Bé, sembla que és un dels temes del dia... com que darrerament en el nostre país no hi passa quasi res i no tenim pas problemes realment importants... parlem de la Copa Catalunya. Bé, primer de tot, vull deixar molt clar, RE PE TEI XO, molt clar, que no estic d’acord amb la decisió d’en Pep Guardiola, i que crec que és una manca de sensibilitat GREU amb la gent de les Terres de l’Ebre. Una més, i no la mereixen. Dit això, i si cal, ho torno a repetir, no estic d’acord amb la decisió d’en Pep Guardiola, i que crec que és una manca de sensibilitat GREU amb la gent de les Terres de l’Ebre, vull puntualitzar un seguit de coses.
- D’aquesta decisió d’en Guardiola... n’han de sortir comentaris carregant els neulers amb en Laporta? Els incomprensibles i constants atacs del Grup Godó (i anomeno aquests per haver-s’hi destacat, però no pas per ser els únics) també se’ns han contagiat? Aquesta decisió d’en Guardiola ha de servir per seguir matxucant a en Laporta? Sí oi, ens passarem tot l’any culpant-lo de tot, oi? Segurament el fracàs de l’Estatut també li podrem encolomar... oi?
- Algú repetirà, gaires vegades més, que el Barça no ha esta capaç ni de portar 7 jugadors del primer equip com ho ha fet l’Espanyol? Algú d’aquests, dirà que l’Espanyol té quasi la totalitat de la plantilla disponible i, el Barça, ni que Guardiola hagués convocat a tots els disponibles, només n’hauria convocat a 6 ?(Valdés, Pinto, Sylvinho, Eto'o i Dani Alves). Algú sap que la resta està jugant amb la seva selecció? O sí que ho sabem però, si ho obviem, l’atac sembla més cruel?
- Algú dirà que en Guardiola sap el que li espera, en tones d’hostilitat, aquesta propera temporada i que, egoistament si voleu, no vol arriscar els únics 6 jugadors que no corren risc de lesionar-se (tots els altres van jugar dissabte i jugaran demà) aquesta setmana? Algú dirà que el partit, a més, es juga en un camp de gespa artificial i que aquest fet, com sabeu, augmenta el risc de lesió en esportistes que no hi competeixen mai?
- Algú d’aquests que, ara sí, barregen política i esport per criticar, ho seguirà fent per denunciar que si ara es pot jugar la Copa Catalunya és per que ens neguem a barrejar política i esport., donant suport, exigint políticament, el dret a competir?
- Algú donarà voltes al fet que la competició de la Copa Catalunya fa pena des de fa temps i que, si no es replanteja seriosament, la matarem (una cosa més!) nosaltres mateixos? O és que una competició seriosa es juga quan manquen TOTS els jugadors internacionals? Algú recordarà també que, la Selecció Catalana, juga sempre també quan els internacionals no hi poden assistir? Algú recordarà que tots dos esdeveniments son competència de la Federació Catalana? Algú recordarà la greu crisi que pateix aquesta federació? Algú recordarà les escandaloses darreres eleccions? Algú recordarà que el darrer president va deixar el càrrec en la meitat del seu mandat per decisió pròpia? Algú argumentarà que potser totes aquestes causes afavoreixen que no es dediqui el temps mínim necessari a buscar la formula de que no fracassin els esdeveniments que organitzen?
- Algú va criticar que en Pere Gratacós no convoqués a en Bojan pel darrer partit de la Selecció, amb el covard argument de no molestar als de sempre? I per no convocar (ni convocar!) a l’únic jugador català realment compromès amb la selecció? Jo sí, aquí. I mireu quina cosa, ara hi torno. I no tinc temps, ni ganes, per més. Avui no volia parlar d’això, però és que m’he atipat de sentir arguments falsos, mitges veritats interessades i ganes de linxament.
