El perquè de tot plegat

Amics… el dia 7 de Juny és a tocar. Aquest procés, aquesta campanya, està apunt d’arribar al seu final. Haurà valgut la pena?
Segur que sí. Sigui quin sigui el resultat.
Ara bé, en tota campanya, corres el risc de perdre el nord, de perdre la intenció inicial.
I aquest és l’objectiu d’aquest escrit, tornar-vos a situar en l’inici del procés.

Aquest congrés a ERC, en aquestes dates, té unes causes, té un per què. La campanya en si, amb els seus debats, les seves propostes, el seu joc brut, les seves estratègies, porten la majoria de vegades a fer-nos perdre de vista el perquè inicial. Allò que teníem tant clar abans de començar i que el soroll diari ens impedeix de sentir.
He estat molt crític amb ERC. La veritat és que si algú m’ha llegit des de l’inici, sabrà que un dels motius que m’han portat a crear el bloc ha estat aquest. No va ser el motiu inicial, però si ha estat la motivació d’aquests 7/8 mesos. Motivació fruit d’un desengany, ÉL gran desengany polític personal.
He estat molt crític amb ERC en tots els meus comentaris. Molt. No en soc militant, però sí que m’hi he sentit representat, i sí que hi he posat tota la meva il·lusió per arribar al objectiu de la dignitat nacional que necessito. ERC em va oferir un camí per conquerir-la, i ERC em va trair al renunciar al camí que promès. ERC em va oferir un estil, una manera diferent de fer les coses, la nostra manera. Però sols va ser una oferta. Res del que ha fet els darrers anys ( a partir del debat estatutari) responia a la confiança que m’havien demanat i que els hi vaig donar en forma de vot i il·lusió. Res.
Els que m’heu seguit sabeu que el desengany era molt gran, tant gran que em van portar a quasi esborrar aquestes sigles històriques del meu pensament. Però el Març passat el destí em va donar l’oportunitat de mostrar el meu desencís. Hi havia eleccions al parlament espanyol, una oportunitat única per mostrar el meu profund descontentament i de donar el darrer avís per exigir un canvi, el canvi, que restaurés la frustració per haver traït les obligacions encomanades.
Aquest profund descontentament em va portar a expressar-lo amb un clar i potent NO-VOT. Molts em van criticar i molts van optar per la mateixa opció. Encara avui dubto si la meva resposta va ser la millor. Però ara tant si val. La meva alegria va ser haver aconseguit l’objectiu. Provocar una “crisi” que reobrís el debat i donés l’opció de canviar les coses.
El congrés es va avançar i l’oportunitat ha arribat.
Aquest és el perquè de tot plegat.
Ara, llegint cròniques, escoltant tertúlies, visitant webs, etc, tinc la sensació de que la majoria hem perdut aquest perquè.
I al mes de Març, aquest perquè era unànime. Estava molt clar.
El mes de Març tots esperàvem una conseqüència als fets. Una assumpció de responsabilitats. Un mea culpa. Un ho sento, rectificarem.
Res d’això ha arribat.
L’única resposta ha estat convocar un congrés d’immediat i tenir la barra de presentar-se els mateixos culpables de la situació com la renovació necessària. Quin frau. Quina barra. Ni l’Acebes gosaria a fer-ho (bé, potser m’he passat, l’Acebes sí que gosaria).
Però ho han fet. Han tingut la barra perquè estan convençuts de que la seva posició de privilegi, de força, de control mafiós sobre tot el partit, de control absolut dels mitjans de comunicació (no hi ha res com tenir potents companys de govern), de l’utilització de les més baixes estratègies (Uriel, signatures, vot per correu, pressupost il·limitat, manipulació d’avals, utilització d’estructures de partit i de Govern, ...) aconseguirien fer oblidar els perquès de tot plegat i traslladarien el debat a falses acusacions llançades amb tota la mala fe de que son capaços. Cínics sense escrúpols.
Però han tornat a cagar-la. De on no n’hi ha... no en raja.
Ho han intentat, però no se’n han sortit. I ara tenen por, tanta por que fins i tot ensenyen sense manies les seves males maneres. Tot si val.
Diuen que en Carretero és de dretes... diuen que RCat vol trencar-ho tot. Practiquen la mateixa tàctica que els seus amics del PSC. Busquen la por, la por del militant. “Que viene el PP”, escampava el PSC. "Que destruiran tot el que tant ens ha costat d’aconseguir", diuen ells. Mateixa tàctica, però diferent destinatari. Aquest és l’error. Ara no es dirigeixen a l’electorat de l’àrea metropolitana. Ara es dirigeixen al militant d’ERC, amb aquell mateix militant que van intentar fer renunciar a l’assemblearisme. Aquí no funcionarà aquesta fal·làcia. Han tornat a equivocar l’estratègia.
Us heu tornat a equivocar. No n’hi ha prou amb la manca d’escrúpols i amb el menyspreu absolut al mínim d’ètica exigible a tot ésser humà. No n’hi ha prou. Aquest, és un problema més dels molts que heu generat per haver oblidat a qui representeu.
Perdreu.
De fet, heu perdut ja.
I després d’aquest derrota, ja no val cap més resposta que no sigui l’assumpció de l’error, l’assumpció de les responsabilitats. I humilitat. Molta humilitat i posar-se, ara sí amb sinceritat, al servei d’una causa comuna on no en sereu principals protagonistes. Ara caldrà aquesta resposta, i si la torneu a defugir, només us quedarà la sortida de canviar de bàndol, carbonitzar el que quedi de dignitat i moral personal, i anar abraçar l’amic que us ho ha promès tot.
Espero de tot cor, que no arribeu a aquest extrem. Si ho féssiu, em tornaríeu a sorprendre negativament, però ara, per darrer cop.

