Quan algú diu les coses millor que un mateix...

Quan algú diu les coses millor que un mateix, no cal perdre el temps.
Us enllaço amb un article d'en Enric Ferrer i Casals, que us copio aquí mateix.

Avui, més que mai, no es pot dir més clar, malgrat molts intentin amagar-nos (ja en parlarem d'això... a partir del 29).

Per què cal votar independència el 28 N?

Ara que s’acosten les eleccions al Parlament vull fer unes breus reflexions adreçades a tots aquells catalans i catalanes que estimen el seu país, que el volen lliure, digne i pròsper, i que estan farts de tanta mediocritat i covardia entre la classe política, amb mentides, enganys i promeses incomplertes. També m’adreço, però, a aquelles persones que viuen a Catalunya i que, malgrat sentir-se nacionalment espanyoles, veuen com el país on viuen és sistemàtica i permanentment maltractat, insultat i espoliat.
A les properes eleccions cal votar independència per moltes raons. Cal votar independència per raons de justícia històrica (la pertinença actual a l’estat espanyol deriva d’una ocupació militar que, no per llunyana en el temps, és menys injusta ni menys certa), per raons de dignitat nacional (cap país que s’estimi pot tolerar la seva submissió), per raons de supervivència lingüística i cultural (l’essència de la nostra identitat col·lectiva és la nostra llengua, i aquesta està seriosament amenaçada sense un aparell estatal que la protegeixi) i, sobretot, per raons de supervivència econòmica (avui dia ja ningú pot negar, sense fer un exercici de cinisme o evidenciar la seva ignorància, que Espanya és un mal negoci que ens ofega econòmicament i ens hipoteca el futur).
Potser apel·lar a raons històriques i identitàries no és suficient per a molts, però les raons econòmiques no poden deixar indiferent a ningú. A ningú el pot deixar indiferent que any rere any el centralisme espanyol s’endugui de Catalunya al voltant de 22.000 milions d’euros. Aquests diners haurien de servir per fer créixer el país, per generar riquesa, ocupació i, en definitiva, millorar la qualitat de vida de la seva gent.
Cal votar independència per acabar amb aquesta situació insostenible. Amb la independència podrem recaptar tots els nostres impostos i invertir els recursos pensant en Catalunya i des de Catalunya. Però no només això, sinó que també podrem decidir les polítiques econòmiques, socials i culturals que més li convenen al país, que en definitiva som la seva gent.
Imagineu-vos què implicaria poder invertir els nostres recursos, per exemple, en infraestructures aeroportuàries, i decidir quin model de gestió és el més convenient. Segurament tindríem l’aeroport més important del sud d’Europa, pol d’atracció econòmica i empresarial, amb totes les conseqüències dinamitzadores i de creació de riquesa que això comportaria. El mateix podem dir en relació als nostres ports.
Imagineu-vos, també, que passaria si poguéssim invertir els nostres recursos en una xarxa racional de comunicacions, amb millors carreteres, sense peatges, i amb un veritable eix ferroviari mediterrani per al transport de mercaderies. És obvi que tot això reactivaria l’activitat econòmica, facilitaria l’establiment d’empreses i inversions de tota mena. Tot això generaria ocupació i riquesa. Tot això generaria futur.
D’exemples del que es podria fer amb els nostres recursos n’hi ha molts. Abaixar els impostos, augmentar les pensions, millorar la sanitat amb més i millors hospitals, millorar l’educació amb més i millors mestres, més i millors escoles públiques, escoles bressol públiques que responguin a la demanda existent, atraure l’exel·lència en la investigació científica, becar els nostres estudiants en funció del seu rendiment acadèmic, etc.
Votar independència és votar tenir un país millor, més ric, amb millor qualitat de vida i amb gent més feliç.
Ara bé, què vol dir votar independència? Que ningú s’enganyi ni es deixi enganyar. Cap dels partits que actualment tenen representació parlamentària ens durà a la independència, i aquest és un factor determinant a l’hora de decidir el nostre vot a les eleccions del 28N.
Per aquells que teniu pensat votar CIU, cal que valoreu el següent: CIU no té la independència en el seu programa. És més, darrera la seva aposta per l’abstracte “dret a decidir” s’amaga l’autonomisme de sempre, el del “peix al cove”, el de ja ens conformem amb el que tenim i les petites engrunes que anem arreplegant en funció de l‘aritmètica parlamentària espanyola.
I que no us confonguin amb la promesa de lluitar pel concert econòmic (ara ja li’n diuen “pacte fiscal”, en un intent de jugar amb les paraules per acabar justificant l’acceptació d’ un model inferior al concert). La darrera sentència del TC ha tancat la porta a aquesta possibilitat. Consegüentment, l’única via per assolir el concert econòmic és mitjançant una reforma constitucional, que necessàriament ha de comptar amb el suport dels dos grans partits espanyols, PP i PSOE. Algú es pensa, sincerament, que això és possible? No n’hem tingut prou amb el culebrot de l’Estatut i el seu penós resultat, per arribar a la certesa que qualsevol negociació sobre l’augment de l’autogovern està abocada al fracàs?
És més difícil aconseguir el concert econòmic que la independència. El concert cal negociar-lo, i no seria més que una concessió espanyola, mentre que la independència només cal que la votin a favor la majoria absoluta del nostre Parlament, 68 diputats, i es proclama de forma unilateral. Aquesta via, escrupolosament democràtica, és legal d’acord amb el dret internacional públic i ha estat avalada per l’ONU.
I pel que fa a ERC, la seva aposta pel segon tripartit, per un govern de pura gestió, d’un nacionalisme tebi o de “pluja fina”, i d’una prudència (per no dir-ne covardia) excessiva i poc reeixida en el seu afany d’atraure el PSC cap a tesis més catalanistes (un PSC que s’ha mostrat més PSOE que res), ha frustrat les expectatives i ha decebut gran part de la gent que li va donar suport en les darreres eleccions. L’actual direcció d’ERC ha perdut tota credibilitat, i s’ha incapacitat a si mateixa per liderar el procés capa la independència.
Que ningú no dubti que si pot, ERC sumarà per reeditar un tercer tripartit. És la seva única aposta, governar a qualsevol preu, per a repartir-se el pastís de l’autonomisme. I de res serveixen ara les promeses, que ja no es creu ningú, de convocar un referèndum d’autodeterminació en la propera legislatura. No perdeu de vista que en temps de campanya, les promeses són només fum.
Descartades les opcions clàssiques del catalanisme autonomista, ara més que mai votar independència passa per votar necessàriament una opció política nova i engrescadora, que reculli la il·lusió i l’esperança d’aquest independentisme creixent, madur, crític i racional, que entén que la conjuntura actual és una oportunitat irrepetible d’avançar en el camí a la llibertat.
Votar independència en aquestes eleccions vol dir votar Solidaritat Catalana per la Independència (SI), l’opció de l’independentisme transversal, una coalició de diferents partits que recullen tot l’espectre dreta-esquerra i que comparteixen l’objectiu d’assolir la independència en la propera legislatura. El dubte no és si entrarà o no al Parlament, sinó amb quina força entrarà, malgrat tots els intents de silenciar-la mediàticament, quant no d’intentar desprestigiar-la a base d’escampar mentides sobre el seu cap de llista, en Joan Laporta.
És fonamental que SI tregui uns grans resultats i s’asseguri tenir grup parlamentari propi a la propera legislatura. Només d’aquesta forma ens assegurarem que els propers quatre anys hi hagi persones que des del Parlament, amb la repercussió mediàtica que això suposa (mireu sinó Ciudadanos, amb només tres diputats), estenguin el missatge que la independència és necessària, possible i viable.
Respecte d’aquells que penseu que la independència és necessària però que, tanmateix, heu decidit votar CIU per impedir un nou tripartit, us vull dir que aquesta seria una decisió comprensible sinó fos pel moment històric que vivim i l’oportunitat que se’n deriva. No patiu, CIU guanyarà les eleccions, no ho dubteu, i governarà, ja que el tripartit, afortunadament, no sumarà. Ara, com governarà? Sembla clar que CIU buscarà, com ha fet sempre, pactar amb aquells amb qui més endavant haurà de negociar a Madrid. Per tant, pactarà amb el PSC (la tant desitjada sociovergència d’en Duran i Lleida), o amb el PP, enemics tots dos de Catalunya.
Si voleu la independència no desaprofiteu l’oportunitat de fer entrar al Parlament l’opció política amb més força que la planteja seriosament, amb un full de ruta concret i viable, i amb un lideratge fort capaç de tirar-lo endavant. SI impedirà qualsevol intent de reeditar un nou tripartit, situarà la independència al centre del debat polític, i denunciarà qualsevol iniciativa política autonomista que pretengui perpetuar la dependència d’Espanya.
Crec, sincerament, que si de veritat volem veure aquest país convertit en un dels estats més rics d’Europa, i en una de les democràcies més avançades del món, no podem caure en el parany de renovar la confiança a aquells que repetidament han demostrat no estar a l’alçada de les circumstàncies, i que l’únic que ens estan oferint és continuar sent una comunitat autònoma de règim comú, pobra i sense futur. Ara toca fer confiança a aquells que parlen clar i sense ambigüitats,i de qui no podem fer cap retret perquè mai no ens han fallat. Donem-los una oportunitat.

