dimecres, 7 de juliol del 2010

Crisi... (i encara un bri de llum)

No sé si aguantaré gaire més.
Estic cansat, molt cansat, desanimat, abatut. Trist, molt trist.

Algú de vosaltres coneix d’algun país, on hi pugui viure en pau, tranquil, on hi hagi feina i un bon nivell educatiu pels meus fills? On la democràcia, el sentit comú i el respecte a tot i als demés, siguin norma diària? On els seus habitants intentin només ser feliços mitjançant la llibertat i dignitat que practiquen?
Si coneixeu algun país candidat, feu-m’ho saber. Em queden poques forces i m’agradaria tenir una fugida apunt.

És que en el meu país, hi passen coses grosses, estranyes, on el punt denominador de totes elles sempre és que la culpa és nostra.
Per exemple, els Independentistes (amb el veu vot!) van lliurar el país als enèmics.
És que en el meu país, el President gosa a boicotejar una manifestació, jugant amb tots plegats, amb la senyera com a arma.
És que en el meu país, l’oposició (que és majoria!) es covarda, poruga, incapaç de sortir de la ratera on els anys, ells i nosaltres, ens han posat.
És que en el meu país quan hi havia una alternativa sana, pura, lliure, que ho volia capgirar tot, i que la limitada capacitat dels que ho han volgut liderar, ha foragitat, de cop, el talent, el criteri, l'excel·lència, i ho ha fos tot, com un glaçó es desfà, impotent, en una xafugosa nit d'estiu com la d'avui.
És que en el meu país, Govern i PSC, gosen intoxicar amb cíniques amenaces i rastreres paraules. Frases manipuladores, falses, brutes. Utilitzen un càrrec que no els hi corresponia, un càrrec que la follia d’uns Independentistes els hi ha servit en safata, gratis, com fem en la majoria dels casos els catalans.
O no els hi donarem ara (i gratis com no!) un Mundial de futbol? I els hi donarem de tal manera que s’ensenyaran al mon com la excel·lència, el bon gust i les formes que no han estat mai, ni ho són ara, ni ho seran mai!
Perquè ha de donar’ls-hi la copa la columna vertebral (i més) de l’equip que porten dos anys menyspreant, insultant, atacant, perseguint...
Per què no hem deixat que hi anessin amb la seva fúria, amb la seva fatxenderia, amb els seus Rauls, Gutis i companyia?
Perquè som així els catalans?

Estic cansat del meu país. Defalleixo. Em queden poques forces, molt poques, però dissabte, malgrat tot, seré a la manifestació i espero trobar-vos-hi a tots els que encara lluiteu per esdevenir normals.
Perquè malgrat tot, encara tinc esma per somiar.
Perquè malgrat tot, encara som molts els que somiem i no renunciem a res.
Somiem.
Clar que sí.



Magnífic espot per la manifestació, utilitzant una grandiosa, immensa Cançó dén Lluís Llach. Una més, i en són...
Gràcies Lluís perquè en crisis com les que pateixo en nits interminables com aquesta, les teves paraules, la força de la teva veu, em dona ànims per seguir somiant.
CLAR QUE SÍ.



SOMNIEU.
És clar que sí, somniem constantment.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, ham après a esperar i ho esperem tot.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament.
TENIU MASSA PRESSA.
Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta pressa.
SOMNIEU.
Sí inevitablement, el somni d’avui com possibilitat del demà.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l’esperança.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure.
EXIGIU.
És clar que sí, apassionadament o amb tristesa.
I tanmateix,
i tanmateix, millor així, millor un poble que es mou,
encara que, a vegades, precipitat,
encara que, a vegades, massa prudent,
encara que, a vegades, brut, baix, rastrer,
encara que, a vegades, sublim,
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors d’interessos.
Per això, que ningú no s’avergonyeixi de dir, que ningú no s’avergonyeixi de cridar:
somniem, sí, constantment, somniem sense límits en els somnis,
somniem fins l’inimaginable.
Somniem sempre,
i ho esperem tot, hem après l’art d’esperar,
aquest art d’esperar en nits interminables d’impotència;
sabem esperar i ho esperem tot, tot,
i ho volem tot,
volem l’impossible per a arribar al possible,
volem el possible per a arribar a l’impossible;
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmesos al càlcul dels ordenadors d’interessos;
per això, si mai ens diuen, si mai ens gosen dir...
SOMNIEU.
És clar que sí! constantment, somniem sempre.
Si en dieu: ESPEREU MASSA.
És clar que sí, hem après a esperar, i ho esperem tot.
Si ens dieu: VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més i tot, àvidament.
Si ens dieu: TENIU MASSA PRESSA.
És clar que sí, caminar, arribar, recomençar, sí, tenim pressa.