Militants, simpatitzants, recordeu el perquè de tot plegat.
Torneu al mes de Març.
Repasseu el que ha dit cada candidat com a resposta a aquest perquè, i decidiu segons dicti la vostra consciència.
I veureu com, per el mateix perquè quan llences una pedra cap al cel, perpendicular a la vostre posició, torna a caure indefectiblement a les vostres mans, la respota només és una: REAGRUPAMENT.
La gent de Reagrupament no vol trencar el partit, ni son de dretes, ni marxaran si perden, ni son un submarí convergent, ni ho volen dinamitar tot, ni estant mal preparats, ni son agressius, ni van en contra del partit.
Veureu com, justament, son tot el contrari.
Volen REdreçar la situació, volen REcuperar el camí, volen REagrupar voluntats, volen REstablir els objectius, volen REunir capital humà, volen REunificar iniciatives, volen REcuperar els valors, volen REtornar la dignitat al partit, volen REactivar il·lusions, volen REadmetre companys, volen REafirmar sentiments, volen REconduir posicions, volen REalitzar el somni comú, volen REanimar la moral, volen REllançar el partit, volen REbatre les injustícies, volen REvel·lar-se al nostre present, volen REbrotar esperances, volen REaccionar davant l’error, volen REbutjar l’amiguisme, volen REdefinir la política, volen REspondre a la voluntat col·lectiva.
I seguiria fins acabar el temps REcordant el seu missatge.
Però no cladrà, no serà necessari. Només REflexionant sobre el perquè de tot plegat, el que us vull dir s’apareixerà per ell mateix.

CarREtero i CaREndell.
CaREndell i CarREtero.

REagrupat. És l’única resposta a el perquè de tot plegat.


Salut company!!!

* Demano perdó a la Rut, per haver canviat el seu cognom i haver-lo escrit amb vocal neutra. Espero que comprengui que el “joc literari” m’ho demanava.

Un parell d'ous... (els meus!)

Perdoneu-me que em desvií de la meva línia, però estic una mica saturat de parlar del mateix i de la mateixa manera. Cal fer-ho, per què la importància d’aquest congrés d’ERC és molta, i no podria parlar d’altre cosa, però per evitar la sensació de repetir i repetir-me, ho explicaré des d’una altre òptica, d’una altre manera. De tant en tant és bo (i sà) canviar d’estil. En la darrera entrada del bloc us parlava de truites... avui toca el torn als ous.

N’hi ha que han plantejat la campanya d’ERC com un guanyarem pels meus collons. Des de el primer dia, han estat presumint de tenir-los més grossos. El tema de les mides, és bastant discutible, però no entraré per aquí. No és això el que us vull dir. I com que em costa d’explicar-ho, per a que quedi més clar, més entenedor, m’ajudaré d’imatges.