BAT BLOCS

Amb tot l'apreci, respecte i estima que us tinc, i tindré SEMPRE.
Però...

No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.

No és això, companys, no és això,
ni paraules de pau amb garrots,
ni el comerç que es fa amb els nostres drets,
drets que són, que no fan ni desfan
nous barrots sota forma de lleis.

No és això, companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l’espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això.

(... i és que a més, ni calia, ni beneficia el vostre objectiu.
Hi ha temps, però, a rectificar. I no passa res.)

Perplex (feliçment)

Certament som atípics els catalans.
Per això estic sorprès.
Per això estic perplex.
O vosaltres no esteu sorpresos, per exemple, pels nostres darrers 10 o 15 anys?
Jo sí. I molt.

Els darrers anys he estat nacionalment deprimit, ho escrit aquí mateix diverses vegades. Han estat anys durs, molt durs, amb constants derrotes i repetides frustracions. Paradoxalment però, sembla que de les decepcions, n’acabem treien noves energies, els catalans. Inesperades energies, noves esperances i determinacions.

No fa pas massa temps, una enquesta ens va explicar que el que ens passava no era pas que estiguéssim enfadats, desanimats o desafectes, ens va explicar que estàvem “perplexos”, “desorientats”. Ho recordeu?
Segurament, ara, aquest estudi no diria el mateix. Socialment, col•lectivament, no crec que ara encara estiguem perplexos.
Personalment (i paradoxalment) actualment sí que em trobo totalment “perplex”.
En un llenguatge més actual, més “jove”, podríem dir que bàsicament estic “al•lucinat”.

Recordo lo estrany que em sentia pels anys vuitanta sent independentista. Quasi podríem dir que era l’únic, en el meu entorn. Molts dels meus amics eren “nacionalistes”, però nacionalistes i prou. Em sento català i espanyol, deien. La resta (i eren molts) lluïen a la tanca del seu rellotge petites enganxines de la bandera espanyola. I a la cartera, també.
Per tant, bàsicament, em sentia un bitxo estrany, una excepció a la regla. Em sentia incòmode ensenyant una estel•lada, i em sentia també en perill, si em trobava segons qui pel carrer. El dia que em posava la meva estimada samarreta, pintada a ma per un gran amic, amb una estel•lada al cor i una altra, de gran, ocupant tota l’esquena, sentia el neguit del qui n’està fent una de grossa, el neguit de qui s’arrisca.
Dissabte passat (dia 10), una enorme dosi de perplexitat va substituir a l’anterior que tenia. La majoria de banderes del milió i mig de persones que envaïen Barcelona festivament, lluïen estel•lades amb la normalitat del que sempre ho ha fet.
Perplex, clar que estic perplex. Vosaltres no?