Malgrat tot lo exposat, no vull acabar sense dir que ho sento en l’ànima per la gent de les Terres de l’Ebre, que ells, justament ells, no s’ho mereixen per res del mon, i és precisament per ells, que crec que en Pep Guardiola s’ha equivocat GREUMENT.
Al seu (comprensible?) pensament egoista, li ha mancat pensar en els catalans de l’Ebre i voltants. Estic segur (vull creure) que si hagués pensat en ells, la seva decisió per avui seria diferent, ni que amb ella s’hagués arriscat de manera innecessària en la persecució del seu objectiu, que no és altre que guanyar la Lliga i evitar que se’l mengin.
1978. Tenia 10 anys. Quina Espanya aquella, en plena transició. Torredembarra. Un grup de gippie’s decideix muntar un bar (La Traviesa, La Travi com li diem sempre). Agafen un terreny d’un d’ells (el propietari del bar fins avui) i construeixen una casa de fusta. Des de el primer dia, hi destaca la llibertat del bar, on tothom hi és benvingut i ningú hi es qüestionat. I la música. En Jota, el propietari, té una de les millors col·leccions de vinils d’Europa. M’hi vaig entretenir remenant, ara farà uns deu anys, i és simplement impressionant. Vaig conèixer el bar cap a l’any 84 o 85. Estiuejo a uns 10 o 15 kilòmetres de Torredembarra i quan en Xavi, un any i pico més gran que jo, un amic d’aquells que costa de trobar i que dura per sempre, va tenir el carnet de cotxe, varem descobrir La Travi. Innumerables son els viatges que hi fèiem a diari, amb aquell R18 familiar... ple a besar, (d'amics i fum, molt fum, verd i espés) amb Kortatu sonant a tot drap a l’anada, i Pink Floyd embruixant-nos en la tronada. Quins anys... déu meu!, quins records... Doncs bé, des d’aleshores no hi he deixat d’anar cap estiu. Cap. La colla d’amics es va desfer, que no oblidar, la vida ja ho té això. Varem començar a treballar tots, varen canviar de lloc d’estiueig la majoria, etc... però jo no he fallat cap estiu. Hi he anat amb la càlida companyia d'un llibre, amb d’altres amics, amb la meva dona, quan la vaig conèixer, i ara, hi vaig amb dona i nens.
La Travi no ha canviat. Han canviat les cares que hi trobes, altres cares, sols han envellit, han canviat les companyies i les circumstàncies personals, però La Travi és allí, igual que el primer dia, un oasi on, assegut en els seus particulars balancins, veus transcorre la vida envoltat d'oliveres centenàries, sense angoixes, gaudint sense preocupacions de la música, la companyia i la tranquil·litat. Quan ets a La Travi, res et preocupa lo suficient per destorbar el plaer de sentir-te viu i assaborir-ho amb calma.
I els diumenges, a dos quarts de deu, concert. Música en viu, de qualitat, on tots els grups que hi passen senten la màgia i la química que desprèn... un espai diferent, únic, on el públic va dels dos anys als setanta o més, una barreja de persones i històries que embruixen als músics. Rock, Blues, música experimental, psicodèlia, però sobre tot Blues, amb el seu esperit fonent-se amb el de La Travi. 2008. Ara tinc 40 anys, i La Travi 30. Un plaer i un luxe poder-hi anar amb els nens, poques experiències els ajudaran a obrir-se als sons i les sensacions com aquell petit escenari envoltat de gent diversa unida per la música. Avui sorprèn molt aquest espai, envoltat per blocs i blocs de turístics apartaments, senzills, petits i cars. La Travi és l’Oasi de la Costa Daurada, immutable a la follia constructiva i turística, resistint impassible, amb la mateixa cara i esperit que fa trenta anys. Si mai aneu a Torredembarra, no perdeu la ocasió de perdre-hi una tarda, amb un llibre a les mans, o amb companyia agradable, la calma i autenticitat del lloc us farà feliços. I si voleu probar si soc aprop, aviseu-me via mail, que compartiré l'estona amb vosaltres. Val la pena.
