No surto de la depressió.
Ho provo, però no en surto.
Em bloqueja, em paralitza, m’estaborneix.
Però em refaig, agafo aire, em carrego d’energies, ho he fet moltes vegades, com? Fàcil... llegint (Elies, Joan Arnera, Octavi Fornés, Reset, Vicent Partal, Victor Alexandre, Ramon Tremosa, Salvador Cardús, etc...), participant, pensant, analitzant...
Però, a voltes torno a recaure. Com? Fàcil, llegint el diari o articles d’opinió (l’Avui del diumenge, per exemple) o dels meus amics (Elies, Joan Arnera, Octavi Fornés, Reset, Vicent Partal, Victor Alexandre, Ramon Tremosa, Salvador Cardús, etc...) o escoltant la radio, o veient la TV... em fan entrar altre cop en depressió, i profunda.
Suposo que, en part, deu ser degut al meu estat d’ànim del moment i... al cansament.
Depressió de veure on som.
Quin present... i quin personal (polítics) porta el timó!!!
Diumenge va ser un dia especialment depriment.
Encara sort que per la tarda vaig poder anar al Camp Nou amb el meu fill (per fi jugàvem a les 5 de la tarda!!!) i vaig tornar a recarregar-me d’energies.
Però dilluns, tornem-hi.
Son masses coses, quan un està “tocat”.
El cony de tema de la crema de símbols (que jo no hagués fet mai, però que ara només tinc ganes de fer, només per retratar al inadmissible sistema de “justícia” que patim), la vergonya del Constitucional amb el tema de l’Estatut i tots els moviments que hi ha per a tombar-lo (déu vulgui que aconsegueixin tombar-lo!!!), l’Aeroport, els atacs a les competències traspassades (3a hora, vivenda...), la Peri Rossi (i la nostre baixada de pantalons), i els manifests dels multicultis defensors dels forts, els discursos del Montilla, el paperot d’ICV, la traïció d’en Carod / Puigcercós als qui els varem votar, i els mesquins moviments per a controlar els militants en la propera conferència, en Duran i la incapacitat de Convergència a ser valents, la RENFE, haver de sentir el Cirera i l’Alejo, i TV3 (la seva) i la vergonya dels repetidors a València, la patètica reacció espanyola a la valentia i coherència d’Ibarretxe, el tema de les facultats (no us perdeu el post de l’Elies)... i ...
Depressió.
De veure on som.
Quin present... i quin personal (polítics) porta el timó!!!
Tinc sensació de que el nostre present és de coma, de coma irreversible, i que l’únic que en queda amb senyals de vida son els vostres comentaris, les vostres denúncies... però hi ha dies, en que no veig que això serveixi de res.
No veig res a fer... per que el problema, aquest cop d’una manera molt clara, no son els espanyols... som nosaltres.
Però a voltes, com avui, surto de la depressió i la rauxa em governa.
Senyors... comencem a pregar per que el PP guanyi les eleccions, per que el Constitucional tombi l’Estatut, per que els maquinistes aturin el traspàs de la Renfe, que Iberia pari la nova terminal, que empresonin l’Ibarretxe, que en Montilla traslladi la diada al 12 d’octubre, que facin a la Peri Rossi Directora de la Corpo, que Ciutadans tingui una Conselleria (substituint en Maragall?), que totes les Lleis siguin “Perirossi” (quin fart de riure amb aquest article), que els tancs apareguin a les manifestacions per impedir la crema de fotos, que el Garzón apliqui la Llei de Partits a CIU i a ERC, que ...
Crec que hem arribat al punt de que necessitem un col·lapsa, un gran cataclisme, que desperti a tothom, que ens tregui del coma, que obligui als qui tenen responsabilitats a oblidar-se d’ells mateixos i les seves poltrones, que obligui al poble a sortir al carrer, a mobilitzar-se, a unir-se.