Recordo també que als vuitanta, quan sentia un espanyol afirmar que nosaltres no érem una nació, que de nació no n’hi ha més que una, la espanyola, que el català era una llengua de segona i que nosaltres no érem gent de fiar, perquè sempre anàvem pel darrera, em bullia la sang de tanta indignació que em produïa.
Avui, al 2010, penso que tenien raó. I és clar, em sorprèn, estic perplex.
Ells tenien molt clar que la dobla nacionalitat que nosaltres proclamàvem, no és possible, no cola. Un no pot ser anglès i francès alhora, en igualtat, i si ho afirma, és que t’enganya, és que t’ha la fot. Senzillament, és que no és de fiar.
Avui ho tenim tots clar. Els que afirmen que són tant espanyols com catalans, o bé se senten espanyols i dissimulen “sentint-se” també catalans (oi Alicia Sanchez Camacho?), o bé se senten catalans i tenen por de quedar malament no sentint-se espanyols (oi Conseller Castells?).
Ells saben (els espanyols) que una nació, si el que vol és realitzar-se i projectar-se cap el futur, necessita llibertat i plenitud per fer-ho. Altre cosa porta, més tard o més d’hora, a la desaparició. Per tant, tenen clar que quan demanem més autonomia, més autogestió i més diners (ni que siguin els nostres), no fem més que buscar aquesta llibertat i plenitud d’una manera encoberta. Un argument més que demostra, un cop més, que no som de fiar.
Ells saben (i el món també) que si un vol tenir seleccions esportives nacionals, necessita sols tenir un estat. Reclamar-ho, sense ser-ho, és una altra prova de que en realitat vols un estat propi, però o bé no goses demanar-lo o bé busques aconseguir-lo “per darrera”. Per tant, altre cop, no ets de fiar.
Ells saben (i el món també) que si vols tenir les matrícules dels teus vehicles amb les sigles del teu país (CAT), el que necessites és ser un estat. Voler-ho, sense demanar ser un estat, és una altre evidència de que en realitat, el que busques, és ser un estat però sense dir-ho.
Si vas al seu parlament ajudant sempre a aconseguir majories a canvi de coses, a canvi de competències pròpies dels estats (sols tu ho demanes!) demostres altre cop, que cerques aconseguir ser un estat però sense admetre-ho.
Alguns de nosaltres, encara ens escandalitzem quan observem la mania que ens tenen. Catalanofòbia, en diem.
No creieu que fa més d’un segle que no fem més que dóna’ls-hi arguments i raons per a que ho siguin? No creieu que ja fa massa temps que hi anem i hi parlem amagant el nostre veritable desig, incapaços d’admetre’l? No creieu que negociant sempre des de la covardia no generem més que menyspreu? No creieu que intentant canviar-los, intentant canviar el seu país i la seva manera de veure’l i viure’l, no fem més que mostrar-nos com una amenaça? No detesteu vosaltres a aquells que sempre actuen amb covardia i per darrere? No us guardeu vosaltres d’aquells que volen dir-te que has de fer i com? No menysteniu a tots aquells que se us acosten sempre per aconseguir alguna cosa que basteixen falsament rere una altre?
Que ens odiïn i menyspreïn no és el més lògic?

Recordo que els darrers anys de l’EGB, venia a classe un noi vergonyós i reservat, que quan era posat a prova per el grup dominant, sempre responia deixant-se humiliar, com si res hagués passat. En aquella edat, la majoria és injusta i cruel amb alguns, però recordo aquest noi perquè malgrat patir dures vexacions i banys de rialles a costa seva, quan el cridàvem al pati tornava a venir sempre on érem. Assistia, amb una rialla forçada i denigrant, al ritual de veure com ens menjàvem les galetes que portava per esmorzar. Després, marxava resignat (i amb el mateix somriure plorós) quan el fèiem fora. L’endemà el cridàvem, tornava a venir, i tornava a marxar quedant-se sense el seu esmorzar. Nosaltres érem cruels, de fet jo patia en aquest episodis, i n’era del tot contrari. Però mai vaig entendre perquè aquest noi tornava i s’ho deixava fer, dia rere dia. Per evitar-ho, sols havia d’anar a l’altre punta del pati (que era realment immens), però no ho va fer mai. La seva por l’havia fet perdre qualsevol rastre d’autoestima, i la manca d’un mínim de respecte per un mateix, provoca inevitablement la manca total de respecte nostre cap a ell.
Això ens ha passat i ens passa, políticament, als catalans. L’absència de la mínima autoestima i respecte cap a nosaltres ha provocat el menyspreu cruel que patim.
O és que l’escandalós espoli fiscal que patim no és fruit de que actuem com aquest noi? Cada any anem al mateix racó del pati on sabem perfectament que ens tornaran a robar les galetes del nostre esmorzar? Per què encara no hem estat capaços de no sortir al patí o anar-hi però justament a l’altre extrem?
O no és també actuar com aquest noi quan després d’una humiliació tant descomunal com la resolució del TC, la resposta sigui assistir (tornar al mateix lloc del pati) al seu debat del “ESTADO DE LA NACIÓN” fent discursos morals que no els hi fan ni pessigolles, i no siguem capaços de respondre quedant-nos a casa, deixant els seients dignament buits, com a senyal de que no els necessites i de que no vols ser on no et volen?
O no és per quedar perplex quan veus que crees un Tribunal de Garanties Estatutàries (un TC propi que vetlla pel respecte a les seves lleis) i que, de manera incomprensible, dones la majoria en la seva composició als dos partits de clara obediència d’ells i que són minoria entre nosaltres, quan la teva gent, democràticament, ha donat precisament la majoria a partits propis? Es pot entendre que algú s’auto-menystingui tant com per actuar així sense necessitar-ho? Es pot entendre que algú faci jutja al seu botxí?
Es pot entendre que uns esportistes, d’aquí, s’avinguin a col•laborar amb ells, i els hi conquereixin el més gran dels triomfs possibles com és el Mundial, basant-se en un estil que ni els hi és propi, ni els caracteritza, ni l’entenen? Es pot entendre que l’excusa de fer-ho sigui el seu argument de no barrejar política i esport quan són ells els que no paren de fer-ho d’una manera malaltissa i barroera?
Perplex, clar que estic perplex.

