Recuperar l'estrella (manifest de fi de campanya)

El portal Blocs amb Estrella va néixer amb l’objectiu de donar suport, des de la xarxa, a la renovació d’Esquerra Republicana de Catalunya. Va néixer pensant que calia un canvi de rumb dins Esquerra, una revigorització del tremp polític del partit i una revisió dràstica del seu model estratègic. Aquest canvi, vam pensar aleshores i continuem pensant ara, només el representa Reagrupament.

Blocs amb Estrella va néixer des de la més absoluta de les independències. Des de fora del partit. Sense cap estímul extern. Sense cap altre compromís que ser honestos amb nosaltres mateixos. D’això n’estem orgullosos: només hem seguit les nostres pròpies consignes. El suport donat a Joan Carretero i a Rut Carandell ha estat un suport sincer, insubornable, ardit. Ha estat, a la vegada, un suport desinteressat, honorable, definit justament per l’absència de contrapartides.

Avui podem dir que els objectius s’han acomplert a bastament. Al petit grup d’impulsors del portal s’hi han afegit, en aquest mes de vida, molts altres blocaires “amb estrella”, una setantena, amb més de 200 articles publicats, prop de 14.000 visites i més de 125.000 accessos. Un èxit insospitat, que fa avinent que el desig de redreçar les coses dins d’Esquerra, el desig de tornar a posar el sobiranisme com a element central de la política catalana, és àmpliament compartit a la xarxa.

Gràcies a Blocs amb Estrella, i gràcies també a la iniciativa germana dins el Facebook “Renovem ERC, Ara podem”, la Catosfera s’ha mostrat decididament, convençudament, favorable a la renovació d’Esquerra Republicana, al canvi de rumb que Joan Carretero i Rut Carandell prometen d’aportar al partit. Estem segurs que també la major part de l’electorat d’Esquerra comparteix aquest convenciment: 350.000 vots perduts així ho avalen.

Esperem que Blocs amb Estrella hagi ajudat a despertar consciències. Que hagi servit per a veure que encara hi ha fórmules estimulants de participació política. Sense lligams i sense servilismes, lluny del sectarisme i del pensament únic.

El nostre objectiu mai no ha estat exactament dur Joan Carretero i Rut Carandell a la direcció d’Esquerra Republicana de Catalunya, sinó fer-hi arribar les idees i les formes de fer política que tots dos representen. El portal ha estat un èxit: hem fet un pas endavant. Però tenim encara milers de passos per fer. Passos que han de ser ferms, sense renúncies, plens d’esperança. Passos que hem de fer tots junts.

Perquè pensem en el sobiranisme com a objectiu a curt termini. I perquè volem una ERC compromesa amb la llibertat i amb la independència del país. Volem una ERC que torni a ser sobiranista.

Volem una Esquerra que recuperi l’estrella. Volem que torni a ser Esquerra Republicana de Catalunya.

Barcelona, Països Catalans, 5 de juny del 2008

Avui m'han pres el pèl... dos cops!!!

