BON ANY

BON ANY A TOTS !!!!!!!

(personal i nacionalment parlant)

Bon Nadal

Només quatre paraules per desitjar-vos un Bon Nadal a tots.
He trobat aquest arbre/escrit que algú va deixar per la xarxa i l'utilitzo.
Gràcies a l'anònim autor. I gràcies a tots per venir per aquí de tant en tant...

T’adones amic… T’adones company

Avui tan sols vull dir que m’agradaria que escoltéssiu la cançó del final del post.
La dedico a tots els que de tant en tant feu una ullada a les collonades personals.
Als meus amics (blocaires i no) ... En Partal, Elies, Joan Arnera, Dessmon, Tremosa, Terricabres, Joliu, Octavi Fornes, Enric I, Canela, Josep Piñol, Cris, Jordi, Toni, Batis, Albert, Elena, Xavi’s, Edu, Laura, Beth, Valentí i, gràcies a Déu, un llarguíssim llistat que no ve al cas d’acabar.
Acabo de llegir el darrer post de Elies115, Plastic Turkey, i la cançó m’ha vingut sola, per què s’avé a la perfecció al sentiment que m’aclapara de fa dies i que destil·len, suposo, els meus darrers comentaris en els vostres blocs i en els meus posts...
Especialment, em quedo en la darrera frase de la cançó... simple en la lletra però carregada de força i sentiment.

L’amic Raimon... (i que em perdoni per la qualitat de la versió, però és la única que he trobat al Youtube).

