dimarts, 22 de juliol de 2008

Agonitzant… (mai no sabré)

Dies de silenci catosfèric… uns silencis més... i van...
Ha estat dur aquest any.
Dur i llarg.
Parlo d’any, però hauria de parlar de temporada, de la temporada que arrenca cada setembre.
Laboralment, ja ho sabeu: molta feina, massa. Sempre em queixo del mateix, ho sé, però es que em sento realment cansat. Estressat. Vaig iniciar la temporada després de fer dues setmanes i poc de vacances a l’agost, i des d’aleshores, poca cosa, de festes és clar. He treballat quasi bé tots els caps de setmana (una mica dissabte, una mica diumenge), tots els ponts i alguns, uns quants, festius dels que la majoria anomena assenyalats (l’11 de setembre, 1 de novembre, 6 de desembre, Sant Esteve, el dia 1 de gener, l’1 de maig, Sant Joan...).
Estic cansat, em costa rendir, i ja fa setmanes que em dosificava les poques forces que em restaven per arribar al 25 de juliol. Però divendres passat, la situació va fer un altre tomb, i no podré començar les vacances fins el dia 1 d’agost. Així que no tindré més remei que tornar a refiar de que apareguin aquelles reserves ocultes que sempre ens venen a socórrer. Serà dura aquesta setmana extra per inesperada. Agònica. Hauré de re-mentalitzar-me. Però ho faré. Només fent l’últim esforç a ple rendiment m’asseguraré una tornada el 26 d’agost amb certa normalitat. No pot quedar res pendent.

Personalment, l’any ha estat força positiu. Gràcies a déu (o als déus) la família ha tornat a esdevenir el coixí on aixoplugar-se, recuperar l’alè i carregar-se de l’energia positiva (l’amor) que tot ho pot.
A més he entrat al “club” dels 40 sense grans traumes, si més no per el moment.

Nacionalment, l’any ha estat fotut. Molt fotut. No és que seguim ficats en el forat on érem l’estiu passat, és que hi estem més enfonsats i bruts de merda que mai. Ha estat una temporada on perdre ha estat la constant. La sensació és de perdre totes les batalles. Derrotat. En totes les comtesses m’he sentit derrotat. I el pitjor de tot és que, aquest cop, les batalles, els enemics, son a casa. Som nosaltres. Son els que, en teoria, haurien de ser dels meus. Traïció, es sol anomenar quan el que colpeja és un dels teus. No ho puc entendre... Mai no sabré.
ERC (perdó, Esquerra) ha regalat el poder als botiflers. Van treure un dels pitjors resultats de la seva història, però Esquerra i els papanates de Iniciativa, van demostrar que son liderats per uns imbècils integrals, que se’n deixat entabanar de tal manera que, encara ara, no se’n adonen. I probablement, no se’n adonaran mai.

Em pregunto perquè, no sabré mai comprendre...
Em sap greu parlar d’aquesta manera, però algú que s’ha empassat els arguments dels Montilla’s, Ferran’s, Zaragoza’s, Iceta’s and Cia., i encara ara defensin la seva posició, amb la pobresa intel·lectual de només saber argumentar-ho amb els arguments d’ells, és que son uns idiotes integrals, per no dir paraules més gruixudes.
I em dol en l’ànima, perquè el trenta i no sé quant per cent de militants d’ERC que varen fer possible que la traïció i l’engany a l’electorat que va confiar en ells, persisteixi més temps, son també uns idiotes de cap a peus. Idiotes políticament parlant. I conto amics entre aquests idiotes, que em perdonin, però les conseqüències de la seva miopia mental alhora de defensar i validar lo indefensable, està fent agonitzar totes les fràgils estructures que el país li va costar tant d’aixecar. Em corrou per dins tanta miopia.

No ho puc entendre... Mai no sabré.
Jesús va dir: “Perdona’ls Pare, no saben el que es fan”. I m’agradaria tenir la serenor d’esperit i la fe en el més enllà de Jesús, però el veure, el patir la destrucció del present i del futur proper que estant permetent, m’encén la ràbia més ferotge que porto dins.
El polític més preparat, el líder que el país necessita per recuperar l’honor, l’orgull, l’objectiu, l’alliberament mental al Síndrome d’Estocolm que patim com a poble, aquest home, en Carretero i els seus, han estat enviats a un segona fila que hauria d’avergonyir als militants de tan dignes sigles, d’ERC. El país no s’ho pot permetre. Però ells, lluny d’avergonyir-se’n, s’han deixat convèncer per la pobresa d’uns arguments que els fan sentir importants. Pitjor que babaus.
Idiotes.
Idiotes sense remei.
Només la propera patacada electoral pot fer que s’amaguin avergonyits a casa seva, i hi restin amagats un bon grapat d’anys per redimir la seva miopia nacional.
El país agonitza.
La Generalitat ha esdevingut un vulgar ajuntament, ple de personatges sense més característiques que la baixesa moral (uns), l’autodí (altres) i la incapacitat total per a fer res de profit en la vida per sí sols (de la resta). Una institució amb voluntat d’Estat esdevinguda comunitat autònoma de baix perfil.