Aquest matí hem pogut llegir a l’Avui l’article conjunt que confirma la notícia. No puc negar que en Uriel Bertran encara m’aixeca molts recels, no ho puc evitar, però la meva confiança amb en Carretero i el seu equip és absoluta. Passem pàgina i aprofitem la nostra força. Cal començar, decidits i ferms, el camí cap a la Independència. La primera passa, està donada. Cal moure’s, cal començar a caminar, cal cercar complicitats i ajuntar esforços vers l’únic objectiu que no admet renúncia: la Independència. Només sent plenament, trobarem el millor de nosaltres. Esperem que la fusió dels renovadors a ERC, sigui el fonament indispensable per retornar el partit a la dignitat republicana d’on mai hagués hagut de sortir. Centenars de milers d’ex-votants ho esperem... el país necessita aquesta força. Que els militants d’ERC ho facin realitat lo abans possible, no ens podem permetre més errors ni més pèrdues de temps.
Bé… vacances… ja son història. Aquest any, a diferència d’altres, he fet senceres les tres setmanes. Ni trucades, ni mails, ni problemes, ni urgències, res ha pertorbat el descans. Ja tocava!!! I m’han anat d’allò més bé. Calia. Ara bé, tanta calma m’ha fet fracassar en dos objectius que tenia: dedicar-me al bloc i deixar el tabac. L’ordinador no l’he engegat cap dia. Ni un. Vacances totals. I tot i que al Primeres collonades li calia una mica d’atenció, dono per bo el descans absolut. Desconnectar, cal fer-ho, de tant en tant, oxigena. Ara bé, la desconnexió no ha estat absoluta, doncs no he pogut evitar fer un seguiment diari de la catosfera des del mòbil. I m’ho he passat d’allò més bé. El Bloc Gran s’ha convertit, des de el primer dia, en un bloc capçalera. Hi brillen amb llum pròpia els tres companys “estrellats”, en Manel Bargalló, en Josep Sort i en Joan Arnera, acompanyats pel mestre, Enric I. Canela. Reflexió, debat, iniciatives i descobriments, com el d’en Moisès Martí, i el seu Directes a barraca. Molt nivell que ha de transcendir el bloc i concretar-se en accions i iniciatives concretes i palpables. Felicitats a tots! També m’ho he passat molt bé amb en Dessmond i la seva sèrie sobre Mallorca. Senzillament admirables. He trobat a faltar els meus dos referents principals, en Elies115 i en Joan Arnera, però m’alegro que hagin pogut desconnectar i que ja tornin a estar actius. Son senzillament imprescindibles. M’alegro també de l’aparició d’un nou blocaire, company i amic, amb qui discrepo i coincideixo, i que espero que la catosfera li eixampli les perspectives i que deixi anar el millor d’ell. És l’amic Daniel1714. I per la resta, doncs ja ho he dit, no he estat capaç ni d’intentar deixar el tabac. He estat prop de provar-ho, però no he tingut la valentia per fer-ho. Hauré de reaccionar aviat, i aquest cop, sense excuses.
