Mentiders

Quan un va caminant per la vida, s’adona que els homes (i dones) tenim una tendència innata a mentir.
De fet, la primera prova la tenim en la infància. Les converses alhora del pati en són un exemple. La negació de l’evidència d’una malifeta davant els pares o professors, un altre.
En l’adolescència, la mentida es sofistica en les formes, però es segueix ensumant amb relativa facilitat.
En l’edat adulta, la mentida queda ja més restringida a situacions una mica límit o molt puntuals, cercant no ser descoberta.
Aquestes paraules no volen ser un anàlisi psicològic de l’esser humà, només intenten ser un resum, una mena d’introducció, de la relació de la mentida i les persones. Un resum molt superficial i reduccionista, doncs tots coneixem, per exemple, adults que la practiquen per sistema.
Vull parlar de la mentida, en efecte, però no de la mentida en l’esser humà, si no de la mentida en la política.
El conjunt de la societat (i penso en la societat espanyola i italiana, per exemple) té assumit que el polític menteix, i ho té assumit d’una manera que no ho considera un defecte si no una característica, necessària, del polític.
Trobaríem centenars de mentides per destacar. Algunes de mítiques, com les d’en González del “NO a la OTAN” que en Llach va portar als tribunals com a incompliment de contracte (tu ho tens al teu programa electoral, jo hi estic d’acord i et voto, tu t’ho passes pel forro), sense èxit és clar, “Crearemos 800.000 puestos de trabajo” que va acabar amb 2.000.000 d’aturats, etc.
Del PP en podríem escriure un llibre, on els capítols més gruixuts serien el de les mentides contra Catalunya i sobre l’atentat de Madrid, amb les mítiques dues línies d’investigació.
Però sempre he (havia) pensat que la societat catalana, tot i no ser com l’anglosaxona, per exemple, s’escapava d’aquesta visió “llatina” de la mentida. Convergència i ERC, tot i caure en la mentida moltes vegades, no la tenien com a característica indispensable ni com a arma habitual. Al PSC ja no el veia així, doncs considero que durant la seva llarga oposició al govern de la Generalitat va abusar, i molt, de mentides i joc brut. Van jugar al tot s’hi val.
Ara bé, sembla que darrerament l’estratègia llatina de la mentida política per sistema, esta adquirint propietats de característica indispensable també a casa nostra.
El PP la feta servir sempre, però a Catalunya tenia la sensació que la utilitzaven com ho fan els nens petits, sabent que l’altre t’enxampa.
Ciudadanos, que dir, si no que són carn de psiquiatra.
PSC? Bé, aquests són els pitjors, s’han desbocat i no solsament n’han fet característica indispensable si no que n’han fet bandera. L’efecte ha estat de bola de neu. Cada cop les diuen més grosses, tant grosses i tantes vegades repetides, que al final ni ho semblen, de mentides. Destaquen el mític “Sí guanya Zapatero, guanya Catalunya”, “Apoyaré l’Estatuto que apruebe el Parlament de Catalunya...”, o el estel·lar “Fets i no paraules”, que a la practica significa dir molt i no fer res quan has de fer-ho. El darrer, i millor, “hem de buscar la unitat per negociar amb Madrid”.
Algú s’imagina un comitè d’empresa on hi hagués 5 representants dels treballadors, un dels quals fos el representant dels treballadors pilotes de la direcció, i que fos justament aquest el que demanés la unitat al seu voltant per a negociar amb l’empresa? Algú s’ho imagina? Jo sí. M’imagino els altres quatre delegats marginant-lo i unint-se sense ell per a ser forts en la negociació... o no?
Aquesta aposta clara del PSC per la mentida (i els extraordinaris fruits que els hi reporta) està encomanant a la resta de forces polítiques.
Iniciativa, bé, aquests també mengen apart, ja que ells són en si mateixos una gran mentida. Perquè, a veure si ho dic bé, són (ex)comunistes, perdó, eco-socialistes (boníssima aquesta paraula) que s’han convertit en el gran exemple del millor màrqueting (capitalista). Oi que és això?
I ERC, perdó, Esquerra. Que dir? “Tenim la clau”, “Mans netes”, “Línies vermelles”, “Referèndum 2014” i una continua perversió de paraules i valors com Independència i Republicanisme.
Els polítics han passat de ser persones que de tan en tan es veien “obligats” a mentir o dir mitges veritats, a ser uns autèntics i compulsius mentiders per sistema.
I ai del pobre polític que intenti ser honest i sincer, el vexaran fins a matar-lo i després diran, fora de micròfon, que és bon tio, però no es pot anar de pardillo en aquesta vida.

Sort en tenim que la premsa ho denuncia i els desemmascara!
Sort en tenim que la gent no s’ho empassa i no els vota!

O ens haurem convertit tots també en mentiders?


Salut!!!!

(Per cert, ja us heu apuntat tots al BATblocs? Doncs la veritat, no sé a que espereu...)