Un pot tenir uns ous molt grans, i macos si voleu, però s’ha d’anar molt en compte on els poses. S’han de vigilar les companyies. Si no ho fas, corres el risc d’embrutar-los. S’han de vigilar molt, també, les formes i els fets. Caminar pel costat tèrbol de la vida, utilitzar pràctiques fosques i deslleials, els embruta. La traïció als propis ideals, principis i objectius, ajuda a desdibuixar-los. Defugir la responsabilitat que t’ha estat donada, els enfosqueix. Les mentides, el joc brut i els cops per sota la taula, els enterboleix. L’abús de poder els deforma, engruixint-los de tal manera que perden la bona estètica. I si oblides que tots els ous tenen data de caducitat, se’t podreixen.


N’hi ha d’altres, però, que han decidit que vigilaran on posen els ous. Seran fidels als seus principis i valors, per aconseguir conservar-los intactes, nets. Assumiran la responsabilitat que els hi serà dipositada amb orgull i valentia, anteposant sempre els interessos col·lectius als personals. És l’única manera que coneixen per conservar els seus ous brillants, esvelts, nítids. És l’única manera de no perdre les proporcions.

A que fan goig?
No dubteu que els lluiran amb modèstia i orgull, conscients que aquests ous, tot i ser necessaris, no els hi pertanyen, si no que son fruit de la voluntat de molts.
A més, son conscients que s’hauran de retirar a temps, abans que caduquin (8 anys) per saber donar pas a nous i brillants ous.


Darrerament estic sentint combinacions d’ous estranyes. L’altre dia, em comentaven que una bona solució era l’ou Benach amb l’ou Carandell. També he sentit un altre combinació estrambòtica: Carretero – Uriel. Bona fe inspiren aquestes combinacions si voleu, però poca vista per què quan arribi l'hora de vendre aquests ous a d'altres, serà impossible. No els compraran ni els que els volen blancs, nets i macos, ni els que els volen foscos i bruts.
Ajudo a imaginar-ho?

D’altres intenten embolicar la troca i em parlen de parelles Benach-Uriel, Puigcercos-Uriel, Benach-Ridao, Puigxcercos-Niubó (!!), etc, etc... Totes aquestes combinacions, em semblen intents absurds de complicar encara més les coses i ens porten a seguir tenint els ous bruts i tèrbols.

Crec que està molt clar; els ous, permeteu-me que us digui el que ja sabeu, van sempre en parella. I, torneu-me a perdonar que us digui el que tothom sap: jo ja he triat, fa dies, els meus. Carretero-Carandell / Carandell-Carretero.
Un consell, no us ho penseu més, no cal donar-hi més voltes a les que ja heu donat, no compliqueu més les coses.
No hi ha dubte. Hem de retornar al partit (i al país) la seva brillantor basada en les formes i els valors que ens son propis.
Hem d’escollir-ne dos, i no hi ha color en la tria. Grans i macos!!!

Salut companys!!!

S’ha girat la truita?

A veure... sembla que ja la tenim apunt... la girarem abans que es cremi...

Ara, ja sabeu, fer un moviment segur, ferm decidit!

... i ja està! Truita girada!!!

Després de les darreres notícies... la meva intuïció és clara:

S’HA GIRAT LA TRUITA !!!

Salut companys!!!

Laporta, Guardiola i... Gratacós (Gratacós qué collons fots!)

LAPORTA

Jo també dono suport a en Laporta.

M’he passat l’any intentant de no veure gaire futbol. Tota una novetat en mi, però és que tot plegat era tant clar, es veia a venir tant aquest final...

L’any passat l’equip va evidenciar tots els problemes que tenia. A l’estiu es va optar per no desfer una gran plantilla i, a més, reforçar-la per provocar la competència dins el vestuari, i contrarestar així la desídia de molts dels integrants de la segona copa d’Europa. Error. Molts dels integrants de la plantilla han demostrat, amb escreix, que tan sols son bon professionals a finals de mes, i que la seva actitud, lluny de canviar, ha empobrit la resta.

Error l’estiu passat? Segurament si, però és fàcil de dir-ho ara. Aquest estiu tots creiem que la plantilla era la millor possible i els objectius per aspirar, infinits.

No em vull estendre més en els detalls, així que em centro en el que vull dir.

Jo dono suport a en Laporta.