Avui, l’amic i company Elies fa un post dels que fan posar els pels de punta. És un post de denúncia, és un post per reclamar justícia. Els pobles no som res sense memòria. Els pobles som, precisament, la suma de moltes memòries. El que denuncia n’Elies però, clama al cel. Els fets denunciats son una prova per a tots nosaltres. Si com a poble no sabem respondre amb uns mínims de dignitat, és que no som res, és que no mereixem res. El mínim exigible és mostrar (amb fets!) el respecte que ens mereixen els milers de combatents que van deixar la vida en aquells turons, defensant una idea de país i uns valors que formen part del nostre ADN nacional. La urgència de la denúncia rau en que si no reaccionem amb rapidesa, serà tard. No reclamem el més que merescut reconeixement, homenatge i respecte, estem denunciant un fet que, lluny de restituir dignitats, porta a la destrucció de la memòria, a la manca total de respecte i al més lamentable menyspreu als que van donar la vida per el nostre present, sacrificant-ho tot i donant fe de com la valentia i honor en la defensa d'unes idees, son més importants que els egoismes i vanitats personals. Que ni una excavadora profani el descans dels qui van lliurar la seva vida per nosaltres. I un cop aconseguit això, posem en marxa els mecanismes per a que tothom conegui la Història, i puguem donar als combatents, el respecte i l'honor que els hi pertoca. Llegiu al post d’en Elies. És llarg, molt, però del tot necessari per conèixer els fets. Una complerta lliçó d’Història. I feu-vos ressò de la denuncia, participeu activament per evitar un atac a la memòria i a l’honor dels que van morir per millorar el nostre futur. Si no evitem fets com aquest, és que no som res i res mereixem.
En les darreres eleccions per la Presidència d'ERC, en Puigcercós va treure el 37 % dels vots d'una militància miop.
En el darrer vot de censura a Can Barça, en Laporta, només va treure el 37% de suport. Malgrat ser suficient per evitar que el vot de censura prosperés... el resultat va ser injust i curt, i les conseqüències, sabudes. El PSOE ha celebrat aquest any el seu 37è Congrés.
Aquest any ha fet 37 anys del cop d'Estat d'en Tejero...
Manquen 37 dies per acabar les meves vacances... i encara no les he començat!!!
Salut companys!!!
* Per a més informació al voltant del 37... al diari Avui
Ens posem el vestit d'estiu, és a dir, ens treiem el vestit, i us proposo jugar una mica. Rumiarem... en el darrer mes, hi ha una xifra que ha estat determinant en dos temes completament diferents (o no). La xifra (maleïda) ha estat el 37. Sabeu dir-me en quins dos moments ha estat clau?
Dies de silenci catosfèric… uns silencis més... i van... Ha estat dur aquest any. Dur i llarg. Parlo d’any, però hauria de parlar de temporada, de la temporada que arrenca cada setembre. Laboralment, ja ho sabeu: molta feina, massa. Sempre em queixo del mateix, ho sé, però es que em sento realment cansat. Estressat. Vaig iniciar la temporada després de fer dues setmanes i poc de vacances a l’agost, i des d’aleshores, poca cosa, de festes és clar. He treballat quasi bé tots els caps de setmana (una mica dissabte, una mica diumenge), tots els ponts i alguns, uns quants, festius dels que la majoria anomena assenyalats (l’11 de setembre, 1 de novembre, 6 de desembre, Sant Esteve, el dia 1 de gener, l’1 de maig, Sant Joan...). Estic cansat, em costa rendir, i ja fa setmanes que em dosificava les poques forces que em restaven per arribar al 25 de juliol. Però divendres passat, la situació va fer un altre tomb, i no podré començar les vacances fins el dia 1 d’agost. Així que no tindré més remei que tornar a refiar de que apareguin aquelles reserves ocultes que sempre ens venen a socórrer. Serà dura aquesta setmana extra per inesperada. Agònica. Hauré de re-mentalitzar-me. Però ho faré. Només fent l’últim esforç a ple rendiment m’asseguraré una tornada el 26 d’agost amb certa normalitat. No pot quedar res pendent.
Personalment, l’any ha estat força positiu. Gràcies a déu (o als déus) la família ha tornat a esdevenir el coixí on aixoplugar-se, recuperar l’alè i carregar-se de l’energia positiva (l’amor) que tot ho pot. A més he entrat al “club” dels 40 sense grans traumes, si més no per el moment.