Em pregunto perquè, no sabré mai comprendre...
Un país mancat de mitjans de comunicació a l’alçada, on en nom de mil i una collonades, han destruït (amb traïdoria i nocturnitat) els dos mitjans que havien nascut amb l’objectiu i deure d’intentar cohesionar el país.
Diuen que arrenquen crosta, però en realitat ofeguen amb la crosta de l’invasor l’anima la nació.
Esquerra... déu meu. Quin poc nivell intel·lectual per esdevenir partícip d’un genocidi. Del propi genocidi.
I avui piulen i treuen pit per que en Montilla va plantar cara ahir amb el gran mentider d’en Zapatero.
Rucs. Babaus. Que no veieu que us estant tornar a fer ballar?

Fa una setmana ha començat l’escenificació de la propera sodomització a que serem sotmesos. I sense lubricant, que ara el forat ja es prou gros!
Ha començat la representació de l’incompliment del finançament que marca l’Estatut. Ara venen uns dies en que l’Estat ens negarà lo pactat, en que el PSC farà veure que es quadra, s’enroca. Tant és així que CIU tornarà a fer-li costat, i quan tot sembli perdut, entre PSC i CIU aniran a Madrid, en una reunió clau pel país que en diran (situació d’emergència), i trauran a darrera hora una pacte no del tot dolent, lluny del que reclamava l’Estatut, però vist com estava tot, molt millor, però molt, del que teníem.
I Esquerra dirà... veieu, la puta pluja fina a fet que en Montilla es revelés contra el PSOE i exigís un finançament més just. Si no fos per la influencia d’Esquerra...
I la majoria se l’empassarà sencera aquesta nova enredada, amb els pantalons en abaixats i el cul ben depilat, i sense lubricant, i gaudint... ara, a la majoria, ja els hi agrada que els donin pel cul... el forat ja està donat i no hi ha dolor, només hi ha un estrany plaer... i és que el Jòssse és tant maco...

L’Independentisme creix. Cert. I per això tota la maquinaria “sociata” s’ha posat en marxa, a plè rendiment, per deixar-nos sols, aïllats. Per més que creixem, si ens aïllen, esperen que ens fonguem com ho fa un glaçó en aquests dies...
Necessitem eines per protegir-nos de l’alienació mental a que estem sotmesos.
Ho hem vist darrerament, no cal anar gaire lluny.
Resulta que lo normal era voler que Espanya guanyés l’Eurocopa. Els arguments eren variats. Hem estat bombardejats subliminalment. Que si era una Espanya diferent, que si hi havia catalans, que com que no tenim selecció, aquesta és la nostra, que si jugaven tant bé, que si...
La setmana passada, algú va dir una veritat sobre el President de la Generalitat. Va dir que maltractava la llengua del país que representa, perquè és incapaç de parlar-la amb un mínim de correcció. L’endemà, un servidor defensava les paraules d’en Puig, amb el simple argument de que son certes. Ho feia amb gent que pensava era normal, i segurament ho son, però flaquegen... em van tractar de fonamentalista. Em van dir que en Montilla era un exemple per la resta d’immigrants. Senyor, senyor, reconec que estic agonitzant, que necessito desesperadament vacances, que ja no tinc paciència, però per la mort de déu, no em poseu d’exemple una persona que porta 40 anys entre nosaltres, que el país li ha donat més oportunitats de les que mereix per qualitats pròpies, que ha estat 20 anys en càrrecs públics , i que tant sols fa un parell d’anys que s’ha sentit “obligat” a fixar-se en la llengua del país que l’alimenta i a dissimular que li importa un rave. Per la mort de déu... que ens hem tornat bojos?

Em pregunto perquè, no sabré mai comprendre...
I el personatge en qüestió, a més, té la barra de dir que ningú li pot donar lliçons de catalanisme. Ell, que fa dos anys va participar activament en la retallada de l’Estatut que el 90% del Parlament havia aprovat! Hi va participar, no ho oblideu, des del bàndol de l’enemic, del retallador de la nostra democràtica voluntat! Ell, que va negar els nostres drets històrics... lliçons de catalanisme? Per la mort de déu. I el caragirat d’en Carod, fent-ne una defensa apassionada... tant grossa la té el Montilla que tothom se li agenolla amb la boca oberta?
Ens estem convertint en no res, en alienats mentals a l’invasor. L’estratègia d’aquest és clara:

1. Aprofitar la nostra feblesa mental després de centenars d’anys de no ser plens, de no ser sobirans.
2. Cercar l’aliança dels natius curts de gambals.
3. Destruir, mica en mica, sense aturar-se, totes les columnes que ens permeten ser.
4. Aïllar-nos entre nosaltres per evitar que la connexió ens faci forts.