És evident que ha comés errors. Molts. Però també és evident que te en el seu favor molts i molts encerts.
El gir social del Barça sota el seu mandat és espectacular.
El canvi esportiu (malgrat el present), també ha estat espectacular. Veníem d’un forat negre i ens varem transmutar en llum.

Laporta defensa els valors del Barça, i feia molts anys que això no passava. Darrera seu, sols hi veig voltors disposats a tot per boicotejar. Aquest fet no és, però, excusa per les actuacions que hem vist d’en Laporta aquest hivern.
Tots sabem de les traves i pressions a les que s’ha d’enfrontar un president del Barça, i més un president nacionalista, però el càrrec exigeix saber portar-ho i lluitar-hi sense allunyar-te del principis i objectius inicials.

Així que, Joan, torna als orígens, aïllat de voltors i mals amics, sigues impenetrable als atacs, però obre’t a la gent que, com tu, volem al mateix pel Barça. I pel país. Cerca les complicitats i demostra que la teva, és la línia correcta. Amb fermesa, coratge i empenta.

Que n’aprenguin!!!

GUARDIOLA

He sentit moltes bajanades sobre en Guardiola persona, Guardiola jugador i sobre Guardiola proper entrenador del Barça.

Es veu que en aquest país nostre, carregar-se (o intentar-ho) tot el que tenim que sobresurt per sobre la resta, s’ha convertit en el nostre esport nacional. Bé, no em sorprèn, així ens va en tots els terrenys com a país. Es veu que s’ha de ser curtet (i socialista?) per comptar amb el pilotisme mediàtic i el suport popular.

Doncs bé, jo només diré una cosa. Fa unes setmanes, quan Guardiola va començar a ser una opció possible, un amic em va preguntar que tal veia a Guardiola per agafar ara l’equip. La resposta va ser breu: “el considero tant intel·ligent i capacitat que, si ell accepta, ho veig com la millor opció”.

CATALUNYA

Aquesta tarda he sentit, en boca d’en Pere Gratacós, dues decisions en la convocatòria per el partit contra Argentina

1. No convoca a Bojan per què com que a renunciat a jugar l’eurocopa amb la selecció espanyola, no vol provocar fent-lo jugar amb la catalana (!?!?!?). Bojan ha dit que necessita descans, fer vacances, després de dos estius disputant campionats amb la sub16 i sub17. Si va a l’eurocopa, les seves vacances es queden en 15 dies, i el seu esgotament accentuat. Entrenaments, partits, concentracions... Alguna polèmica possible amb tant lògiques explicacions? A la Cope segur, però... això te res a veure amb que ens auto-privem de tenir el gust de veure’l debutar i jugar amb la nostra Selecció? Algú creu que jugar 45 minuts el proper dia 24 sense ni concentrar-se pot agreujar el seu cansament?

Tant important és la Selecció Catalana per a nosaltres? Així ho demostrem?

Tant respecte li tenen alguns que gosen plantejar-se aquesta empanada mental per tal de renunciar a la presència de Bojan?

Tant petits, esquifits i acomplexats son alguns?

2. Oleguer no va convocat per que no te ritme de partits.

No ens mereixem res.

L’únic futbolista que ha desafiat tothom per defensar el que és, el que pensa, el que creu. Un futbolista que ha demostrat que ser jugador del Barça no implica renunciar a ser persona i lluitar per defensar el que un pensa. L’únic futbolista que s’ha mullat, sense complexes ni propagandes, per defensar el dret a competir pel teu país. Aquest futbolista, de nivell més que sobrat, no ja per ser convocat, si no per ser més que titular... Aquest futbolista, no ha estat convocat per que li falta ritme. Es veu que no pot ni jugar mitja part. Just el que si ha fet en aquests dos darrers partits de lliga. Som uns desagraïts de merda!!!!

Ho sento, però no tenim la dignitat suficient per merèixer una selecció. Almenys personatges com en Pere Gratacós, al que no conec de res, ni sé que pensa ni com és, però que, amb decisions com aquesta, ataca, a traïció, qualsevol voluntat de donar-hi la dignitat, la força i l'orgull que mereix.

Els arguments amb que ha defensat aquestes dues decisions, m’ofenen.