Cert és que, no hi cap dia igual a un altre. Desconec qui ho va dir, però te més raó que un Sant!!!
I avui m’ha passat que, ves per on, m’han pres el pèl dos cops. Sí, sí, no una vegada, dues!!! El primer cop ha quedat sols en un intent, barruer i ingenu, i el segon, la pressa de pèl s’ha consumat. Del tot. Sense poder evitar-ho, ni tornar enrere.
La primera, a primera hora del matí.
No sé vosaltres, això és molt personal, però un té la sana costum (o no) de tant bon punt em llevo del llit anar a seure una estona a Can Roca, bàsicament per despendrem de les restes del dia anterior... i començar, realment de nou, el nou dia. Ves per on!
Can Roca és, a més, el meu segon despatx de casa. Hi tinc un petit tamboret, amb una bona base, que és senzillament perfecte per a posar-hi la ràdio i algun llibre, revista o diari (he de confessar, i ho faig molt fluixet, que fa una mica de vergonya, així que, ja ho sabeu “shhh”, que moltes vegades el tamboret també és perfecte per a posar-hi el portàtil i aprofitar el moment per arrencar el dia 2.0).
És una estona molt meva, en estricta intimitat, que em permet fer aquell reset tan necessari. Buidar físicament i començar omplir mentalment.
Avui però, escolto a la ràdio que “finalment la tercera hora de castellà no serà efectiva el proper any, gràcies a la pressió d’Esquerra en el Govern tripartit”. Canvio de Can Basté a Can Basses i torno a sentir que “finalment la tercera hora de castellà no serà efectiva el proper any, gràcies a la pressió d’Esquerra en el Govern tripartit”. Dues notícies calcades, calcades fins i tot amb l’afegitó/filtració: “gràcies a la pressió d’Esquerra en el Govern tripartit”.
Olè!!! Gràcies Sr.Montilla!!! Gràcies Sr.Maragall!!! Gràcies Sr.Zapatero!!!
Gràcies per prendre’ns el pèl d’aquesta manera tant descarada!!! Però que s’han pensat que som imbècils!!! (Qui s’han pensat que som!!!, diu el Pujol del Minoria Absoluta)
Gràcies, PSC/PSOE, per pensar-se que som imbècils, talment com els vostres votants, perquè heu tornat a equivocar-vos. Aquí això no val. Us adreceu a militants i simpatitzants d’ERC, i ja us coneixem. Us veiem el llautó.
Friso per la següent notícia, per aquella (o aquelles) que us guardeu per divendres... o per dissabte mateix. A veure que en surt de les vostres privilegiades ments. A veure que passarà, o no passarà, gràcies a la pressió d’Esquerra en el Govern tripartit. A veure si aconseguiu superar el llistó. Segur, segur, que la teniu apunt, redactada la notícia i tot, per tothom igual, calcadeta, ben preparadeta/preparadetes, i estant allí esperant que algú clicqui “ENVIAR”.

El segon cop que avui m’han pres el pèl, ha estat molt més agradable, i a més, volgut. He anat al barber, que la meva closca necessitava un endreçat. Si a més ho arriben a fer bé, ja hagués estat la hòstia!!! Però ningú em treu el meu moment de “gustera”. Eren les set de la tarda, m’he assegut després d’un dia trepidant de corredisses, per a que em rentessin al cap. L’aigua temperada, ni freda ni calenta, sense molta pressió, mullant-me els cabells a poc a poc, i les mans d’aquella noia, fent-me un massatge suau amb xampú... us ho prometo que ben bé m’adormia. Quin gust... quina son, quin relax!!!

Salut companys!!!

* Ah! I no oblideu que demà tenim una festeta que promet. No hi falteu!!!
I si voleu arribar-hi engrescats, mireu aquesta enquesta de Racó Català, aquesta de Tribuna o aquesta de Vilaweb.

Les dues darreres Copes d'Europa...

Les dues darreres Copes d’Europa (Londres i París), he tingut el bon gust de celebrar-les abans que es jugués la final. Normalment, dos o tres dies abans.
(Perdoneu, però m’adono que al final encara aprendré a escriure com cal... “les dues darreres copes d’Europa”... hehehe... dit així, ben bé sembla que n’haguem guanyat 7 o 8!!!)
Com que soc força supersticiós futbolísticament parlant (sí, només futbolísticament), sempre he pensat que em va portar sort. A més, te el gran avantatge de que les dues Copes d’Europa (perdó, les dues darreres Copes d’Europa), les he celebrat dos cops cadascuna d’elles.
Doncs bé, anem per feina. Els companys (mai prou estimats) d’aventura blocaire-estrellada hem decidit fer la festa (celebrar-ho) aquest dijous al vespre a Barcelona. Sí, sí, aquest mateix dijous. Així que millor que no badeu... o només podreu celebrar la victòria de dissabte un cop.
Ningú ens podrà acusar de no ser pencaires. Dissabte, el començarem amb la feina feta i apunt per repetir la festa (de la victòria) el mateix vespre, que ja la tindrem ben assajada.
Us hi apunteu?

Salut companys!!!