Ells saben (el pes de la Història ha entrat en el seu inconscient) que nosaltres érem i ells també, i que va caldre una dura guerra per doblegar-nos i conquerir-nos. Ells saben que van guanyar, i que per tant, des d’aleshores nosaltres no som nostres, sinó que som seus.
Nosaltres sabem que érem, i que sols després d’una dura i llarga lluita que vàrem perdre, som seus. La derrota va ser tant dura, que la por a repetir aquella amargor ens va portar, al llarg dels anys posteriors, a intentar sobreviure sense fer soroll i sent obedients.
Amb la distància, poc a poc varem anar sortint de l’amagatall, però sempre ho hem fet amb cura i sense emprenyar gaire, no fos cas que despertéssim l’animal que porten dintre i ens tornessin a derrotar amb crueltat. Fins i tot vem inventar una paraula que definís aquesta manera de fer, una paraula que sols nosaltres entenem, perquè és fruit del nostre passat: SENY.
I a fer de Déu que la por era justificada, perquè al segle passat l’animal es va tornar a despertar per esclafar-nos. Quaranta anys més de silenci, quaranta anys més de foscor, quaranta anys més de ser només en la intimitat.

Però el destí dels pobles (com el de les persones) és decidit, tossut i perseverant. La llibertat i la plenitud esperen, i els pobles, inevitablement, hi tendeixen mentre no desapareguin.
I nosaltres, ni que siguem estranys, som poble i, per tant, no som excepció. Ens aixecarem tantes vegades com ens tombin. És inevitable. Ho farem fins que arribem al destí final, o fins que la derrota final.

Hem viscut 300 anys amb por. Amb por de tornar a perdre. El pes de la Historia, en l’inconscient col•lectiu, era massa gran. Però el pes de la Història perd força amb els segles, i ajudats per la conjuntura actual en el món, hem perdut aquesta por col•lectiva. Avui, la majoria, ja no té por. Queden encara (sí, és clar!) minories atemorides, meitat fruit de la Història, meitat fruit de la comoditat en que viuen. Però per primer cop des de fa molts anys, són minories.
El dia en que els polítics que ens governen, no formin part d’aquesta minoria atemorida, el dia que formin part de la majoria alliberada, podrem per fi anar de cara a parlar amb els espanyols, explicar el que volem, escoltar la seva ferma i antidemocràtica oposició, obviar-la, i executar amb convicció, seguretat i serenor, la culminació del nostre destí de llibertat i plenitud. Amb el cap ben alt i ple d’orgull. Sense cap por, saben que ja no podran tornar a utilitzar la seva arma de terror i violència, feta exercit.

Som més propers al final del que podíem imaginar fa sols uns pocs anys. Per això estic perplex. Feliçment perplex. Ni en el millors dels meus somnis, ho havia vist tant possible, tant a tocar.
I no fallarem. Ho sé.
Ara ja no és cosa d’uns pocs voluntariosos militants de la causa.
Ara ja és cosa de la majoria alliberada.
Com anuncia un apreciat amic meu, ple de lucidesa, per fi, la Independència ja no la gestionarem els independentistes. Ara ja és cosa de tots, sense por, sense complexos.

Certament, per aconseguir ser lliure, el primer pas es sentir-se lliure. I el passat dissabte 10 de Juliol, vaig respirar aquesta llibertat fruint durant 5 hores enmig de la festa en que es va convertir la manifestació.

Em fet el primer pas, i ha estat un pas massivament col•lectiu.
Ja no hi ha volta enrere.

Segueixo perplex, però ara la perplexitat ja és fruit de la sorpresa i felicitat per una situació pensava era molt llunyana. Per això, amb el vostre permís, em permeto gaudir ara de l’observació de l’actualitat. Gaudeixo veient com la majoria alliberada desperta i camina, i gaudeixo, també, veient com la minoria atemorida, es retrata, desconcertada, en cada moviment que fa.

Benvinguda sigui doncs, aquesta nova perplexitat meva.

HO VOLEM TOT !!!!

Crisi... (i encara un bri de llum)

No sé si aguantaré gaire més.
Estic cansat, molt cansat, desanimat, abatut. Trist, molt trist.

Algú de vosaltres coneix d’algun país, on hi pugui viure en pau, tranquil, on hi hagi feina i un bon nivell educatiu pels meus fills? On la democràcia, el sentit comú i el respecte a tot i als demés, siguin norma diària? On els seus habitants intentin només ser feliços mitjançant la llibertat i dignitat que practiquen?
Si coneixeu algun país candidat, feu-m’ho saber. Em queden poques forces i m’agradaria tenir una fugida apunt.