Aquest seleccionador agafa el que ha de ser una reivindicació, un deure com a catalans, un orgull de contribuir-hi, per ajudar a convertir-lo en una patxanga que no molesti a ningú. Sobretot, al colonitzador.

Prou.

Salut companys!!!

Més que un partit...

Dimecres passat, vaig tenir l’oportunitat d’estar present en una xerrada d’RCat a la seu local d’ERC a Igualada.

Va ser possible assistir-hi gràcies a un amic (gràcies) i a la proximitat geogràfica.

Tota una experiència. No m’ho esperava.

He parlat moltes vegades de la meva resistència a militar en algun partit, sempre dic que amb la meva militància blaugrana, ja en tinc prou, però dimecres, la meva fermesa, va trontollar. Dimecres, un grup de militants, em va fer rumiar molt.

Vaig arribar uns minuts abans, els suficients per poder escoltar algunes converses i tastar l’ambient que hi havia abans de sentir els arguments de Reagrupament. Sabia que era en una seu majoritàriament d’en Puigcercós i Carod, i els comentaris i ambient previs, així ho semblaven demostrar. Dit d’altre manera, vaig pressentir poques ganes d’escoltar i canviar d’opinió.

Malgrat tot, la sala era plena i la xerrada va començar amb normalitat.

Va començar la xerrada en Jaume Fernàndez, que es va centrar més en l’anàlisi de la situació actual, en les causes, i va exposar les línies generals d’RCat per redreçar-la. No el coneixia a en Jaume, i vaig tenir una grata sorpresa per què va estar brillant. Després, li va tocar el torn a la Rut, que va entrar més en el detall de les actuacions que Reagrupament durà a terme. Acabats els parlaments, va començar el torn de preguntes, i aquí, va ser on es van despertar les meves emocions.

Vaig percebre que la gent estava convençuda. Hi havia molta sintonia, i les preguntes anaven adreçades a com farien el retorn als ideals que proclamen. Cap intervenció els hi va rebatre els arguments. I no per recança, si no per què tothom estava totalment d’acord en els seus arguments. Son tant clars, tant senzills i tant en sintonia amb l’esperit del partit, que generen il·lusió i no controvèrsia, com molts volen fer creure. Rcat és una opció honesta, amb gent preparada a darrera, que està disposada a posar-se al servei d’una causa, i no, com altres, a interessos personals. I això la gent ho percep a l’instant. No han de demostrar la sinceritat del seu discurs, la transmeten.

A RCat han tingut la barra d’acusar-los de submarí de CIU, de ser de dretes, de buscar la ruptura, i asseguren, sense vergonya, que si perden s’escindiran a l’estil A.Colom i P.Rahola. Déu meu, quanta mala fe i ganes de mentir. Com es poden dir aquestes bajanades?

Espero que hagin estat molts i siguin molts els assistents a les xerrades d’RCat pel territori. Espero que la majoria de la militància hagi tingut l’oportunitat de sentir el seu missatge, el seu discurs. Molta distorsió han fet circular els enemics de la veritat, aquells que s’amaguen rere la seva incompetència, escampant les seves misèries sobre els altres.

La direcció, en ple, te molt que amagar. Amagar les seves mentides, la seva incompetència, rere cotxes oficials, rere càrrecs inventats, rere presidents perdedors i Enteses inexistents.

El temps ens mostrarà qui seran els que marxaran del partit un cop perdin. Els temps ens mostrarà a quin partit van aquests perdedors, per assegurar el sou i la cadira, i mostrar, sense vergonya, les seves misèries. I els rebran amb els braços oberts al PSC, tindran uns desvergonyits, afamats de poder, com ells, per seguir envaint-ho tot. Màfia pròpia de república bananera.

Però ERC, gràcies als déus, és diferent. Per estructura, per organització interna, per voluntat i valors fundacionals, ERC és diferent. I ERC, i la seva gent, ho demostrarà el dia 7.

ERC és més que un partit.

I RCat fa bandera d’aquesta essència per retornar la dignitat i l’orgull al partit, per a poder lluitar així, a tornar-la al país.

Gràcies RCat i els militants que vareu parlar. Gràcies per mostrar-me que els valors i l’honestedat vers uns ideals i un país, estan vius, més vius que mai.

Gràcies per demostrar-me que el dia 7 tornareu a fer un pas decisiu en la història del país.

Més que un partit...