9 de març

Fa dies que està bullint l’olla en la catosfera. L’olla electoral. I és que d’aquí 3 mesos tenim urnes, espanyoles, i alguna cosa haurem de fer.
La situació és molt punyetera per que els sobiranistes anem perduts, talment fóssim orfes. I sí, avui per avui, som orfes polítics.
D’ERC millor que no en parlem més, em poso massa nerviós quan ho faig. Em sento massa traït. No hi ha dret que ens estiguin fent passar per la vergonya del Govern més espanyolista que hom podia pensar. Us ho juro que mai hagués pogut creure que el Govern del meu país podia arribar a ser tan contrari als interessos als quals n’hauria de ser el guardià. El Govern és, avui per avui, l’icona del botiflerisme. Pioners actius en la voluntat aniquiladora de crostes. De la nostra crosta en favor de la crosta d’ells. En medicina, quan una cèl·lula pròpia actua així, se n’hi diu cancerígena.
CIU. Estan pagant el preu per 23 anys de prudències i individualisme. 23 anys del si però no. Del seny malentès. Remuntaran si es re-defineixen sobre una base valenta i honesta, inequívocament al servei del país. Per a les properes eleccions, mala peça al taler, ja que les disputes internes que pateixen com a federació fan que les properes llistes les encapçali la part més submisa a l’invasor, la part més unionista.
ICV... sense paraules.
PSC... desaparegut. No es presenten. No son, volien ser, eren una idea.
PSOE... ens apunyalaran per l’esquena. De fet, ja ho estan fent.
PP... ens apunyalaran mirant-nos als ulls.
No m’estranya que hi hagi debat dins la catosfera. Que collons hem de fotre !?!
A finals d’octubre, vaig començar a dir que en faria del meu vot : “I la gran pregunta, la que ja fa molts dies que em volta, segueix a l’aire... a qui cony votaré en les properes eleccions espanyoles? Si seguim així, triaré per la via de “objecció electoral”, és a dir, passarem el dia en família, lluny de les urnes de l’opressor. Si, si, ja ho sé, allí ens hi juguem les garrofes mal que ens pesi, però que cony, si no vull que em representi cap dels que s’hi presenten, que he de fer? Exercir el meu dret a vot (en blanc, nul) en un estat en que no en vull tenir-hi res a veure? Família... em ve de gust.”
Segueixo pensant al mateix, però segurament, ruminant-hi i atent al que tots escriviu i penseu, hi he donat alguna volta més al cargolet.
En Barrera ens proposava el vot en blanc o l’abstenció. Totalment d’acord. Jo m’inclino per l’abstenció, però he de reconèixer que no m’agrada la idea de que el nostre descontent quedi diluït en la famosa frase de que la política ja no interessa i que hem (han) de fer alguna cosa pera tornar a motivar la gent. No vull quedar diluït en una abstenció que utilitzaran barroerament. A mi si que m’interessa la política!!! Molt!!! Tant que, moralment no puc donar el meu vot a ningú dels que es presenten. Doncs vot en blanc em direu... i aquesta és l’opció que triaria sempre, si les eleccions fossin del meu país. Però no ho son, son d’un país veí, que m’oprimeix i que te per objectiu acabar amb nosaltres. Un país veí amb un nivell democràtic molt baix i un sistema judicial corromput políticament. I no hi vull participar en aquesta farsa. No vull avalar amb el meu vot aquest sistema “democràtic” que m’ofega.
N’hi ha que parleu de votar CIU, ERC, votar algú que ens defensi a Madrid, per que mal que ens pesi, allí ens hi juguem molt i algú ens ha de defensar.
Però aquest argument no val. Aquest és l’argument de la por, i és l’argument que utilitzen els qui han fallat al seu país per aconseguir altre cop el nostre vot. No. No us votaré. La vostra conducta i les vostres accions perjudiquen greument al país i no penso avalar de cap de les maneres la seva acció. Han de rebre un càstig electoral dur. Tan dur com les conseqüències dels seus actes. No poden quedar impunes.
Penseu per un moment... si ERC treu uns bons resultats, dignes, la direcció s’ho prendrà com un aval a la seva línia. No hi haurà qui els tregui ni qui els faci canviar.
Si CIU treu uns bons resultats, l’unionista d’en Duran traurà pit i es sentirà fort dins la federació. Pactarà amb PSOE o PP i estarem on sempre. Posarem les coses més difícils a en Mas i la seva re-fundació.
Que traurà majoria absoluta el PP o el PSOE ? Doncs mala sort... o bona, potser aquesta serà la manera per a que els que han tret mals resultats reflexionin i s’escoltin d’una vegada la voluntat popular i busquin la unió en l’únic punt realment important que ens preocupa. SER políticament un país normal. Nosaltres SOM, ara només manca que les institucions polítiques i el nostre estatus internacional ho reflecteixin. I l’objectiu és aquest i no pas altre. I per arribar aquí hem d’obligar als nostres representants a assumir la responsabilitat de liderar la nostre voluntat. Mai la seva. I això passa pel merescut càstig que necessiten i provocar així la reacció per a canviar.
Bé... així doncs què? Votem en blanc (avalem un sistema poc democràtic) o ens abstenim (ens diluïm amb els indiferents)?
Difícil resposta.
Tinc clar que el nostre descontent, com diu l’Elies, s’hauria d’expressar de la mateixa manera. Hauríem de ser unitaris en el missatge. Com el 1D.
Bé, és clar que un elevat vot en blanc (no nul, en blanc) en les properes eleccions ens identificaria clarament. L’única pega és que a la vegada suposa acceptació a les regles espanyoles.
Suposo que la llei no permet manifestacions en un dia electoral, però em torno a refermar en el que vaig escriure a finals d’octubre. Passar el dia en família. Tots junts.
Com?
Busquem un lloc gran, a l’aire lliure, i anem-hi amb la família, els amics, els companys. Repetim l’esperit del 1D i organitzem (la PPD o la catosfera, tan és) una gran botifarrada popular. Passem el 9 de març tots junts, units. Siguem molts i castiguem a aquells que no han estat a l’alçada de les circumstancies. Aquest si que seria un gran missatge. Passem de les urnes i gaudim d’un gran dia de comunió amb nosaltres mateixos i amb la natura, fem la PRIMERA GRAN BOTIFARRADA CATOSFERICA dels PPCC. Fem-hi actuacions. Música, teatre, animació pels nens, castells, sardanes... Tornem ha sentir-nos orgullosos de qui som, de com som i de cap a on anem. Fem “algun gest desmesurat que capgirés la història!!!”
Si som capaços de fer un gest així, veureu que passa a partir del 10 de març a Esquerra i Convergència, veureu...