És que en el meu país, hi passen coses grosses, estranyes, on el punt denominador de totes elles sempre és que la culpa és nostra.
Per exemple, els Independentistes (amb el veu vot!) van lliurar el país als enèmics.
És que en el meu país, el President gosa a boicotejar una manifestació, jugant amb tots plegats, amb la senyera com a arma.
És que en el meu país, l’oposició (que és majoria!) es covarda, poruga, incapaç de sortir de la ratera on els anys, ells i nosaltres, ens han posat.

És que en el meu país quan hi havia una alternativa sana, pura, lliure, que ho volia capgirar tot, i que la limitada capacitat dels que ho han volgut liderar, ha foragitat, de cop, el talent, el criteri, l'excel·lència, i ho ha fos tot, com un glaçó es desfà, impotent, en una xafugosa nit d'estiu com la d'avui.
És que en el meu país, Govern i PSC, gosen intoxicar amb cíniques amenaces i rastreres paraules. Frases manipuladores, falses, brutes. Utilitzen un càrrec que no els hi corresponia, un càrrec que la follia d’uns Independentistes els hi ha servit en safata, gratis, com fem en la majoria dels casos els catalans.
O no els hi donarem ara (i gratis com no!) un Mundial de futbol? I els hi donarem de tal manera que s’ensenyaran al mon com la excel·lència, el bon gust i les formes que no han estat mai, ni ho són ara, ni ho seran mai!
Perquè ha de donar’ls-hi la copa la columna vertebral (i més) de l’equip que porten dos anys menyspreant, insultant, atacant, perseguint...
Per què no hem deixat que hi anessin amb la seva fúria, amb la seva fatxenderia, amb els seus Rauls, Gutis i companyia?
Perquè som així els catalans?

Estic cansat del meu país. Defalleixo. Em queden poques forces, molt poques, però dissabte, malgrat tot, seré a la manifestació i espero trobar-vos-hi a tots els que encara lluiteu per esdevenir normals.
Perquè malgrat tot, encara tinc esma per somiar.

Perquè malgrat tot, encara som molts els que somiem i no renunciem a res.
Somiem.
Clar que sí.



Magnífic espot per la manifestació, utilitzant una grandiosa, immensa Cançó dén Lluís Llach. Una més, i en són...
Gràcies Lluís perquè en crisis com les que pateixo en nits interminables com aquesta, les teves paraules, la força de la teva veu, em dona ànims per seguir somiant.
CLAR QUE SÍ.



SOMNIEU.

És clar que sí, somniem constantment.

ESPEREU MASSA.

És clar que sí, ham après a esperar i ho esperem tot.

VOLEU MASSA.

És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament.

TENIU MASSA PRESSA.

Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta pressa.

SOMNIEU.

Sí inevitablement, el somni d’avui com possibilitat del demà.

ESPEREU MASSA.

És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l’esperança.

VOLEU MASSA.

És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure.

EXIGIU.

És clar que sí, apassionadament o amb tristesa.

I tanmateix,

i tanmateix, millor així, millor un poble que es mou,

encara que, a vegades, precipitat,

encara que, a vegades, massa prudent,

encara que, a vegades, brut, baix, rastrer,

encara que, a vegades, sublim,

millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;

millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors d’interessos.

Per això, que ningú no s’avergonyeixi de dir, que ningú no s’avergonyeixi de cridar:

somniem, sí, constantment, somniem sense límits en els somnis,

somniem fins l’inimaginable.

Somniem sempre,

i ho esperem tot, hem après l’art d’esperar,

aquest art d’esperar en nits interminables d’impotència;

sabem esperar i ho esperem tot, tot,

i ho volem tot,

volem l’impossible per a arribar al possible,

volem el possible per a arribar a l’impossible;

millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;

millor així, que no un ramat de xais sotmesos al càlcul dels ordenadors d’interessos;

per això, si mai ens diuen, si mai ens gosen dir...

SOMNIEU.

És clar que sí! constantment, somniem sempre.

Si en dieu: ESPEREU MASSA.

És clar que sí, hem après a esperar, i ho esperem tot.

Si ens dieu: VOLEU MASSA.

És clar que sí, volem massa, més i tot, àvidament.

Si ens dieu: TENIU MASSA PRESSA.

És clar que sí, caminar, arribar, recomençar, sí, tenim pressa.

A veure... que tenim avui de interessant?

Burros

Acabo de llegir una entrevista amb en Ferran Adrià a la revista del Barça (la que rebem tots els socis) d’aquest mes.
És una entrevista d’en Eduard Pujol que recomano. Senzilla, ni llarga ni curta, sincera, bona.
En podria destacar diverses respostes, però una (i el seu preàmbul) m’ha fet anar una mica més enllà del futbol i me’n ha sortit una petita reflexió, tipus flaixmarcs, del mític Reflexions en Català.
Reprodueixo les dues preguntes i les seves respostes:

I el seu moment iniciàtic al Camp Nou?
Tinc mala memòria, però recordo dos moments. Un partit de Copa d’Europa i el debut de Cruyff, 4 a 0 contra el Granada. Aquell partit encara és una icona.
Va ser el punt de partida de tot el que ha vingut al darrera?
Sí, però les coses són com són. El primer any del Johan com a jugador va ser memorable, per la segona part, la d’entrenador, és més important i decisiva. Pel que va significar, pel que vam guanyar i pel que vam aprendre. Com a futbolista, si som objectius, el Barça no va guanyar tantes coses. Però assegut a la banqueta, Cruyff ho va canviar tot. Ens vam acostumar a guanyar i vam deixar de patir.

És senzill, oi? És evident, oi? Ho sabem tots, oi?
Aquella etapa de Dream Team, ho canvia tot. Passem d’etern segon, d’etern aspirant, a guanyar 4 lligues (consecutives!) i la primera Champions.
I no nomes són títols... és estil, és personalitat, és gust pel futbol, és cantera, és talent, és estètica, és...
Oi?
Ho recordeu? Recordeu qui érem, com érem, on érem?
Recordeu el motí de l’Hespèria i en Núñez? Aquell pecident que ens va fer rics, que deia que jugàvem a fumbol i que no guanyava mai res?
Recordeu en Robson i en Van Gaal guanyant lligues per l’inèrcia, empenta i petjada del Dream Team?
Bé, doncs en Ferràn Adrià no només ho recorda, si no que a més és plenament conscient de lo determinant del moment.