Necessitem una situació de resposta en “defensa pròpia”, que ens obliguin al cop de puny sobre la taula i dir prou. Prou.
Som tan babaus, porucs i poca-cosa, que si no en passa una de gran, em fa por que acabem morint... com a poble. Em fa por que passem a la història per ser el poble que es va suïcidar.
I m’estimo el meu poble... i el vull veure en plenitud, sobirà. I viu.
Ho provo, però no en surto.
Em bloqueja, em paralitza, m’estaborneix.
Però em refaig, agafo aire, em carrego d’energies, ho he fet moltes vegades, com? Fàcil... llegint (Elies, Joan Arnera, Octavi Fornés, Reset, Vicent Partal, Victor Alexandre, Ramon Tremosa, Salvador Cardús, etc...), participant, pensant, analitzant...
Però, a voltes torno a recaure. Com? Fàcil, llegint el diari o articles d’opinió (l’Avui del diumenge, per exemple) o dels meus amics (Elies, Joan Arnera, Octavi Fornés, Reset, Vicent Partal, Victor Alexandre, Ramon Tremosa, Salvador Cardús, etc...) o escoltant la radio, o veient la TV... em fan entrar altre cop en depressió, i profunda.
Suposo que, en part, deu ser degut al meu estat d’ànim del moment i... al cansament.
Depressió de veure on som.
Quin present... i quin personal (polítics) porta el timó!!!
Diumenge va ser un dia especialment depriment.
Encara sort que per la tarda vaig poder anar al Camp Nou amb el meu fill (per fi jugàvem a les 5 de la tarda!!!) i vaig tornar a recarregar-me d’energies.
Però dilluns, tornem-hi.
Son masses coses, quan un està “tocat”.
El cony de tema de la crema de símbols (que jo no hagués fet mai, però que ara només tinc ganes de fer, només per retratar al inadmissible sistema de “justícia” que patim), la vergonya del Constitucional amb el tema de l’Estatut i tots els moviments que hi ha per a tombar-lo (déu vulgui que aconsegueixin tombar-lo!!!), l’Aeroport, els atacs a les competències traspassades (3a hora, vivenda...), la Peri Rossi (i la nostre baixada de pantalons), i els manifests dels multicultis defensors dels forts, els discursos del Montilla, el paperot d’ICV, la traïció d’en Carod / Puigcercós als qui els varem votar, i els mesquins moviments per a controlar els militants en la propera conferència, en Duran i la incapacitat de Convergència a ser valents, la RENFE, haver de sentir el Cirera i l’Alejo, i TV3 (la seva) i la vergonya dels repetidors a València, la patètica reacció espanyola a la valentia i coherència d’Ibarretxe, el tema de les facultats (no us perdeu el post de l’Elies)... i ...
Depressió.
De veure on som.
Quin present... i quin personal (polítics) porta el timó!!!
Tinc sensació de que el nostre present és de coma, de coma irreversible, i que l’únic que en queda amb senyals de vida son els vostres comentaris, les vostres denúncies... però hi ha dies, en que no veig que això serveixi de res.
No veig res a fer... per que el problema, aquest cop d’una manera molt clara, no son els espanyols... som nosaltres.
Però a voltes, com avui, surto de la depressió i la rauxa em governa.
Senyors... comencem a pregar per que el PP guanyi les eleccions, per que el Constitucional tombi l’Estatut, per que els maquinistes aturin el traspàs de la Renfe, que Iberia pari la nova terminal, que empresonin l’Ibarretxe, que en Montilla traslladi la diada al 12 d’octubre, que facin a la Peri Rossi Directora de la Corpo, que Ciutadans tingui una Conselleria (substituint en Maragall?), que totes les Lleis siguin “Perirossi” (quin fart de riure amb aquest article), que els tancs apareguin a les manifestacions per impedir la crema de fotos, que el Garzón apliqui la Llei de Partits a CIU i a ERC, que ...