He de reconèixer que dimecres va trontollar tota la meva resistència a ser militant...

... qui sap si de la ma de la Rut, en Joan Carretero i tots els que l’envolten o pensen com ells, acabaré formant part de més que un club de futbol i de més que un partit polític.

Salut companys!!!

Escolta-ho... és un plaer

ENTREVISTA A EN JOAN CARRETERO

Primera Part

Segona Part

Tercera Part

Quarta Part


Salut companys !!!

Malson

Avui he tingut un mal son.
Un mal son llarg i feixuc.
Semblava real, molt real... sort del seu final!!!
Si no arriba a ser pel seu final... encara m’ho hagués acabat creient.
En fi, l’explico. Em fa una mica de vergonya, però la confiança catosfèrica em permet d’explicar-lo.
He somiat que m’adormia, que no em despertava a tres quarts de set sinó a dos quarts de nou. He somiat que avui tenia festa, com tota la setmana, però que anava a la feina per què aprofitàvem la festa de l’empresa per a canviar la versió del sistema informàtic. Era la setmana perfecte per fer-ho, doncs ningú treballava i ens donava via lliure per aturar, reiniciar i actualitzar servidors, i tenir temps per a fer totes les proves pertinent.
La realitat però, ha estat un altre. L’empresa fa festa, però la resta d’empreses (proveïdors, clients, transportistes, etc...) no. Això ha suposat haver de dedicar massa temps en atendre temes que no tocaven. En fi. Horrible.
Finalment, he plegat a les vuit del vespre. El temps just per poder arribar a casa, donar el sopar als nens i dedica’ls-hi el temps mínim per a poder posar-los al llit i explicar el conte. Per ser el primer dia festiu de la setmana a la meva empresa... déu n’hi do!!!
Acabat de sopar he pujat a l’ordinador i he visitat alguns amics blocaires, com cada dia.
Si el dia en si mateix ja era un malson, l’amic Joan Arnera en les seves intencions mecàniques l’ha fet pitjor. Ha escrit un minúscul comentari (La llibertat) amb dos enllaços on expliquen que un jove de Terrassa ha estat empresonat per despenjar una bandera aliena, la espanyola, de l’ajuntament. Per fer-ho més creïble, s’ha aliat amb en Josep Sort per difondre la notícia.
El malson ha esdevingut ja insuportable quan he visitat Vilaweb i ho he vist en portada.
Que besties que son a voltes els somnis. Quines coses que te el cervell quan descansa (?).
Sort que el son no deu ser prou profund i que unes espurnes de consciència em diuen que això no és possible. Que a Catalunya hi governen els meus (?), ERC, i que un partit Independentista no deixaria mai que una cosa així succeís, almenys sense sortir al carrer per impedir-ho. A més, els companys de Govern son d’esquerres, i un fet així només el deixaria passar un govern de dretes. Hehe, per arrodonir-ho, expliquen que l’han detingut els Mossos, la policia del nostre país (?). Com és la ment !!! Com si fóssim un poble suïcida!!! Hehe.
Sort que tinc aquesta espurna de consciència, sort que aviat despertaré i m’adonaré que aquesta setmana és festa i no he d’anar a treballar... sort!
O no és un somni que tot i ser festiu he de treballar, i fort, per que actualitzem el sistema informàtic a l’empresa? Al final tot és tant confús que ja no sé si és veritat o somni. A veure si desperto aviat.
De totes maneres hi ha somnis que et produeixen una gran impressió... que et commouen... que no et pots treure del cap.
Com la imatge d’en Franki, el company que els bromistes Arnera, Sort i Vilaweb em volien fer creure que han empresonat.
Tot i saber que no pot ser cert, no me’l trec del cap. I tot i que sé del cert que quan desperti me’n faré creus i riure de mi mateix, no puc evitar adormir-me fent-li companyia en les tristes parets de la presó Model.

Salut company!!!

Sant Jordi: rosa, llibre i País.

Carretero ha guanyat

Estic seguint la campanya pel congrés d’ERC de bastant a prop.

ERC ha estat un dels desenganys més grans que he patit en política. Hi vaig posar tantes il·lusions, tantes esperances... per fi hi havia un partit fort i amb pes que em representava... per fi. Fins que un se’n adona de que li han aixecat la camisa: primer tripartit, Perpinyà, procés estatutari, retall estatutari, votar no, abstenir-se, etc...