I llegint això m’han vingut al cap totes aquestes veus que qüestionen que en Johan sigui president d’honor del club.
Burros.
Puc entendre que algú qüestioni el com s’ha fet, però qüestionar que ho sigui... per Déu!
Sí fa anys que ho hauria de ser!
Burros.
I per si això fos poc, resulta que en Johan és un crack mundial a l’alçada d’en Pelé, Beckenbauer o Maradona. El seu prestigi com a jugador i, també, com a entrenador és tant gran que simplement viu en un altar per a la resta del mon. Sí, sí, un altar on es posa tot allò que no es qüestiona!
Però alguns, aquí, prefereixen (gaudeixen!) qüestionar-ho, restar mèrits a la evidència, relativitzar lo objectiu... Putu complexa de mindundi!

Burros.
Són els mateixos que van malparlar del Guardiola jugador, acusant-lo d’homosexual (és que li agradava en Miquel Martí i Pol –poesia!- o en Lluís Llach!, tots dos catalans! Com es pot ser tant poc multiculti, xaxipiruli i guai!), els mateixos que volien en Maurinho com a recanvi d’en Rijkaard, els mateixos que critiquen en Puyal (és maricón i s’equivoca!),etc, etc, etc.
Burros.

Els mateixos que menystenen a en Laporta, a la seva tasca, a com a deixat el club. I publiquen, publiquen, publiquen.

Burros.
Segurament són els mateixos que també han criticat i menystingut a personatges cabdals de la nostra història, passada i present, fent gala d’un complexa d’inferioritat de dimensió tan descomunal, que s'em fa difícil catalogar.
Els mateixos que si critiques en Montilla et diuen que ho fas perquè no és nascut a Catalunya, negant la evidència de que en realitat va ser el gran perdedor d’unes eleccions i que el que critiques és el fet que ni s’ho mereix, ni està preparat, i que bàsicament, el que critiques no és pas el seu origen (qui en aquest país pot i vol criticar orígens) si no el seu nacionalisme espanyol.
Burros.
I mal que em pesi, i dolgui, burros (una gran majoria) que comparteixen amb mi la militància independentista.
Burros que, alguns, odien Convergència (i torno a dir que no soc convergent!) per pactar, alhora, amb l'enemic (PSC-PSOE), donant-li el poder.

Burros.

Sort que sempre queden amics, brillants i incisos, capaços de llegir situacions, d’analitzar-les, i de treure conclusions i lectures tranquil·litzadores, noves, capaços d'endevinar i, avançar, nous horitzons:
“(...) Però el que és més important, entronca amb una realitat molt dura d’assumir per a alguns, i és que la independència no està en mans dels independentistes. Sortosament, afegeixo jo.

(...)

L’enquesta el que ens està descrivint és un nou escenari, apassionant, en el que la independència ha esdevingut una opció present en tot tipus d’electorat, i que ja no gestionen els indepdentistes. Ho trobo formidable(...)”
Jo també, company, jo també afegeixo "sortosament", jo també ho trobo "formidable".

Brillant amic, brillant lectura (una més!) de la realitat.

I aquest cop, a més, tranquil·litzadora.

Salut a tots!!!!

(als burros també!)

A cop calent (i punt i final)

Bé, demostrant un cop més que soc home de poca paraula, he vist (sencer!) el debat per les eleccions de Barça de 8TV, d’aquest vespre.
El nivell, malgrat ser molt pobre, s’ha mantingut en uns mínims que l’han permès sobreviure en el llindar de la mínima decència.
Ja és molt.

Voldria fer les darreres consideracions sobre aquest procés electoral, recordant-vos que no soc opinió de fiar, doncs generalment... la cago!

Conclusió general: dels quatre, ningú mereix ser President del Barça.
I bàsicament ningú ho mereix perquè, simplement, cap dels quatre n’està preparat, ni cap dels quatre té les qualitats necessàries.
El proper President del Barça, com els anteriors, ha d’estar preparat per patir pressions fortíssimes. És un càrrec, sigui o no sigui just, molt important pel nostre país. És un càrrec envejat per molt i de molt pes.
Per si això fos poc, és un càrrec que malgrat lo bé (o malament) que ho facis, depèn primordialment de que la pilota, sí, sí, la piloteta, entri.
I això no vol dir res més que si no ets prou fort, si no tens les idees prous clares i si, sobretot, no tens els collons suficients per resistir i portar a terme aquestes idees, la teva gestió dependrà de que, simplement, entri la piloteta. Per que si no entra, t'atacaran i presionaran de tal manera, que acabaràs fent sols disbarats.
I el que ara ha quedat clar, claríssim, i el que ara ha defensat tothom, fins i tot els que ni s’ho creuen ni ho volen (Sandro), és que lo important es defensar el model.
I el model, malgrat diguin uns i altres en mil debats, ni és en Xiqui, ni és en Guardiola, ni és en Laporta.
El model, senyors, és la voluntat de demostrar una manera de ser, una manera de fer les coses, una manera de reaccionar davant les adversitats, que no oblidi mai qui ets, que vols i com ho vols aconseguir.

El model és ser fidel a tu mateix, a la teva raó de ser.
Aquest és el gran mèrit d’en Laporta.
Aquest és el camí que va començar (retrobar) en Cruyff amb el Dream Team.
Aquest és el camí que han seguit, i perfeccionat, en Laporta, en Rijkaard, en Xiqui, en Guardiola.
I no us enganyeu, no és nou. Enllaça amb en Joan Gamper, en la història del club, en la del país.