* Reprodueixo les raons (segur que molts ja ho haureu llegit) que ens han motivat a trobar-nos tots junts i a convidar-vos-hi:

Benvolguts i benvolgudes amics i amigues de Blocs amb estrella,

Estem a punt d'arribar al final del camí que va motivar la iniciativa de Blocs amb estrella. Dissabte vinent, dia 7 de juny, hi haurà la votació per escollir la nova direcció d'ERC, presidència i secretaria general.

Blocs amb estrella va sorgir com un espai comú de tots els blocaires que, des de la nostra llibertat i independència de criteri, compartim el desig comú de renovació a ERC, que representen Joan Carretero i Rut Carandell, els candidats de Reagrupament.

Pensem que Blocs amb estrella ha estat una iniciativa innovadora i molt interessant que ha permès palesar el suport que aquesta renovació té a la catosfera. I ens ha permès, també, gaudir d'un munt d'articles extraordinaris, d'una gran qualitat tant pel que fa als seus continguts com a la seva forma.

Per tot això pensem que una bona manera de començar a acomiadar aquesta "aventura" és fent una festa. I això serà dijous vinent, dia 5 de juny. Aprofitant que tant en Joan Carretero com la Rut Carandell estan a Barcelona, farem una festa, a la que hi assistiran, podrem parlar amb ells i, a més a més, farem públic un manifest final, de valoració d'aquesta experiència i de reafirmament del nostre suport amb la renovació d'ERC que defensa Reagrupament.

Això serà dijous dia 5, al Pepsi Club (Carrer Marià Cubí amb Sagués), a Barcelona. Podeu venir amb amics i amigues, no hi ha cap problema. Només necessitem que ens confirmeu la vostra assistència i, en el seu cas, quants vindreu. Compartirem una bona estona, prenent una copa, escoltant la bona música d'en Quim, que tot i que no té Bloc, dona suport a Reagrupament, podrem escoltar en Joan Carretero i la Rut Carandell i, finalment, llegirem el manifest final de Blocs amb estrella. Tot i que no disposem de recursos "extres", venir a la festa és gratis, i les consumicions seran assequibles.

Per a tots nosaltres, els impulsors de Blocs amb estrella, ha estat un orgull comptar amb la vostra adhesió i suport. La lluita continuarà des dels nostres blocs, però aquest tram del camí que hem compartit ha estat realment interessant i emotiu.

Us animem, per tant, a intensificar, en aquesta setmana que queda abans de les votacions, el vostre posicionament a favor de Reagrupament, a fer arribar fins l'últim racó de la catosfera el nostre compromís i les idees que ens porten a donar suport a la Rut i el Joan. I, evidentment, us animem també a venir a la festa.

Si us plau, confirmeu-nos la vostra assistència a blocsambestrella@gmail.com, o a elies115@yahoo.com, i us informarem del tema horaris (probablement a partir de les 22:30 hores), però, sobretot, us podrem informar si hi ha cap canvi d'última hora (p.ex. per aforament).

Cordialment,

Elies, en nom de tots els companys de Blocs amb estrella
PS: volem demanar disculpes i comprensió a tots els blocaires amb estrella que no sou de BCN, ja sabem que entre setmana no és el millor moment dia per fer una cosa d'aquestes, però havíem d'aprofitar la presència d'en Joan i la Rut abans no acabés la campanya.