Nacionalment, l’any ha estat fotut. Molt fotut. No és que seguim ficats en el forat on érem l’estiu passat, és que hi estem més enfonsats i bruts de merda que mai. Ha estat una temporada on perdre ha estat la constant. La sensació és de perdre totes les batalles. Derrotat. En totes les comtesses m’he sentit derrotat. I el pitjor de tot és que, aquest cop, les batalles, els enemics, son a casa. Som nosaltres. Son els que, en teoria, haurien de ser dels meus. Traïció, es sol anomenar quan el que colpeja és un dels teus. No ho puc entendre... Mai no sabré. ERC (perdó, Esquerra) ha regalat el poder als botiflers. Van treure un dels pitjors resultats de la seva història, però Esquerra i els papanates de Iniciativa, van demostrar que son liderats per uns imbècils integrals, que se’n deixat entabanar de tal manera que, encara ara, no se’n adonen. I probablement, no se’n adonaran mai.
Em pregunto perquè, no sabré mai comprendre... Em sap greu parlar d’aquesta manera, però algú que s’ha empassat els arguments dels Montilla’s, Ferran’s, Zaragoza’s, Iceta’s and Cia., i encara ara defensin la seva posició, amb la pobresa intel·lectual de només saber argumentar-ho amb els arguments d’ells, és que son uns idiotes integrals, per no dir paraules més gruixudes. I em dol en l’ànima, perquè el trenta i no sé quant per cent de militants d’ERC que varen fer possible que la traïció i l’engany a l’electorat que va confiar en ells, persisteixi més temps, son també uns idiotes de cap a peus. Idiotes políticament parlant. I conto amics entre aquests idiotes, que em perdonin, però les conseqüències de la seva miopia mental alhora de defensar i validar lo indefensable, està fent agonitzar totes les fràgils estructures que el país li va costar tant d’aixecar. Em corrou per dins tanta miopia.
No ho puc entendre... Mai no sabré. Jesús va dir: “Perdona’ls Pare, no saben el que es fan”. I m’agradaria tenir la serenor d’esperit i la fe en el més enllà de Jesús, però el veure, el patir la destrucció del present i del futur proper que estant permetent, m’encén la ràbia més ferotge que porto dins. El polític més preparat, el líder que el país necessita per recuperar l’honor, l’orgull, l’objectiu, l’alliberament mental al Síndrome d’Estocolm que patim com a poble, aquest home, en Carretero i els seus, han estat enviats a un segona fila que hauria d’avergonyir als militants de tan dignes sigles, d’ERC. El país no s’ho pot permetre. Però ells, lluny d’avergonyir-se’n, s’han deixat convèncer per la pobresa d’uns arguments que els fan sentir importants. Pitjor que babaus. Idiotes. Idiotes sense remei. Només la propera patacada electoral pot fer que s’amaguin avergonyits a casa seva, i hi restin amagats un bon grapat d’anys per redimir la seva miopia nacional. El país agonitza. La Generalitat ha esdevingut un vulgar ajuntament, ple de personatges sense més característiques que la baixesa moral (uns), l’autodí (altres) i la incapacitat total per a fer res de profit en la vida per sí sols (de la resta). Una institució amb voluntat d’Estat esdevinguda comunitat autònoma de baix perfil.
Em pregunto perquè, no sabré mai comprendre... Un país mancat de mitjans de comunicació a l’alçada, on en nom de mil i una collonades, han destruït (amb traïdoria i nocturnitat) els dos mitjans que havien nascut amb l’objectiu i deure d’intentar cohesionar el país. Diuen que arrenquen crosta, però en realitat ofeguen amb la crosta de l’invasor l’anima la nació. Esquerra... déu meu. Quin poc nivell intel·lectual per esdevenir partícip d’un genocidi. Del propi genocidi. I avui piulen i treuen pit per que en Montilla va plantar cara ahir amb el gran mentider d’en Zapatero. Rucs. Babaus. Que no veieu que us estant tornar a fer ballar?