Enllaça amb l’anima catalana, històrica, de fer les coses, de treballar, de persistir, però sense cap ni un dels complexes que masses vegades ens han atenellat (o atenallen) en tants d’altres àmbits.

Cap dels quatre candidats que he vist avui té les qualitats necessàries per presidir el club amb la garantia de que, en els mals moments, tindrà la fortalesa i determinació per defensar el nostre ADN.
Els hi manca determinació, claredat de idees i personalitat suficient per defensar-les i dur-les a terme.

Dit això, no hi ha més remei que acceptar que un dels quatre, i ningú més, agafarà el relleu d’en Joan Laporta.
No hi ha més remei, pels socis, que escollir-ne un per presidir el club.

Tinc un greu problema per diumenge. Voti qui voti, no serà el candidat adequat.
Ves quin collons!

Per tant, votaré per eliminació.

En Rosell, ni en pintura. Vol una altre cosa. Ho sap ell, i ho sabem tots. I el pitjor és que té el cinisme d’amagar-ho i mentir, reiteradament, per fer-nos creure el contrari. Li deuen dir les enquestes, però sembla mentida que no li diguin que això no cola ni als seus partidaris.

Quin paio més fals!
En Ferrer.

Ho sap tothom també, no cola com a substitut. Ho ha estat per circumstàncies, per eliminació.
Benedito.
La sorpresa. Ningú (ni ell) esperava que la resta li poses tant fàcil ocupar aquest espai. Serà la sorpresa, segur, però no és, ni de bon tros, la solució.
Ingla.
Ingla és, per a mi, la miraculosa solució apareguda fa un mes i, sorprenentment, una gran decepció a la vegada.
Era el que calia que sortís. Ho necessitava jo i la majoria dels culers.
Ell, l’equip, era la millor opció, la més semblant al que feia falta. Malauradament, i també per sorpresa, ha estat la gran decepció. No ha sabut llegir el neguit del soci. No ha sabut ocupar l’espai. No ha sabut donar el que demanàvem. Han fet de la improvitsació, bandera.
Malgrat això, segueixo pensant que, ni que sigui per eliminació, és la millor de les opcions.

L'única.
Coixa? Sí, sí... i tant!
Però la menys coixa de totes.

Vist el que he vist, només em cal afegir i destacar el darrer gran error d’en Laporta: no haver sabut donar, oferir, un relleu amb garanties.

Del que hi havia, sols puc imaginar-me en Sala i Martín.
Personatge estrany, peculiar, però l’únic que voltava amb unapersonalitat, determinació i fortalesa per fer el que creu, el que pensa, digui el que digui l’entorn, i vagi com vagi l’equip.
Personalitat.
Simplement personalitat i caminar pel camí que ens defineix i que ens explica.


Així que, malgrat tot, diumenge, segurament Ingla.
No hi ha res més.

I que Déu, ens agafi confessats.


... pels segles dels segles... amén!

CAGAR-LA

Està clar que, o un escriu al dia, o bé no escriu.
Tenia el post sobre les eleccions blaugranes al cap de feia dies, molts, i vaig escriure’l la setmana passada. Un pel tard.
Els meus coneguts saben que estava amoïnat sobre el futur president blaugrana, doncs cap opció em feia el pes.
Finalment, en Marc Ingla es va decidir a fer un pas endavant, juntament amb en Godall, Soriano i Vicens. Vaig respirar tranquil. Jo i molts més.
Les eleccions al Barça, però, solen ser normalment bastant insofribles. Es solen dir moltes tonteries i es sol caure en un cert horterisme.
Per això no em vaig cansar de repetir als més propers que, votaria Ingla, però que no pensava ni escoltar, ni llegir, ni veure res relacionat amb la campanya.
En Marca Ingla va venir, convidat per la penya, a fer una xerrada farà unes 2 setmanes. Vaig anar-hi per donar la signatura, però sense intenció de sentir la xerrada. Per circumstàncies, en vaig sentir bona part.
“Merda!”, em vaig dir. Veus com no es pot escoltar? Després de sentir-lo, ja no em venia tant de cara votar-lo. Quin missatge més destructiu, negatiu! Fins i tot en el torn de preguntes (part que, normalment més odio) un soci li va dir que tenia clar votar-lo, però que si us plau, no tornés a parlar d’en Rossell, que quan el sentia fotres amb el Rossell li agafava mal rotllo, i que ell només volia sentir a Ingla parlant de futur. Li va dir: “si deixes de parlar del Rossell guanyaràs, si segueixes així, igual no. Oblida’l”.
Savi consell va rebre el senyor Ingla. Vaig pensar que segurament, pel fet d’haver sortit tant tard, li calia fer una sortida potent, buscant portades, fent-se fort, però que aquell soci, tenia raó. Prou. Ara ja havia sortit, ja estava en les portades, ara calia ser positiu, només positiu. Aquesta feina d’atac a en Rossell, li faria, gratuïtament, en Laporta-Ferrer.
Vaig intentar seguir “passant” de la campanya, però quasi bé és impossible aconseguir-ho. I el Sr. Ingla, ha seguit escampant negativitat i mal rotllo, per lo que li auguro un futur negre. Aconseguirà menys vots que signatures? Doncs per aquest camí, potser sí. Aconseguirà que un outsider tingui serioses opcions de victòria? Doncs segurament també.
Sr. Ingla, va camí de batre records: el primer, que jo no el voti, cosa que tenia garantida. El darrer, fer el ridícul quan ho tenia tot a favor.
Qui l’aconsella? Cobra molts diners? Vostè no és prou intel·ligent per canviar-lo o per desobeir els seus consells i marcar vostè el pas i el camí a seguir?
El que li porta la campanya, no es dirà pas Zaragoza? És que el seu discurs em sona tant a allò de “que viene el PP”!
Déu meu, quin personal. Fan males còpies de la política, com si de la política actual hi hagués alguna cosa a copiar!
I per cert, els pocs que llegiu això, no em feu cas mai més. La vaig cagar espectacularment amb en Carretero i hi torno amb l’Ingla (ni que fos per eliminació). Així que, ja sabeu, voteu sempre una opció que jo no hagi escollit! Dec ser fàcil d’enganyar...
Així que, ja ho veieu, soc expert en cagar-la i, en Ingla, també.