Bacon amb formatge

Avui m’he escapat a esmorzar un mini-entrepà al bar que tinc a pocs metres de la feina. No ho faig habitualment, més ben dit, quasi mai. Però avui, n’he fet excepció.
M’he assegut amb aquella calma estranya dels dilluns al matí, he demanat un entrepà petit de bacon amb formatge i una coca-cola. Mentre esperava, he cercat amb la mirada on hi havia un diari lliure per llegir. A un cantó de la barra hi havia El Periódico, el de color blau. L’he agafat i he passat pàgines sense fixar-me gaire en elles, doncs estava atenent una trucada professional al mòbil. De cop, una calor potent (que m’anava encetant per dins en el seu camí) ha avançat des de la meva panxa fins arribar-me als ulls, on s’hi ha concentrat. “Afins de Carretero amenacen d’abandonar Esquerra”, llegeixo en titular. He acabat la trucada no recordo com i he exclamat: Quanta merda!!!
M’ha sortit de dins i el cambrer m’ha mirat, sorprès, mentre m’obria l’ampolla de coca-cola. El text que li seguia era indignant. Una gran escampada de porqueria explicant res d’un desconegut corrent anomenat Col·lectiu 1 d’abril que diu abandonarà el partit si Carretero no és en la nova executiva. Quanta merda!!!, he repetit, aquest cop només per a mi. Quina vergonya! La premsa, que ha tingut la barra d’ignorar amb tota la intenció a Reagrupament, ara en fa titular per vomitar mentides buscant escampar la por entre el militant. Volen despertar el fantasma de l’escissió d’en Colom i la Rahola. És la seva tàctica. La que coneixen. La por. “Que viene el PP” escampaven en les darreres eleccions... i va venir en Zapatero. Quanta merda!!! Ferrans, Icetas, Montillas, Vendrells, Putxis... tota la merda se m’ha fet present, arruïnant un meravellós bacon amb formatge. Cretins... mesquins. Gent sense escrúpols. Mentiders.
He tancat al diari i l’he canviat pel que han deixat lliura a la taula del davant. L’Avui.
A veure. Inundat de mala llet i veig: “Partidaris d’en Carretero amenacen de deixar ERC”.
Quedaven dos mossegades a l’entrepà... i encara deuen ser allí en el plat.
O potser un gos, despentinat i brut, d’aquests que viu i menja de les deixalles que troba en el carrer més proper (Calàbria potser?) se l’ha acabat cruspint de les escombraries del bar.
No ho sé. Tant em fa.
He arribat a l’oficina de nou i la mala llet m’ha durat ben bé dues hores. Fins i tot un dels meus col·laboradors m’ha comentat si havia passat un mal cap de setmana. Ha vist que la ràbia dominava les meves accions. Poc després (sort!) un altre company, militant d’ERC i Reagrupat (perdoneu la medalla, però he tingut el plaer de ser important en la seva “conversió”) m’ha comentat: “Què? Ja has vist com les gasten els calabresos? Has vist que publica l’Avui? Ja veuràs aquesta setmana... ja veuràs... voldran morir matant. Però fan tard, ja els coneixem, i a aquestes alçades, també tots coneixem ja a en Carretero i saben que, precisament marxar del partit, és el que ell mai faria. Mira si se n’ha cansat de repetir-ho!”
Tota aquella coïssor de foc que em corria per dins s’ha tornat aigua fresca, abundant i calmada, talment com em va transmetre el pantà d’Oliana el diumenge al veure’l.
Tenia tota la raó. Fan tard.
Han perdut i trauran tota la bilis fastigosa que porten a dins intentant emmerdar-ho tot. No saben fer-ho d’altra manera.
Fan tard... i tindrem el goig de veure’ls perdre exhibint totes les seves misèries, tot allò per el que, precisament, perdran.

El dissabte ja és a prop. Resten quatre dies. El missatge de Reagrupament ha arribat al militant. Sense saber el cens, sense tenir noms, ni telèfons, sense aparèixer en la premsa, sense organitzar autocars, ni menjars, ni donar entrades pel futbol. El missatge ha arribat gràcies a l’esforç, coherència i honestedat d’un grup de gent que, encapçalats per la Rut Carandell i en Joan Carretero, han demostrat que ells, si mereixen la nostra confiança. Han fet tots el quilometres possibles i han invertit totes les hores de son necessàries. Sense defallir. El país, i el partit, s'ho valen.

Militants, simpatitzants, no defalliu en l’esprint final. Feu possible que el missatge acabi d’arribar on encara no ho ha fet, i restabliu la normalitat el dia 7.
Ja toca.

RENOVEM ERC. ARA PODEM.

Salut companys!!!