Però com que l’home és l’únic animal que pot ensopegar dos cops amb la mateixa pedra... la sola idea del “feu-me confiança” em va tornar a convèncer.

Renoi! Mira que en sóc de fàcil!

Però bé, l’animalot que sóc va considerar que ensopegar dos cops amb la mateixa pedra era suficient, i que ja no passava més pel túnel cap enlloc que em volien seguir venent.

Mai més no tornaria a confiar amb aquesta gent, que van fer del meu vot, de la meva intenció i la de tants altres, l’eina que els serveix per ser qui son. Sangoneres de càrrec i poder. Còmplices de qui ens vol fer desaparèixer, sols a canvi de benefici personal. Gentussa, púrria com tanta en corre, però utilitzant i venent als que els hi hem fet confiança.

Haurien de passar molts anys per tornar-hi a confiar, per recuperar allò que tant va costar fer gran i que tant ràpidament han ensorrat.

Però una llum, tímida i llunyana, s’entreveia en la foscor.

Una llum que, a mesura que passaven els mesos, s’anava fent gran i brillant.

La llum de la gent de Reagrupament. Gent honesta, preparada i amb les idees clares. Carretero ha marcat amb pas ferm la línia de la coherència, del parlar clar, d’escoltar la gent i el país, i d’oferir alhora el que reclama i més necessita.

Carretero sap que ERC no és el fi, però és una eina, una gran eina, potser l’única ara per ara, que tenim per mirar d’aconseguir el futur que ens mereixem: la llibertat, la igualtat amb els altres. L’honor i la plenitud que hom necessita per ser. L’eina que ens ha de situar al mapa com el que som: una nació sobirana oberta al mon.

I aquesta llum, Reagrupament, ara ja llueix tota la seva potència. Els poders (mediàtics, polítics) intenten fer veure que no hi és, però tothom que vulgui obrir els ulls la veurà. No hi ha color.

Rcat marca el ritme. Marca discurs. Marca manera de fer.

Exagero?

No crec.

Mireu sinó com avança la campanya. Tant l’Uriel (aquest des de el primer dia), com el gran culpable d’en Carod (ai, perdó, en Benach i Niubó) com el mateix capo di la maf..., perdó, el segon gran culpable del desastre (Putxi pels amics) estan copiant, de manera barroera, buida i indecent, el ritme i discurs que marca en Carretero.

Que... "si potser ens hem equivocat, però hem d’acabar el mandat”... “Esquerra necessita renovar-se”, “Hem de mirar al futur i no al passat”, “replantejar l’estratègia”, etc, etc, etc..."bla,bla,bla".

Quina barra!!! Quina barra s’ha de tenir per demanar renovació i aspirar a seguir xupant cadira!!!

Barra. Molta barra.

I esperit de supervivència. Això sí, esperit de supervivència, d’això si que no en van escassos!!! Saben que la gent vol el que Carretero proclama, i ells, com a bons (grans) trileros, intentaran enganyar a tothom dient el que volem sentir per després seguir fent només el que els permeti seguir xarrupant de la mamella sociata, és a dir, del poder. De l’únic i gran poder omnipresent que hi ha al nostre país. coses que tenen les claus...

Tinc molt clar que a l’electorat no el tornaran a enganyar. Ja no colarà...

Espero que al militant tampoc l’enganyin, espero que el militant no cedeixi al xantatge moral del “si estimes al partit...”, “aquests volen carregar-se tot el que tant ens ha costat construir”, o, en casos més extrems, “si vols seguir poden desenvolupar aquesta tasca (càrrec) tant important pel país”, “recorda que estàs aquí per què ser que puc confiar en tu, no em fallis ara...”.

Pocavergonyes disposats a tot per sobreviure...

Espero que no enganyin al militant...

Espero que el militant no es deixi enganyar...

però avui ja ho podem dir, alt i clar: Carretero ha guanyat.

Ha guanyat en el discurs, ha guanyat en el diagnòstic de la “malaltia” d’ERC, ha guanyat en el remei per curar a ERC. Potser ser metge, ser alguna cosa de veritat sense la política, li ha donat les bases, el coneixement per a la curació. Potser sí que juga amb avantatge professional.

Benvinguts Carretero, Carandell i Rcat! Benvinguts quan més falta fèieu a aquest país nostre.