Tecla vermella (2)

Fa unes setmanes vaig fer un post sobre una anècdota personal que vaig anomenar tecla vermella.
Avui torno a utilitzar l’expressió com a concepte, però aquest cop en un tema molt diferent.
Parlarem de la CCRTV i les paraules d’en Joan Ferran. Més que de les paraules, de les conseqüències d’aquestes.
Joan Ferran menteix. Menteix deliberada i despiadadament. Fa trampes.
Si qualsevol de nosaltres jugués, per a posar un exemple, un partit de futbol amb el seu equip contra un rival que sabem positivament, se li veu, que fa trampes, és a dir, posem pel cas, que un o més jugadors de l’equip rival juguessin amb les regles del rugbi, i agafessin la pilota entre els braços per a fer una cursa fins a entrar a la porteria i cantar gol, i ho fan una vegada rere l’altre, sempre, deixaríem de jugar el partit d’immediat, al deixar de tenir sentit el joc.
En Joan Arnera, en La intel·ligència de l’unionista, escriu brillantment el següent:: “Joan Ferran serà unionista, socialista i malparit, però és sens dubte una persona intel·ligent. És un dels problemes dels socialistes, de fet, que no són idiotes. Quan Joan Ferran menteix d’una manera tant absolutament descarnada i hipòcrita sobre la “crosta nacionalista” dels mitjans de la CCRTV... (...)El què fa és (re)conduir el debat cap allà on ell vol, connectant-lo a més amb un dels temes clàssics del socialisme català: el control convergent de TV3. I és clar, tots hem caigut a la trampa, i el senyor Ferran l’ha encertada de ple, i ara es frega les mans en el seu despatx. Joan Ferran pretenia dues coses, i les ha aconseguides...”.

Malgrat això, tots hem entrat en el joc mesquí d’en Ferran, en molts dels comentaris en els darrers posts en diferents blocs sobre el tema. I ens hem d’aturar i donar la volta. Si hem de jugar un partit de futbol, volem que tothom jugui segons les regles del futbol. Si això no és així, deixa de ser un partit de futbol.
Acebes (...una doble linia de investigación...), Rajoy (... unos hilillos de plastelina...), Aznar (... las armes de destrucción masiva...) sempre utilitzaven i utilitzen aquest tipus de trampa. No els hi interessa jugar amb les regles... Ibarra (... los catalanes son insolidarios...)... i tants i tants exemples en que el menyspreu per la realitat és l’estil.
Provoquen, juguen, amb la confusió com a norma i la Torre de Babel com a terreny de joc.
La resta, intentem jugar amb ells amb les regles de la lògica i l’honestedat, per raonar i exposar idees, per treballar-les i desenvolupar-les. I no ens adonem que ells només pretenen fer gols, però amb les regles del rugbi.
No hem de jugar aquest partit de la confusió i l’engany. Hem de jugar només a “futbol” i no participar en farses.
Quan algú vulgui desafiar-nos a un partit fraudulent com aquests, la resposta només pot ser una: mitja volta i a buscar un equip rival que vulgui només jugar a futbol, com tu.
Hem d’aplicar el concepte de la tecla vermella.
Que en Ferran parla “...d’arrencar la crosta nacionalista de la CCRTV...” doncs tecla vermella, així de senzill, tecla vermella, i mitja volta.
Tornem al camp del debat real. La radio i la televisió de Catalunya han deixat de ser-ho o de comportar-se com a tals. Aquest és el debat, aquesta és la realitat. Tecla vermella a la “crosta”.
Que podem fer per restablir la normalitat? Hem de repetir un 1-D per que es vegin obligats a fer-ho? O Esquerra tindrà el valor de tallar en sec aquesta humiliació i mofa en nosaltres mateixos? Deixarà de ser la clau per auto-aniquilar-nos? ...
Doncs tornem a repetir un 1-D, si cal, i parem a temps aquests suïcidis nacionals, aquesta autodestrucció incomprensible. Ara sabem qui som, quants som i com som. Utilitzem la força de la raó, manifestem-la. Nosaltres SOM, repeteix en Joan Arnera. Nosaltres SOM.