El perquè de tot plegat

Amics… el dia 7 de Juny és a tocar. Aquest procés, aquesta campanya, està apunt d’arribar al seu final. Haurà valgut la pena?
Segur que sí. Sigui quin sigui el resultat.
Ara bé, en tota campanya, corres el risc de perdre el nord, de perdre la intenció inicial.
I aquest és l’objectiu d’aquest escrit, tornar-vos a situar en l’inici del procés.

Aquest congrés a ERC, en aquestes dates, té unes causes, té un per què. La campanya en si, amb els seus debats, les seves propostes, el seu joc brut, les seves estratègies, porten la majoria de vegades a fer-nos perdre de vista el perquè inicial. Allò que teníem tant clar abans de començar i que el soroll diari ens impedeix de sentir.
He estat molt crític amb ERC. La veritat és que si algú m’ha llegit des de l’inici, sabrà que un dels motius que m’han portat a crear el bloc ha estat aquest. No va ser el motiu inicial, però si ha estat la motivació d’aquests 7/8 mesos. Motivació fruit d’un desengany, ÉL gran desengany polític personal.
He estat molt crític amb ERC en tots els meus comentaris. Molt. No en soc militant, però sí que m’hi he sentit representat, i sí que hi he posat tota la meva il·lusió per arribar al objectiu de la dignitat nacional que necessito. ERC em va oferir un camí per conquerir-la, i ERC em va trair al renunciar al camí que promès. ERC em va oferir un estil, una manera diferent de fer les coses, la nostra manera. Però sols va ser una oferta. Res del que ha fet els darrers anys ( a partir del debat estatutari) responia a la confiança que m’havien demanat i que els hi vaig donar en forma de vot i il·lusió. Res.
Els que m’heu seguit sabeu que el desengany era molt gran, tant gran que em van portar a quasi esborrar aquestes sigles històriques del meu pensament. Però el Març passat el destí em va donar l’oportunitat de mostrar el meu desencís. Hi havia eleccions al parlament espanyol, una oportunitat única per mostrar el meu profund descontentament i de donar el darrer avís per exigir un canvi, el canvi, que restaurés la frustració per haver traït les obligacions encomanades.
Aquest profund descontentament em va portar a expressar-lo amb un clar i potent NO-VOT. Molts em van criticar i molts van optar per la mateixa opció. Encara avui dubto si la meva resposta va ser la millor. Però ara tant si val. La meva alegria va ser haver aconseguit l’objectiu. Provocar una “crisi” que reobrís el debat i donés l’opció de canviar les coses.
El congrés es va avançar i l’oportunitat ha arribat.
Aquest és el perquè de tot plegat.
Ara, llegint cròniques, escoltant tertúlies, visitant webs, etc, tinc la sensació de que la majoria hem perdut aquest perquè.
I al mes de Març, aquest perquè era unànime. Estava molt clar.
El mes de Març tots esperàvem una conseqüència als fets. Una assumpció de responsabilitats. Un mea culpa. Un ho sento, rectificarem.
Res d’això ha arribat.
L’única resposta ha estat convocar un congrés d’immediat i tenir la barra de presentar-se els mateixos culpables de la situació com la renovació necessària. Quin frau. Quina barra. Ni l’Acebes gosaria a fer-ho (bé, potser m’he passat, l’Acebes sí que gosaria).
Però ho han fet. Han tingut la barra perquè estan convençuts de que la seva posició de privilegi, de força, de control mafiós sobre tot el partit, de control absolut dels mitjans de comunicació (no hi ha res com tenir potents companys de govern), de l’utilització de les més baixes estratègies (Uriel, signatures, vot per correu, pressupost il·limitat, manipulació d’avals, utilització d’estructures de partit i de Govern, ...) aconseguirien fer oblidar els perquès de tot plegat i traslladarien el debat a falses acusacions llançades amb tota la mala fe de que son capaços. Cínics sense escrúpols.
Però han tornat a cagar-la. De on no n’hi ha... no en raja.
Ho han intentat, però no se’n han sortit. I ara tenen por, tanta por que fins i tot ensenyen sense manies les seves males maneres. Tot si val.
Diuen que en Carretero és de dretes... diuen que RCat vol trencar-ho tot. Practiquen la mateixa tàctica que els seus amics del PSC. Busquen la por, la por del militant. “Que viene el PP”, escampava el PSC. "Que destruiran tot el que tant ens ha costat d’aconseguir", diuen ells. Mateixa tàctica, però diferent destinatari. Aquest és l’error. Ara no es dirigeixen a l’electorat de l’àrea metropolitana. Ara es dirigeixen al militant d’ERC, amb aquell mateix militant que van intentar fer renunciar a l’assemblearisme. Aquí no funcionarà aquesta fal·làcia. Han tornat a equivocar l’estratègia.
Us heu tornat a equivocar. No n’hi ha prou amb la manca d’escrúpols i amb el menyspreu absolut al mínim d’ètica exigible a tot ésser humà. No n’hi ha prou. Aquest, és un problema més dels molts que heu generat per haver oblidat a qui representeu.
Perdreu.
De fet, heu perdut ja.
I després d’aquest derrota, ja no val cap més resposta que no sigui l’assumpció de l’error, l’assumpció de les responsabilitats. I humilitat. Molta humilitat i posar-se, ara sí amb sinceritat, al servei d’una causa comuna on no en sereu principals protagonistes. Ara caldrà aquesta resposta, i si la torneu a defugir, només us quedarà la sortida de canviar de bàndol, carbonitzar el que quedi de dignitat i moral personal, i anar abraçar l’amic que us ho ha promès tot.
Espero de tot cor, que no arribeu a aquest extrem. Si ho féssiu, em tornaríeu a sorprendre negativament, però ara, per darrer cop.