Ja heu guanyat.

Als catalans, ja ens heu convençut.

No dubto que el militant, sabrà veure-ho i estar a l’alçada que el país (i el partit) li reclama.

Enhorabona.

Salut companys!!!

Avui tinc un sopar…

Avui tinc un sopar.
És dimecres.

Sempre evito tenir compromisos entre setmana... les hores de feina intensa no donen gaire marge.
Aniré a dormir tard.
Em costarà recuperar energies.
I demà, dijous, les necessitaré totes.
A primera hora reunió a l’oficina. Després, intentaré enllestir amb rapidesa el més urgent que m’espera, apilat, sobre l’escriptori, per a poder agafar el cotxe i fer els 100 km. que em separen fins a Mataró, on tinc un dinar/reunió (13.30) que si va com imagino, em permetrà arribar a temps a la següent reunió (16.00) a Cabrera (sort que és al costat).
Quan acabi, a quarts de set, desfaré els 90 km. del matí i tornaré al despatx per organitzar la feina pendent i veure la nova que haurà arribat, i poder planificar així les hores a dedicar-hi divendres per poder posar-me al dia.
Avui tinc un sopar i a més... juga el Barça, a un pas de la semis de la Champions...
No podré ser al Camp Nou.
Però tant me fa... tinc un sopar!!!

Per fi ha arribat el dia!!!
Des de que l’amic Dessmond el va anunciar, he anat fent el compte enrere... i finalment ja som dia 9.
Per fi, avui tinc el sopar.
Sopar amb en Carretero.
Reagrupament.
L’esperança.
Gent sana.
Fer país.
I per si mancava alguna cosa per a fer-ho millor... ho podré compartir amb el meu pare, que s’hi ha pogut afegir.

Tots heu llegit el meu malestar amb la gent que ha dirigit a ERC aquest darrers 3 o 4 anys cap al forat negre on som ara.
Tots heu llegit la meva ferma intenció en no fer-los més el joc, és a dir, no votar-los, no validar per més temps les seves decisions i omissions.
I aquesta determinació de denúncia envers una equivocada estratègia, que no era més que una gran traïció a la voluntat dels que els hi varem donar suport, era una denúncia que cercava el retorn a la voluntat inicial de canviar la direcció del país.
Les queixes i accions, no les meves, si no les del conjunt de persones que les varem portar a terme, han provocat el que volíem... l’oportunitat de canviar la situació, de redreçar-la.
Carretero encarna aquesta voluntat de renovació.
Carretero fa bandera dels valors que reclamem, i no ho fa per a acontentar-nos, si no que ho fa per que aquests son també els seus valors, les seves prioritats, el seu tarannà.
Ell, i els que l’envolten, son el que estàvem reclamant.
Fa unes setmanes, poques, vaig tenir l’oportunitat de compartir una xerrada interessantíssima amb na Rut, na Rut Carandell. I la conversa va superar les meves expectatives. A dins meu pensava que potser la meva simpatia i suport des de que va aparèixer Reagrupament, eren més fruit de les ganes que tenia per una opció així que no pas de la realitat del moviment.
Però no, aquest cop estic convençut de que el moviment no sols omple les meves il·lusions i expectatives, si no que les supera àmpliament.
En Carretero, na Rut i els seus companys d’aventura, son gest honesta, amb una ferma voluntat de servei al país i que no està disposada a renunciar a cap dels seus principis i valors per arribar a dirigir a ERC. Son gent com nosaltres, i en política, costa de creure. Ens hem acostumat a que els nostres dirigents prioritzin egos i beneficis propis i de partit als anhels i necessitats comunes, de país.
I avui tinc l’oportunitat de compartir taula amb en Carretero (i espero que també amb la Rut i d’altres). Tinc l’oportunitat d’estar envoltat de gent (blocaires) que cerca la mateixa il·lusió i que tindrem la presencia de qui estan disposats a dur-la a terme amb tota la dignitat, honestad i convicció que reclamem.
Avui tinc un sopar... tant sols manquen 21 hores... i si no fos per què estic tant cansat i els anys ja pesen, no aniria a dormir i esperaria prop del restaurant a que fossin les 9 del vespre.
El país s’ho mereix.

RENOVEM ERC. ARA PODEM.

Salut companys!!!