3 comentaris:

Dessmond ha dit...

Allí ens hi trobarem.
Defallir és un luxe que no ens podem permetre els catalans.

L'Espelt ha dit...

Espero poder veure'ns dissabte, Dess.
Sé que no podem defallir, però personalment hi ha dies i nits (interminables com les defineix en Llach) en que tot és fa gran i el cansament acumulat davant tant d'absurd et venç.
Però seguirem somniant, CLAR QUE SÍ.
Una abraçada!

Josep Llorenç i Blat ha dit...

Bon dia,

el que hem de fer és trobar un estat on vagi a parar tota aquesta gentada que ni se sent catalana ni ens deixa de ser-ho.

Res millor a fer que comunicar-nos i construir la nostra manera d'entendre el món, entre totes les bones intel·ligències que tenim, sens dubte que les tenim.

Que se'n vagin els altres, vós ni pensar-ne! I en Pujol, el futbolista espanyol, el primer; quin malestar veure'l oferint noves glòries a l'estat que ens sotmet, a prop de Sofia la grega, emocionat i tot.

Res no fa, acabaran perdent, perquè van contra natura. Ja duen més de cinc-cents anys i encara no han guanyat. Recordeu en Companys, al 1934:

"Catalans!
...
En aquesta hora solemne, en nom del Poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclamo l'Estat Català
...
Catalans! L'hora és greu i gloriosa.
...
Visca Catalunya! Visca la República! Visca la llibertat."

Recordeu en Macià, al 1931:

"Catalans:
Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana..."


I -mala sort- no tenim tots els mots que la gent honrada i catalana ha anat dient al llarg de la història; però les van dir i, tot seguit, els van matar o tancar a la presó de per vida. Podem afirmar que ens han seleccionat genèticament, que només han deixat descendència els porucs; però, vés per on, no van matar les mares catalanes, no totes, i, vés per on, aquí hi som.

Ara, no tenim gent que ho pugui fer: això de declarar la independència; però és una qüestió de temps (hores, dies, setmanes o anys).

I aquest és el lloc on podeu anar-hi: a la Catalunya lliure que anem fent. En comptes de desplaçar-vos per l'espai, feu el trajecte cap al futur, modificant-lo des d'aquest moment. No sé què més puc afegir?

El 4 de juliol vaig presentar al Parlament de Catalunya, via la web que tenen oberta, una DECLARACIÓ D'INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA:

http://www.parlament.cat/web/serveis/parlament-20/epeticions

"Bon dia,

Catalunya ha estat la terra del poble català. Aquí ha viscut com a poble lliure i sobirà, aquí ha viscut com a poble sotmès i trist, aquí ha creat una societat i una cultura amb valors nacionals i universals.

Després d’una successiva pèrdua de condicions favorables a la nostra llibertat de fa segles fins ara, per raó d’una continuada sèrie de conflictes bèl•lics i polítics, d’on sempre ha sobreviscut malgrat les aparences.

Ve ara el moment de deixar de banda aquesta relació forçada amb la demarcació espanyola, pel dret natural que els pobles tenen a la vida, la llibertat, la independència i la recerca de la felicitat, com un poble més entre la resta de pobles i nacions de la Terra.

És per això que, confiant en la vostra honradesa catalana, presento aquesta petició al Parlament de Catalunya, per tal que aprovi aquesta declaració:
___________________________________

EL PARLAMENT DE CATALUNYA,
A 11 DE SETEMBRE DE 2010,

DECLARA

LA INDEPENDÈNCIA DEL POBLE CATALÀ
I LA CREACIÓ DE L’ESTAT CATALÀ,
ORGANITZAT COM A
REPÚBLICA DE CATALUNYA,
AL TERRITORI QUE,
PER DRET I PER HISTÒRIA,
N’ÉS EL PROPI.
___________________________________

Moltes mercès per l’atenció que ens feu."

I vós, si voleu, també en podeu presentar una. No costa res, és de franc, i feu córrer la brama, que en presenti més gent.

Ara per ara, encara no m'han contestat, però diu que ho han de penjar a la web, si l'accepten a tràmit o la rebutgen perquè és inacceptable o perquè són incompetents.

Salut, República de Catalunya i a reveure.