Militants, simpatitzants, recordeu el perquè de tot plegat.
Torneu al mes de Març.
Repasseu el que ha dit cada candidat com a resposta a aquest perquè, i decidiu segons dicti la vostra consciència.
I veureu com, per el mateix perquè quan llences una pedra cap al cel, perpendicular a la vostre posició, torna a caure indefectiblement a les vostres mans, la respota només és una: REAGRUPAMENT.
La gent de Reagrupament no vol trencar el partit, ni son de dretes, ni marxaran si perden, ni son un submarí convergent, ni ho volen dinamitar tot, ni estant mal preparats, ni son agressius, ni van en contra del partit.
Veureu com, justament, son tot el contrari.
Volen REdreçar la situació, volen REcuperar el camí, volen REagrupar voluntats, volen REstablir els objectius, volen REunir capital humà, volen REunificar iniciatives, volen REcuperar els valors, volen REtornar la dignitat al partit, volen REactivar il·lusions, volen REadmetre companys, volen REafirmar sentiments, volen REconduir posicions, volen REalitzar el somni comú, volen REanimar la moral, volen REllançar el partit, volen REbatre les injustícies, volen REvel·lar-se al nostre present, volen REbrotar esperances, volen REaccionar davant l’error, volen REbutjar l’amiguisme, volen REdefinir la política, volen REspondre a la voluntat col·lectiva.
I seguiria fins acabar el temps REcordant el seu missatge.
Però no cladrà, no serà necessari. Només REflexionant sobre el perquè de tot plegat, el que us vull dir s’apareixerà per ell mateix.

CarREtero i CaREndell.
CaREndell i CarREtero.

REagrupat. És l’única resposta a el perquè de tot plegat.


Salut company!!!

* Demano perdó a la Rut, per haver canviat el seu cognom i haver-lo escrit amb vocal neutra. Espero que comprengui que el “joc literari” m’ho demanava.

Un parell d'ous... (els meus!)

Perdoneu-me que em desvií de la meva línia, però estic una mica saturat de parlar del mateix i de la mateixa manera. Cal fer-ho, per què la importància d’aquest congrés d’ERC és molta, i no podria parlar d’altre cosa, però per evitar la sensació de repetir i repetir-me, ho explicaré des d’una altre òptica, d’una altre manera. De tant en tant és bo (i sà) canviar d’estil. En la darrera entrada del bloc us parlava de truites... avui toca el torn als ous.