Crec que hem arribat al punt de que necessitem un col·lapsa, un gran cataclisme, que desperti a tothom, que ens tregui del coma, que obligui als qui tenen responsabilitats a oblidar-se d’ells mateixos i les seves poltrones, que obligui al poble a sortir al carrer, a mobilitzar-se, a unir-se.
Necessitem una situació de resposta en “defensa pròpia”, que ens obliguin al cop de puny sobre la taula i dir prou. Prou.
Som tan babaus, porucs i poca-cosa, que si no en passa una de gran, em fa por que acabem morint... com a poble. Em fa por que passem a la història per ser el poble que es va suïcidar.
I m’estimo el meu poble... i el vull veure en plenitud, sobirà. I viu.
3 comentaris:
Benvolgut, crec que ja hem comentat aquesta situació. Però me n'alegro que tornis a escriure i a expressar amb sinceritat el teu estat d'ànim, que és el de molts i molts patriotes.
Fet i fet, potser sí que encara no hem tocat fons (això ho diu un amic meu brillant acadèmic), i ens cal tocar fons per fer alguna cosa de debò.
Jo no n'estic del tot convençut. Em temo que siguem massa febles per a aquests aventures. Però sí començo a tenir clar que només amb FOC NOU ens n'ensortirem. I ara mateix hi ha massa incògnites com per poder fer aquest foc nou. Però està a tocar...
Òndia noi,s us trobo molt dramàtics i solemnes. Que no sigui la tardor...
és clar que el panorma és el què és, i aquesta vella teoria del "cataclisme" (per emprar el teu mot, Espelt), encara que sigui una mica bèstia, a mi també em corre pel cap tot sovint.
No crec però, com l'Elies, que el cataclisme ja hagi arribat. Tot al contrari, ara estem en pausa, en letàrgia. L'únic problema és que no hi ha manera que s'acabi!
Salut i cuida't, amic!
Hola Joan i Elies!!!
Gràcies per seguir visitant el meu bloc, tot i les poques novetats que hi ha darrerament. La veritat és que la feina m’està absorbint ja fa setmanes i, de moment, no hi veig al final. Porto un ritme entre 14 i 16 hores de feina els dies laborables i entre 5 i 6 dissabtes i diumenges. De bojos. Tots sabem que el dia només te 24 hores, i les poques que queden son per la família (dona i 2 nens) i per restar-me salut (de dormir, ben poc).
Ara bé, si que sé trobar els minuts necessaris per seguir estant el dia dels vostres blocs, el d’en Partal, en Victor A., i alguns més. Necessito seguir-vos. Què faríem sense la catosfera!!!
He començat més d’un cop comentaris als vostres posts i d’altres, però desisteixo per que amb el ritme que porto i els pocs minuts de que disposo (si és que vull seguir dormint una miqueta, només una miqueta...) és aconsellable no fer-ho. Si ho fes, surten comentaris com el meu darrer post, que sols reflecteixen molt poca reflexió i molt poca paciència (els post del Joan, amb permís, Deliris després d’un dia de molta feina (o bé: festejant amb la dreta, uuuuuuh! podria servir per entendre el que vull expressar). Son posts força vàlids per a que siguin excepció i no pas norma.
Cert que el meu post és solemne i dramàtic, dràstic en diria jo, però surt així, més per un estat d’ànim per tot plegat, que no pas fruit de la reflexió serena que seria desitjable, com ja he dit.
En fi, gràcies altre cop per la constància en les vostres visites al Primeres Collonades i GRÀCIES, en majúscules de les grosses, per la vostra constància en els vostres blocs (Joan, la teva “producció” és admirable en qualitat i quantitat) i per “alimentar-me” de reflexions i notícies que d’altre manera no arribarien a mi en aquests dies de tanta feina.
Bé... treballo una mica més i me'n vaig a dormir...
Salut!!!
Publica un comentari a l'entrada