campanya pel congrés d’ERC de bastant a prop.
ERC ha estat un dels desenganys més grans que he patit en política. Hi vaig posar tantes il·lusions, tantes esperances... per fi hi havia un partit fort i amb pes que em representava... per fi. Fins que un se’n adona de que li han aixecat la camisa: primer tripartit, Perpinyà, procés estatutari, retall estatutari, votar no, abstenir-se, etc...
Però com que l’home és l’únic animal que pot ensopegar dos cops amb la mateixa pedra... la sola idea del “feu-me confiança” em va tornar a convèncer.
Renoi! Mira que en sóc de fàcil!
Però bé, l’animalot que sóc va considerar que ensopegar dos cops amb la mateixa pedra era suficient, i que ja no passava més pel túnel cap enlloc que em volien seguir venent.
Mai més no tornaria a confiar amb aquesta gent, que van fer del meu vot, de la meva intenció i la de tants altres, l’eina que els serveix per ser qui son. Sangoneres de càrrec i poder. Còmplices de qui ens vol fer desaparèixer, sols a canvi de benefici personal. Gentussa, púrria com tanta en corre, però utilitzant i venent als que els hi hem fet confiança.
Haurien de passar molts anys per tornar-hi a confiar, per recuperar allò que tant va costar fer gran i que tant ràpidament han ensorrat.
Però una llum, tímida i llunyana, s’entreveia en la foscor.
Una llum que, a mesura que passaven els mesos, s’anava fent gran i brillant.
La llum de la gent de Reagrupament. Gent honesta, preparada i amb les idees clares. Carretero ha marcat amb pas ferm la línia de la coherència, del parlar clar, d’escoltar la gent i el país, i d’oferir alhora el que reclama i més necessita.
Carretero sap que ERC no és el fi, però és una eina, una gran eina, potser l’única ara per ara, que tenim per mirar d’aconseguir el futur que ens mereixem: la llibertat, la igualtat amb els altres. L’honor i la plenitud que hom necessita per ser. L’eina que ens ha de situar al mapa com el que som: una nació sobirana oberta al mon.
I aquesta llum, Reagrupament, ara ja llueix tota la seva potència. Els poders (mediàtics, polítics) intenten fer veure que no hi és, però tothom que vulgui obrir els ulls
Rcat marca el ritme. Marca discurs. Marca manera de fer.
Exagero?
No crec.
Mireu sinó com avança
Que... "si potser ens hem equivocat, però hem d’acabar el mandat”... “Esquerra necessita renovar-se”, “Hem de mirar al futur i no al passat”, “replantejar l’estratègia”, etc, etc, etc..."bla,bla,bla".
Quina barra!!! Quina barra s’ha de tenir per demanar renovació i aspirar a seguir xupant cadira!!!
Barra. Molta barra.
I esperit de supervivència. Això sí, esperit de supervivència, d’això si que no en van escassos!!! Saben que la gent vol el que Carretero proclama, i ells, com a bons (grans) trileros, intentaran enganyar a tothom dient el que volem sentir per després seguir fent només el que els permeti seguir xarrupant de la mamella sociata, és a dir, del poder. De l’únic i gran poder omnipresent que hi ha al nostre país. coses que tenen les claus...
Tinc molt clar que a l’electorat no el tornaran a enganyar. Ja no colarà...
Espero que al militant tampoc l’enganyin, espero que el militant no cedeixi al xantatge moral del “si estimes al partit...”, “aquests volen carregar-se tot el que tant ens ha costat construir”, o, en casos més extrems, “si vols seguir poden desenvolupar aquesta tasca (càrrec) tant important pel país”, “recorda que estàs aquí per què ser que puc confiar en tu, no em fallis ara...”.
Pocavergonyes disposats a tot per sobreviure...
Espero que no enganyin al militant...
Espero que el militant no es deixi enganyar...
però avui ja ho podem dir, alt i clar: Carretero ha guanyat.
Ha guanyat en el discurs, ha guanyat en el diagnòstic de la “malaltia” d’ERC, ha guanyat en el remei per curar a ERC. Potser ser metge, ser alguna cosa de veritat sense la política, li ha donat les bases, el coneixement per a
Benvinguts Carretero, Carandell i Rcat! Benvinguts quan més falta fèieu a aquest país nostre.
Ja heu guanyat.
Als catalans, ja ens heu convençut.
No dubto que el militant, sabrà veure-ho i estar a l’alçada que el país (i el partit) li reclama.
Enhorabona.
Salut companys!!!
1 comentari:
Es repeteix la mateixa història de sempre. ERC perd vots massivament i el que és clar és que els seus dirigents segueixen aferrats a càrrecs polítics a l'Administració (amb l'honrosa excepció de Puigcercós qui, no obstant, deixa enrere un home de la seva confiança i no expressa cap voluntat de no tornar a acostar-se a les actuals institucions). No veig llunyà el dia de la divisió d'ERC i el moment en el que alguns dels líders dels principals corrents d'aquest partit (ja sigui de la direcció o de les faccions crítiques) segueixin les passes de Joan Hortalà, Pilar Rahola o Àngel Colom.
Encara és l'hora de que algú a ERC es decideixi a fer gestos perquè el partit vagi en la direcció d'abandonar càrrecs inútils i a reivindicar (amb accions i no només amb paraules) l'ideari que hauria de tenir una formació sobiranista.
Perquè ningú no ho diu ben clar? Una Conselleria de Governació, per exemple, té actualment tant sentit a Catalunya com la que tindria una d'Assumptes Exteriors o una de l'Aire: amb les competències i legislació actuals absolutament cap.
El principal corrent crític del partit, "Reagrupament" d'en Joan Carretero es presenta com una alternativa a l'actual direcció. Però malauradament ni la trajectòria de l'ex-conseller de governació ni el seu programa l'avalen.
Entre les idees originals de Carretero (expressades durant la creació de Reagrupament) hi ha la de permanència al "govern" autonòmic i la d'un eventual i incomprensible pacte ERC-CiU-PSC.
Immediatament després de les retallades de l'estatut (que ja no era inicialment cap gran cosa) i abans de que fos sotmés a referendum, un partit que fos només una mica sobiranista hauria d'haver fet, com a mínim, el següent:
1. - Abandonar el govern. Una formació independentista no pot participar d'unes institucions que suposadament rebutja (Quin ridícul que els seus consellers haguessin de ser expulsats per en Maragall!)
2. - No donar cap mena de suport al partit que ha fet les retallades (PSOE) ni als partits que les han recolzat (principalment Convergència i Unió , però també Iniciativa-Verds).
No havent realitzat aquestes dues accions elementals ni tenint cap corrent intern fort que les hagi reivindicat, els darrers resultats d'ERC eren fàcilment previsibles. També ho és el futur d'aquest partit . Enfonsament total en vots a les autonòmiques. Divisió del partit. Possibles transfuguismes (o fugides, depenent de quina sigui la facció finalment dominant) a Convergència i Unió.
Sembla ja tard, molt tard, per redreçar la trajectòria d'Esquerra. Els moviments dins de la formació política em fan ser molt incrèdul respecte als possibles successors a la seva direcció.
Crec que , més aviat, el que està passant no és només que ERC hagi entrat en una greu crisi d'identitat, sinó que ho ha fet també fa temps el país que anomenem (o anomenàvem) Catalunya.
Publica un comentari a l'entrada