Fa una setmana ha començat l’escenificació de la propera sodomització a que serem sotmesos. I sense lubricant, que ara el forat ja es prou gros! Ha començat la representació de l’incompliment del finançament que marca l’Estatut. Ara venen uns dies en que l’Estat ens negarà lo pactat, en que el PSC farà veure que es quadra, s’enroca. Tant és així que CIU tornarà a fer-li costat, i quan tot sembli perdut, entre PSC i CIU aniran a Madrid, en una reunió clau pel país que en diran (situació d’emergència), i trauran a darrera hora una pacte no del tot dolent, lluny del que reclamava l’Estatut, però vist com estava tot, molt millor, però molt, del que teníem. I Esquerra dirà... veieu, la puta pluja fina a fet que en Montilla es revelés contra el PSOE i exigís un finançament més just. Si no fos per la influencia d’Esquerra... I la majoria se l’empassarà sencera aquesta nova enredada, amb els pantalons en abaixats i el cul ben depilat, i sense lubricant, i gaudint... ara, a la majoria, ja els hi agrada que els donin pel cul... el forat ja està donat i no hi ha dolor, només hi ha un estrany plaer... i és que el Jòssse és tant maco...
L’Independentisme creix. Cert. I per això tota la maquinaria “sociata” s’ha posat en marxa, a plè rendiment, per deixar-nos sols, aïllats. Per més que creixem, si ens aïllen, esperen que ens fonguem com ho fa un glaçó en aquests dies... Necessitem eines per protegir-nos de l’alienació mental a que estem sotmesos. Ho hem vist darrerament, no cal anar gaire lluny. Resulta que lo normal era voler que Espanya guanyés l’Eurocopa. Els arguments eren variats. Hem estat bombardejats subliminalment. Que si era una Espanya diferent, que si hi havia catalans, que com que no tenim selecció, aquesta és la nostra, que si jugaven tant bé, que si... La setmana passada, algú va dir una veritat sobre el President de la Generalitat. Va dir que maltractava la llengua del país que representa, perquè és incapaç de parlar-la amb un mínim de correcció. L’endemà, un servidor defensava les paraules d’en Puig, amb el simple argument de que son certes. Ho feia amb gent que pensava era normal, i segurament ho son, però flaquegen... em van tractar de fonamentalista. Em van dir que en Montilla era un exemple per la resta d’immigrants. Senyor, senyor, reconec que estic agonitzant, que necessito desesperadament vacances, que ja no tinc paciència, però per la mort de déu, no em poseu d’exemple una persona que porta 40 anys entre nosaltres, que el país li ha donat més oportunitats de les que mereix per qualitats pròpies, que ha estat 20 anys en càrrecs públics , i que tant sols fa un parell d’anys que s’ha sentit “obligat” a fixar-se en la llengua del país que l’alimenta i a dissimular que li importa un rave. Per la mort de déu... que ens hem tornat bojos?
Em pregunto perquè, no sabré mai comprendre... I el personatge en qüestió, a més, té la barra de dir que ningú li pot donar lliçons de catalanisme. Ell, que fa dos anys va participar activament en la retallada de l’Estatut que el 90% del Parlament havia aprovat! Hi va participar, no ho oblideu, des del bàndol de l’enemic, del retallador de la nostra democràtica voluntat! Ell, que va negar els nostres drets històrics... lliçons de catalanisme? Per la mort de déu. I el caragirat d’en Carod, fent-ne una defensa apassionada... tant grossa la té el Montilla que tothom se li agenolla amb la boca oberta? Ens estem convertint en no res, en alienats mentals a l’invasor. L’estratègia d’aquest és clara:
1. Aprofitar la nostra feblesa mental després de centenars d’anys de no ser plens, de no ser sobirans. 2. Cercar l’aliança dels natius curts de gambals. 3. Destruir, mica en mica, sense aturar-se, totes les columnes que ens permeten ser. 4. Aïllar-nos entre nosaltres per evitar que la connexió ens faci forts.