Salut!

PS. I que collons faré jo diumenge? Amb lo fàcil que ho tenia.

Sant Antoni, gloriós, m'il·lumini.

Ingla. Sense dubtes.

Bé… suposo que ja ningú s’acosta per aquí a llegir res.
És lògic, no hi ha res que llegir des de fa...
Però malgrat això, avui vull fer un apunt, breu, però vull dir-ho.

Soc soci del Barça. Fa anys, molts anys. Però encara més anys fa que soc culé. Ser culé sí que forma part del meu ADN més íntim, aquell que no canviarà mai.

Per tant, ni que sigui breu, vull dir la meva per les properes eleccions del dia 13. Més que dir la meva, simplement vull fer pública, compartir, la meva opinió.

Votaré Ingla. Ho tinc clar. Votaré Ingla i votaré el seu equip, Ingla-Soriano-Godall.

No vull en Sandro. No m’agrada el seu model, no m’agrada com veu el Barça, no m’agrada com vol portar el Barça. El seu model, la seva visió del club, la seva manera de dirigir-lo, és contraria al que jo veig, visc, sento.
A més, i sorprenentment per a mi, el seu discurs de les darreres setmanes, em deixa parat. Em sorprèn perquè simplement menteix, sense escrúpols, sense manies. Per tant, si ja no m’agradava, ara encara menys; estar intentant, simplement i amb desvergonya, enganyar-me a mi i a la resta.
En Sandro no creu en el model esportiu. No ho ha fet mai, i no ho farà ara. S'ha cansat de proclamar-ho, de presumir-ne, de fer-ne bandera. Si ho diu ara és, simplement, perquè les enquestes li desaconsellen, perquè li diuen que la gent si que hi creu en aquest model.
Per tant, deixant apart que tots sabem que en Beguiristain no dura amb ell ni 5 minuts, tots també sabem que dissimularà el proper any i que a partir d’aquí anirà virant, lentament, fins acabar on ell vol. Això si els resultats acompanyen, si els resultats són dolents, tot es precipitarà més ràpidament i el canvi fins on com ell ho veu i creu, serà més ràpid. I jo no vull, per res, anar on ell vol. Encara que vagn maldades.
A més, em produeix “malrotllo” el veure que algú que es guanya la vida amb aquest negoci, i pogui participar d’una manera tant determinant i, a més, dirigint el meu club.

Ferrer...

Bé. En Laporta li dona suport i l’ha escollit com el “substitut”. Tots hem vist com ha anat aquest fet i, simplement, només puc dir que és un altre error per afegir a la llista d’errors d’en Laporta, que és, no ho amago, força remarcable.
Benedito? No hi dedicaré gaire temps. Cal destacar que ha plantejat la campanya d’una manera excel·lent i que crec que traurà un resultat realment sorprenent, però qu a la vegada espero que no prou sorprenent. Ha trobat el seu camí, diferent a la resta, i farà mal. Malgrat això, no m’agrada, el considero un pas enrere, un retorn a un estil per a mi ja descartat. és aquella retirada a un Sanchez-Llibre...

Ingla? Doncs sí. Sí per ell, però sobretot per l’equip que ofereix juntament amb en Soriano i en Godall. Que hi ha molts però’s? Doncs segurament sí, més ben dit, sí que hi han però's, però malgrat aquests però’s és, amb moltíssima diferència, qui menys espatllarà el que ja hi ha.
Que no serà igual que amb en Laporta?
Clar que no serà igual.
En Laporta, amb tots els seus defectes i tots els seus errors (que en són bastants) ha estat, és i seria, el millor president actualment pel Barça.

Per què? Perquè els seus encerts són moltíssims i, sobretot, dificilíssims.
I això ho sabem tots, tant els que ho diem, reconeixem i admirem, com els que ho neguen i l’odien.
El que ha fet amb el Barça des de el 2003 no sé qualificar-ho d’altre manera que miracle. Ni les meves previsions més optimistes i somniadores ho haguessin arribat a imaginar ni de lluny.
Estic segur que Ingla i companyia seran un gran relleu i, segurament, milloraran el club, si el vent segueix bufant a favor. Si per el contrari van maldades, tinc dubtes si sabran tenir la clarividència, determinació i seguretat d’en Laporta.
Però encara tinc moltíssims més dubtes per la resta. Més ben dit, per la resta, donat el cas, simplement, tremolo. Ho desfaran tot.

Per tant, sols us vull dir una cosa:
Penseu-ho bé.
És un miracle ser on som.
Penseu bé que el relleu, ha de garantir que seguim on som el màxim de temps possible.
I sí, per aquelles coses que passen en el futbol (i passaran) , tenim un impàs, si us plau, no ho desfem tot.

Salut companys, i.... Visca el Barça!!!!


PS. Com haureu vist, no he fet cap referència al independentisme sense complexes amb el que en Laporta ha impregnat el Club. I si no ho he fet és, simplement, perquè sé que això no hi ha ningú que ho continuí. Però també sé que, segurament, qui més s'hi acostarà seran Ingla i companyia.
De Laporta, senyors, només n’hi ha un. Per lo bo i per lo dolent, però només un.

Per això, per tot plegat, i malgrat tot: Ingla. Sense dubtes.

No hi ha color.