Per això, no vull que els Blocs amb Estrella desapareguin... perquè per més humil que sigui la iniciativa, posa el seu granet de sorra per a que els ciutadans conscients del país no ens sentim tant sols, no ens sentim tant aïllats. És una eina més per reforçar els nostres vincles, un punt de trobada per compartir, per fer-nos forts, per canalitzar iniciatives, per denunciar renuncies.
Aquesta temporada 2007/2008 ha estat nefasta, però no la oblidaré mai perquè m’ha permès conèixer, compartir i aprendre de companys que lluiten per seguir sent, que lluiten perquè el país no s’oblidi a ell mateix, i que son generosos en la seva lluita.
Ha estat un honor participar en la creació del Bloc, i serà un honor seguir treballant amb els companys per prendre totes les iniciatives necessàries que ens ajudin a seguir alliberats dels paranys psicològics que ens amenacen.

Perdoneu la llargària.

Com és evident... estic agonitzant en diferents fronts i, perquè amagar-ho, una de les raons (no pas l’única) de l’existència d’aquest bloc és permetre obrir la vàlvula nacional i deixar sortir el vapor que provoca tanta impotència i soledat nacional...

No sé si tornaré a escriure abans de vacances, ni durant aquestes. Així que, permeteu-me que us recomani les adreces imprescindibles de visites diàries... els darrers posts i articles no tenen pèrdua.
Elies115 (destaco 2 posts per sobre la resta: Una certa idea de país i Si mai jo m’oblidés de tu...)
El gran Joan Arnera (i els seus articles els diumenges al Bloc Gran).
Des de l’exili (en Manel encara hi escriu alguna cosa) o també els seus articles en el Bloc Gran)
Josep Sort (espectacular la seva activitat d’escriptor i viatger) i també els seus articles en el Bloc Gran)
Reflexions en català (en Marc sempre incisiu i aportant visions diferents).
En Dessmond i el seu Itching like grass, un gran mestre blocaire i activista exemplar. És a tot arreu.
En Joliu, darrerament amb poques aparicions, però com sempre, brillants. Que em perdoni ell especialment per fer tant escandalosament llarg aquests post. Com que ell segur que no haurà arribat fins aquí, prego que algú li faci arribar les meves és sinceres disculpes. Té raó.
Els Cimera, darrerament també amb una activitat més pausada, però originals i clars, amb uns enllaços com ningú té...
I els clàssics, un recuperat Partal després d’una posició parcial totalment incomprensible (per a mi) envers RCat, tant en el seu bloc (Mails per a Hipàtia i el Mail Obert de Vilaweb), en Víctor Alexandre sense defallir mai i estant en totes les que s’ha d’estar, un Ricard Biel interessantíssim que espero estigui en silenci per vacances, i una Àstrid Bierge intermitent però sempre punyent.

Durant aquest llarg post, no ha parat de sonar en el meu cap una cançó d’en Llach que feia moltíssim que no escoltava, així que si voleu, podeu escoltar-la aquí.

Salut companys!!!




"(...)
Em pregunto per què mai no sabré comprendre
que l’adéu d’un amor faci sempre oblidar tants moments de tendresa.

Em pregunto per què mai no sabré comprendre
per què el meu benestar serà sempre la torna de la teva pobresa.

Ni els lladres de somnis que incapaços com són del demà que ens encisa
fan llur mediocritat, mercadejant fracàs, en nom de realisme.
No trobaran perdó!

(...)
Ni que un braç justicier, vingut del fons del mar, no executi solemne
als qui amb i pel poder, bavegen sobre els pits destripats per la guerra.
En nom de qui, perdó? "

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Si les coses poden empitjorar, empitjoraran, hehe.

Apa, que ja falta poc per a les vacances. Jo ja n'he fet una tongada i fins al Nadal res de res.

Salut i endavant les atxes!!!

L'Espelt ha dit...

Gràcies Marc.
Necessitava que algú m'aixeques la moral (hehe).
Llàstima que pensi que encara pot empitjorar tot més. Sembla que els del tripi ens han dut a un forat sense fons... en fi, també diuen que els miracles existeixen i per fi en veiem un en les nostres terres.
Espero que t'hagin provat les vacances... les meves son a tocar, 10 dies, però son uns dies llargs i feixucs.
Salut company!!!!

Anònim ha dit...

Realment el teu article si que és increïble, transmets molt bé el teu estat d'ànim que competeixo plenament, tant per al que fa a les ganes de vacances, que jo no les tinc fins el 12 de setembre!, com sobretot la situació de el nostre petit país.

Com et vaig dir l'altre dia voltant per al fossar de les moreres amb en Marc i en Cesc, crec que abans d'un any tornarem a tenir l'oportunitat de canviar i fer un salt qualitatiu cap al nostre somni.

Per cert, endavant amb B*, compteu amb mi, encara que no tant com ha estat amb RCat.

Salut i ànims company!
Endavant les atxes!

L'Espelt ha dit...

Manel, desitjo de tot cor que el camí fins el 12 de setembre s'et faci lleuger.
I desitjo de tot cor que el camí d'ERC en el proper any faci el tomb que el país necessita.
Per cert... una nit força divertida la del Fossar de les Moreres... nits per recarregar energies envoltats de companys com cal.
Salut i endevant les atxes!!!