Resposta

Bé, començarem agraint el comentari en la meva darrera entrada (Visca la terra... mori el mal Govern!), en aquest cas, de l’apreciat Daniel1714. Li agreixo de debò perquè, més que provocar una resposta via comentari, m’ha motivat a fer una altra entrada, i això sempre és d’agrair. No vull que t’ho agafis de manera personal, Daniel, per què aquest article no vol ser una resposta personal. T’utilitzo, això sí, per donar resposta a moltes veus, a molts discursos, a moltes excuses, similars a les que tu planteges o insinues. Espero que ho entenguis.
En primer lloc, em comentes que tinc raó en moltes coses (gràcies) però que no aporto cap solució. M’agradaria saber en quines coses creus que tinc raó, no sé a quines et refereixes, però bé, tant se val. Em centro en “no aportes cap solució”. És evident, que si tingués la solució definitiva, l’aportaria, però jo soc un ciutadà, no soc polític, i amb un problema polític cal una solució política. Ara bé, quan un denuncia un fet, la solució ja hi és implícita, amic. La solució és tant fàcil com esmenar l’error comés en la situació denunciada. Si a tu et roben cada matí, ho denuncies, i sí t’escolten i deixen de fer-ho, la solució és, doncs, automàtica.
En l’article que comentes, intento resumir, de manera atropellada i sense profunditzar, tot s’ha de dir, els darrers anys polítics d’aquests país nostre. La perspectiva és esbiaixada, perquè bàsicament busco denunciar l’engany a que he estat sotmès, personalment, per part dels “meus”. Ho poso entre cometes perquè, en política, de “meus” no en tinc. Tinc opcions preferides i apostes clares, però no milito (ni ho faré) en cap partit. He explicat els perques altres cops (per exemple aquí), així que no hi tornaré a entrar ara.
És aquesta opció personal criticable? Segurament sí, però és la que he escollit per sentir-me còmode políticament. Sincerament, fins que el meu país no sigui sobirà, lliure, no tinc opció política (partit) clara. Soc d’esquerres, suposo, però no veig avui en dia cap esquerra que em representi, així que només m’importa resoldre el problema nacional que tenim. Després, ja veurem.
És cert que el mal d’aquest país no és ERC. En tenim molts de problemes i de culpables, començant per cada un de nosaltres mateixos. A més, és impossible que sigui ERC, doncs ERC ha estat assassinada, trepitjada i arraconada. Un autèntic cop d’estat intern. Al menys, l’ERC que jo vull i l’ERC que em van vendre al 2003 i al 2006. Avui només hi ha Esquerra.
El Tripartit tampoc és el culpable de que ens manquin les llibertats a que tot poble té dret? Cert també. Però no he fet pas aquesta afirmació.
Ara bé, dit això el Tripartit sí que és el primer Govern espanyolista, d’ençà l’any 1978, que tenim. És l’enemic manant a casa. És el primer cop que he vist un President del PSOE, per exemple, celebrant a la Plaça Sant Jaume l’ocupació del poder per part de l’espanyolisme. O celebrava l’Espanya plural?
En Daniel1714 parla com si jo fos Convergent. Bé, no em ve de nou, de fet, és la consigna més repetida per la gent que actualment ha segrestat Esquerra. Que li preguntin a en Carretero i la seva gent! Sempre els hi repeteixen la mateixa cantarella, talment fossin lloros (de fet, aconsello llegir el magistral post d’en Elies115 al voltant del tema lloros).
Per l’actual Esquerra el dimoni és Convergència. Ho és fins a tal punt, que prefereixen obrir-se de cames a un matrimoni obscè amb l’enemic espanyolista, amb la finalitat d’intentar destruir el germà, o el cosí, com vulgueu.
Tornem a el que és verdaderament important: l’únic eix que avui en dia marca el nostre esdevenir és, o ha de ser, l’eix nacional. I eix nacional no vol dir fer el que Convergència vulgui, o el que ERC vulgui, o que siguin socis. Eix nacional vol dir que l’única prioritat que té el país és la independència, i per tant, els partits catalans, han de complir aquesta premissa. Només es moral fer passes en aquest sentit, i totes les altres passes, són perjudicials, nocives, autodestructives.
A mi CIU no em decepciona, no ho pot fer per què jo no he confiat en ells, no he cregut en ells, no els hi he fet confiança. Només em sap greu que no siguin obertament sobiranistes. Ara bé, no me passa res per reconèixer que la traïció, l’engany a l’elector, el anar cap enrere que ERC ha protagonitzat, no l’ha fet CIU ni quan va pactar amb l’Aznar. Així de clar.
Si vols, Daniel, critico CIU. Segurament ho faré en més d’un post, però saps que, els “meus” són (eren) ERC. I és per això que és aquí on em centro.