Per això, no vull que els Blocs amb Estrella desapareguin... perquè per més humil que sigui la iniciativa, posa el seu granet de sorra per a que els ciutadans conscients del país no ens sentim tant sols, no ens sentim tant aïllats. És una eina més per reforçar els nostres vincles, un punt de trobada per compartir, per fer-nos forts, per canalitzar iniciatives, per denunciar renuncies. Aquesta temporada 2007/2008 ha estat nefasta, però no la oblidaré mai perquè m’ha permès conèixer, compartir i aprendre de companys que lluiten per seguir sent, que lluiten perquè el país no s’oblidi a ell mateix, i que son generosos en la seva lluita. Ha estat un honor participar en la creació del Bloc, i serà un honor seguir treballant amb els companys per prendre totes les iniciatives necessàries que ens ajudin a seguir alliberats dels paranys psicològics que ens amenacen.
Perdoneu la llargària.
Com és evident... estic agonitzant en diferents fronts i, perquè amagar-ho, una de les raons (no pas l’única) de l’existència d’aquest bloc és permetre obrir la vàlvula nacional i deixar sortir el vapor que provoca tanta impotència i soledat nacional...
No sé si tornaré a escriure abans de vacances, ni durant aquestes. Així que, permeteu-me que us recomani les adreces imprescindibles de visites diàries... els darrers posts i articles no tenen pèrdua. Elies115 (destaco 2 posts per sobre la resta: Una certa idea de país i Si mai jo m’oblidés de tu...) El gran Joan Arnera (i els seus articles els diumenges al Bloc Gran). Des de l’exili (en Manel encara hi escriu alguna cosa) o també els seus articles en el Bloc Gran) Josep Sort (espectacular la seva activitat d’escriptor i viatger) i també els seus articles en el Bloc Gran) Reflexions en català (en Marc sempre incisiu i aportant visions diferents). En Dessmond i el seu Itching like grass, un gran mestre blocaire i activista exemplar. És a tot arreu. En Joliu, darrerament amb poques aparicions, però com sempre, brillants. Que em perdoni ell especialment per fer tant escandalosament llarg aquests post. Com que ell segur que no haurà arribat fins aquí, prego que algú li faci arribar les meves és sinceres disculpes. Té raó. Els Cimera, darrerament també amb una activitat més pausada, però originals i clars, amb uns enllaços com ningú té... I els clàssics, un recuperat Partal després d’una posició parcial totalment incomprensible (per a mi) envers RCat, tant en el seu bloc (Mails per a Hipàtia i el Mail Obert de Vilaweb), en Víctor Alexandre sense defallir mai i estant en totes les que s’ha d’estar, un Ricard Biel interessantíssim que espero estigui en silenci per vacances, i una Àstrid Bierge intermitent però sempre punyent.
Durant aquest llarg post, no ha parat de sonar en el meu cap una cançó d’en Llach que feia moltíssim que no escoltava, així que si voleu, podeu escoltar-la aquí.
Salut companys!!!
"(...) Em pregunto per què mai no sabré comprendre que l’adéu d’un amor faci sempre oblidar tants moments de tendresa.
Em pregunto per què mai no sabré comprendre per què el meu benestar serà sempre la torna de la teva pobresa.
Ni els lladres de somnis que incapaços com són del demà que ens encisa fan llur mediocritat, mercadejant fracàs, en nom de realisme. No trobaran perdó!
(...) Ni que un braç justicier, vingut del fons del mar, no executi solemne als qui amb i pel poder, bavegen sobre els pits destripats per la guerra. En nom de qui, perdó? "
Avui he rebut d'un company, un mail (reenviat) que diu el següent:
Gran reflexió.
La veritat és que, pels no avesats en economia, després de llegir aquesta argumentació, la sensació de que ens prenen el pel és bestial.Espero que algú que hi entengui llegeixi això i m'ho expliqui...
Des de que ho he llegit que hi dono voltes... necessito que algú m'ho expliqui.
Bé, sembla que és un dels temes del dia... com que darrerament en el nostre país no hi passa quasi res i no tenim pas problemes realment importants... parlem de la Copa Catalunya.
