El primer del 2008... ja tocava!!!

Fa moltes setmanes que no tinc ni el temps just per a fer un bon seguiment del que publiqueu i comenteu als blocs. Això provoca la manca absoluta de temps per sumar-hi reflexions pròpies.
Però fa un estona, he llegit el darrer post d’en Dessmond i m’he trobat afegint-hi un comentari. Quan m’he adonat de que m’allargava exageradament per entrar-ho com a comentari, he fet un “copiar/enganxar” en un word, per publica-ho com a un post propi. Per tan, si voleu entendre millor el que plantejo i considero, recomano haver llegit abans el post d’en Dessmond. Això és una resposta a la seva reflexió i vols ser-ne una alternativa. Una posició/reacció al present diferent.
Enganxo el que hi havia escrit:
“Bon post. Bon raonament. Hi estaria d’acord si la situació fos un altre, diferent a l’actual.
Crec que en la nostra realitat política, hi ha una situació atípica. Les direccions dels partits, els polítics que estan marcant l’actualitat, estan molt lluny de les necessitats del país i de les necessitats de la gent. Avui, per avui, son un crossa en el nostre caminar per la història. Han de canviar d’una manera radical i urgent. I crec, que l'única manera que tenim de canviar aquest fet, és el càstig. Dur, clar i contundent. En Democràcia, l'única manera de defensa que tenim des de el poble, és la negació del vot. El no-suport. És l'única manera d'expressar-ho. S’ha de votar un altre opció.
Però és que només hi ha 2 opcions polítiques a qui votaria per coincidències ideològiques: ERC o CIU. I vull castigar, dura i severament, tan a la direcció d'ERC com a en Duran. I ho penso fer de l'única manera possible que tinc. No votant-los. No els vull legitimar per a que segueixin on son i fent el que fan.
Que això dona força al PSOE i al PP? Doncs si. Segurament serà així. Cert, però també penso que ja està bé. Millor. Si els nostres partits tornessin a tenir força a Madrid i ser necessaris, amb el actuals responsables i estratègies, ens tornarien a vendre per fum. I el país, avui per avui, no s’ho pot permetre. Prou baixada de pantalons i renúncies vergonyants. No podem perdre ni la integritat ni la dignitat més cops. I si per il·luminació divina, es quadressin i foren ferms en el que volem i ho defensessin amb dignitat, segur que PSOE i PP no dubtarien en pactar per treure’ns aquesta posició de força, i arribaríem a la mateixa situació que no votant-los. La força i fermesa ha d’estar en el nostre Govern. Aquí s'hi arrela la nostra sobirania. És des d’aquí que tindrem el poder de la legitimitat.
Càstig dur i sever per a canviar de cares i de política.
Que llencem 4 anys de política espanyola i que reforcem el poder d’un Estat invasor?
Si. Cert. Però a la vegada, ens ajudarà a fer, com s’ha de fer, el canvi polític propi que, a ben segur, s’haurà iniciat l’endemà dels resultats.
Així doncs, i segurament aquest és l'argument més important, haurem guanyat 4 anys a Catalunya, ja que el càstig als actuals dirigents no caldrà fer-lo en les properes eleccions a la Generalitat, si no que ja haurà estat fet. En les properes eleccions al Parlament, les posicions i les cares dels partits seran noves i tindran molt clar que ja no val l’exemple dels seus antecessors.
Feina feta abans d’unes eleccions que seran una de les més determinants de tota la nostra Història. Marcaran la reacció dels catalans a una situació de risc d’identitat, independència i supervivència pròpia. Molt i molt perillosa. Quan la nostra essència i el nostre SER, està en perill... alerta màxima!!! Hem de prendre decisions valentes, incontestables. I fer-ho amb la força i el convenciment màxims i necessaris per a canviar la realitat d’una manera irrefutable, inevitable. Estem en una posició d’alerta nacional. I la nostra fermesa ha de fer possible modificar-la per reaccionar correctament, en el moment en que haurem de decidir el camí que escollim per redreçar la situació i tornar a encarar l’objectiu. El camí que resolgui, de cop, els nostres problemes de sobirania i ens deixi centrar en tornar a ser un país fort en potencial econòmic i posició mundial. Hem de demostrar al mon que som un país seriós, obert i amb moltes ganes de fer les coses bé i ser feliços. Que treballarem per ser exemples per altres.
Potser en faig un grà massa i la situació no és tan límit... potser si. Però noi, no puc evitar la sensació de viure un moment crucial, determinant per el futur més proper, pel que em tocarà viure aquesta vida.
Penso que encara és lluny el 9 de març i que temps tindrem per a parlar-ne, però alhora veig molt clara la resposta, i no vull deixar de repetir-ho per evitar que el darrer més, el bombardeig de missatges dirigits a desvetllar la por, com: “encara podria ser pitjor”, “que viene el PP!!”, “aprobaré el Estatuto que el Parlament de Cataluññña apruebe”, “serem claus a Madrit”, etc, etc... em confonguin a darrera hora, que em facin entrar en el seu engany psicològic, en el seu joc pervers per sobreviure, en el seu xantatge, i els acabi votant.
Ho veig molt clar i no vull oblidar-ho quan arribi el moment.
A més, m’agradaria que tots responguéssim així.

Perdó pel sermó, i gràcies Dessmond pel teu post, ple de claretat i arguments molt vàlids. Has aconseguit provocar que fes una altra entrada per explicar la alternativa, tan clara, que hi veig .

Fa dos mesos que no puc dedicar els moments necessaris per a la calma i la reflexió que la catosfera requereix. Avuí però, has aconseguit que els hagi dedicat. Feina, molta feina, i la resta per a la família, el que més estimo i necessito.

Salut companys!!!