Aquesta és la opció que jo vaig escollir durant molts anys. Molts. Aquesta és l’opció que varem haver de remuntar des de molt avall. Molt. I ho saps. Ho varem fer entre molts, el merit no és exclusiva de la militància. Aquesta és l’opció política que va prometre i va fer bandera de que una altre manera de fer les coses era possible, i de que lluitar per l’únic objectiu important, era la prioritat indiscutible.
Engany. Mediocritat. Traïció.
Només això sento. Ràbia? Clar que sí. O no et fa ràbia que et prenguin el pel i utilitzin el teu vot per perjudicar-te. A mi me’n fa molta de ràbia. Em sento responsable/culpable del desgavell actual.
O no et fa ràbia, que s’utilitzi la Independència en va, com a trist reclam publicitari, per evitar la davallada electoral, tal i com es va fer en les darreres eleccions espanyoles?
O és que un partit independentista aprova (o es planteja, o no veta) els pressupostos del que l’oprimeix, el menteix i l’esclavitza? Un partit independentista hauria de vetar els pressupostos sempre, sempre, a no ser que aquests hi incloguin una partida per a col·laborar en les despeses del nostre procés d’independència. Per a fer polítiques de peix al cove, ja hi ha (o hi havia) Convergència. Sí, sí, allò que tant criticàvem ara resultarà que ho fa Esquerra i, a més, barroerament, lamentablement, incompetentment.
Jo no estic enfadat perquè no manin els que vull. Estic més que enfadat perquè els que vaig escollir democràticament, s’han passat pel forro tot, tot, el que van prometre i, a més, en lliurat el país, sí, tot el país, als enemics. I gratis. Bé gratis... a canvi de poder i càrrecs.
Aquesta decisió, donar el poder als socialistes, és un decisió d’un risc incalculable, ja que a més d’espanyolistes, son uns artistes en l’art de teixir xarxes d’interessos i de manipulació de tal magnitud, que quan aconsegueixen un poder, es fa quasi impossible recuperar-lo. Premsa, filtracions, fal·làcies, corrupció, enganys, amiguismes... el tot si val per perpetuar-se. Dèiem que era de salut democràtica acabar amb 23 anys ininterromputs de poder... quans en porten els socialistes a Diputacions i a Ajuntaments cabdals? Quants? I en alguns casos, masses, amb el suport d’Esquerra.
I no em diguis que el PSC/PSOE no és l’enemic. Que són un partit catalanista. Prou mentides. Són espanyolistes, no se’n amaguen, arrenquen crostes, a fe de déu que les arrenquen. I els espanyolistes, amic, són els enemics del meu país. Siguin catalans, o no. I si són aquests (PSC), pitjor.
Però a més, el Govern, ha dut a terme unes actuacions com a gestors deplorables. En la majoria de casos, lamentables, vergonyants, indignants. Maragalls, Nadals, Montilles, Saures Carods, Putxis, Ausàs, Castells, Gelis, Baltasars... una colla d’incompetents, falsos, egoistes, mentiders i amorals, que han prioritzat les seves persones i els seus partits al país. Gent que ens desprestigia com a nació competent, que ens empetiteix com a país.
Dius que Convergència ha fet el mateix (pitjor afirmes) durant 23 anys.
És evident que això és fals, rotundament fals, i que no pot sortir d’altre boca que no sigui d’un espanyolista. I aquest cop dic espanyolista en el sentit de perico, no d’Espanya, com vaig explicar en un altre post, fent referència a Esquerra. Van fer errors, molts, amb casos de corrupció, també, d’amiguisme, també, però mai comparables als d’ara, i mai mentint tant descaradament a l’electorat. I torno a repetir que jo, no els votava.
Però no seré jo qui defensi a qui no he donat suport, ni han estat els “meus”. Donant per bo el que falsament afirmes, a mi em preocupa, critico i ataco, als que amb el meu vot, amb el meu suport, amb la meva il·lusió i energia, han fet tal desgavell.
I sí, finalment, sí. Clar que dono suport a en Carretero. Ell representa la part d’ERC que em fa sentir orgullós del partit, i del país. I no estic furiós perquè ell no mani dins el partit. Estic decepcionat, i trist, perquè la militància, majoritàriament, no pensa com jo, i d’aquesta manera, ha fet que Esquerra jo no siguin els ”meus”.
Malauradament, l’electorat no hi teniem veu, ni vot. Si haguéssim estat escoltats, ara no hi hauria al capdavant del partit els que hi ha.
Estic trist perquè els “meus”, ara per ara, no són ningú. No hi ha cap opció política en la que pugui confiar. Avui, no tinc ni idea de on anirà a parar el meu vot. Ningú defensa, ni lluita, pels meus anhels.
Però no perdo l’esperança. No estic sol. Molta gent, molts companys, molts patriotes, tenen sentiments semblants als meus. I sortirà, sortirà algú que ens doni veu i ens faci caminar cap a l’únic camí on podem anar.

Visca la terra... mori el mal Govern!

Salut!!!!