Salut companys!!!

Premis solidaris

Renoi.
No em pensava pas tenir el privilegi d’entrar en una roda de premis com aquesta. No crec que ho mereixi. Però mil i mil de gràcies... per uns instants m’he sentit com si em donessin la Creu de Sant Jordi !!!
Bé, més seriosament, moltes gràcies, Joan, per incloure-m’hi. Tots dos sabem que no hi soc per mèrits blocaires (tan sols 20 posts i poca constància) però potser si per intenció d’esdevenir digne blocaire. Gràcies, això significa per a mi molta moral i, una gran empenta. Segurament el que m’ha fet molta il·lusió és que, més enllà del que llegim un de l’altre, de les coincidències i divergències ideològiques, des de el primer dia he sentit una afinitat difícil d’explicar sense utilitzar la paraula “amistat”, i avui he vist més clarament que, la sensació, és mútua.

Amb la meva dona, faig molt sovint broma, explicant-li que he fet 2 “amics” blocaires que, ni de lluny, en conec res.
C'est la vie !!
Gràcies de nou.

Bé, agafo el relleu i em llenço a intentar limitar-me a 7 amics blocaires... Ho faré en l’ordre que em surti.

Les intencions mecàniques (Joan Arnera) és un dels premiats per que és on vaig, cada dia, directament, a veure si hi trobo l’escrit diari que espero, encuriosit, llegir per saber el què ens vol dir i el com ens ho dirà. Un mestre per a un novell com jo.

Elies115 és un dels premiats per que és on vaig, cada dia, directament, a veure si hi trobo l’escrit diari que espero, encuriosit, llegir per saber el què ens vol dir i el com ens ho dirà. Un mestre per a un novell com jo.

Veureu que he escrit el mateix text que en el Joan Arnera. I és que per mi hi valen les mateixes sensacions pels dos. I cadascú amb la seva personalitat i criteri.
Enric I. Canela un mestre. En criteri, expressió i constància admirable. Sense paraules.
Josep Pinyol M’agradaria que fos més regular. Un post seu em va agradar moltíssim. Un profund raonament molt ben explicat.
Itching like grass (Dessmond) deu ni do de la seva producció i regularitat, un exemple a seguir. Sempre interessant i diferent.
Joliu, compartim en “antiguitat”, ell porta però, un ritme constant i ascendent. Un exemple a seguir per trencar la irregularitat del meu ritme.
Des de l’exili per que la voluntat de participació des de l’exili és perfecte. Manel, en la catosfera, no hi ha exilis. Ets aquí, amb nosaltres.


Es dur aturar-se en el setè. Però aquest és el joc.
Perdó per els que no hi sou, m’ha sortit així. En la segona edició, serà diferent.

Salut companys !!!!


*** Soc de comarques. Avui hem anat tota la família a la manifestació. No ens hem mogut de la Plaça de Catalunya, el petit (3 anys) m’ha fet entendre que no tocava “fer-la” sencera. Però ha estat “especial” anar-hi els quatre. Guarnits. Amb els mocadors grocs al coll i la senyera com a capa.
Després, tornar a casa i anar a veure el Barça amb un amic, el mateix que amb la seva família de quatre, també, ha compartit la manifestació versió Plaça Catalunya. I després del futbol, l’ultima cervesa (o dues), ves per on, Moritz.
I ara aquí, acabant el post.
Bona nit.