N’hi ha que han plantejat la campanya d’ERC com un guanyarem pels meus collons. Des de el primer dia, han estat presumint de tenir-los més grossos. El tema de les mides, és bastant discutible, però no entraré per aquí. No és això el que us vull dir. I com que em costa d’explicar-ho, per a que quedi més clar, més entenedor, m’ajudaré d’imatges.

Un pot tenir uns ous molt grans, i macos si voleu, però s’ha d’anar molt en compte on els poses. S’han de vigilar les companyies. Si no ho fas, corres el risc d’embrutar-los. S’han de vigilar molt, també, les formes i els fets. Caminar pel costat tèrbol de la vida, utilitzar pràctiques fosques i deslleials, els embruta. La traïció als propis ideals, principis i objectius, ajuda a desdibuixar-los. Defugir la responsabilitat que t’ha estat donada, els enfosqueix. Les mentides, el joc brut i els cops per sota la taula, els enterboleix. L’abús de poder els deforma, engruixint-los de tal manera que perden la bona estètica. I si oblides que tots els ous tenen data de caducitat, se’t podreixen.


N’hi ha d’altres, però, que han decidit que vigilaran on posen els ous. Seran fidels als seus principis i valors, per aconseguir conservar-los intactes, nets. Assumiran la responsabilitat que els hi serà dipositada amb orgull i valentia, anteposant sempre els interessos col·lectius als personals. És l’única manera que coneixen per conservar els seus ous brillants, esvelts, nítids. És l’única manera de no perdre les proporcions.

A que fan goig?
No dubteu que els lluiran amb modèstia i orgull, conscients que aquests ous, tot i ser necessaris, no els hi pertanyen, si no que son fruit de la voluntat de molts.
A més, son conscients que s’hauran de retirar a temps, abans que caduquin (8 anys) per saber donar pas a nous i brillants ous.


Darrerament estic sentint combinacions d’ous estranyes. L’altre dia, em comentaven que una bona solució era l’ou Benach amb l’ou Carandell. També he sentit un altre combinació estrambòtica: Carretero – Uriel. Bona fe inspiren aquestes combinacions si voleu, però poca vista per què quan arribi l'hora de vendre aquests ous a d'altres, serà impossible. No els compraran ni els que els volen blancs, nets i macos, ni els que els volen foscos i bruts.
Ajudo a imaginar-ho?

D’altres intenten embolicar la troca i em parlen de parelles Benach-Uriel, Puigcercos-Uriel, Benach-Ridao, Puigxcercos-Niubó (!!), etc, etc... Totes aquestes combinacions, em semblen intents absurds de complicar encara més les coses i ens porten a seguir tenint els ous bruts i tèrbols.

Crec que està molt clar; els ous, permeteu-me que us digui el que ja sabeu, van sempre en parella. I, torneu-me a perdonar que us digui el que tothom sap: jo ja he triat, fa dies, els meus. Carretero-Carandell / Carandell-Carretero.
Un consell, no us ho penseu més, no cal donar-hi més voltes a les que ja heu donat, no compliqueu més les coses.
No hi ha dubte. Hem de retornar al partit (i al país) la seva brillantor basada en les formes i els valors que ens son propis.
Hem d’escollir-ne dos, i no hi ha color en la tria. Grans i macos!!!

Salut companys!!!

S’ha girat la truita?

A veure... sembla que ja la tenim apunt... la girarem abans que es cremi...

Ara, ja sabeu, fer un moviment segur, ferm decidit!

... i ja està! Truita girada!!!

Després de les darreres notícies... la meva intuïció és clara:

S’HA GIRAT LA TRUITA !!!

Salut companys!!!

Laporta, Guardiola i... Gratacós (Gratacós qué collons fots!)

LAPORTA

Jo també dono suport a en Laporta.

M’he passat l’any intentant de no veure gaire futbol. Tota una novetat en mi, però és que tot plegat era tant clar, es veia a venir tant aquest final...

L’any passat l’equip va evidenciar tots els problemes que tenia. A l’estiu es va optar per no desfer una gran plantilla i, a més, reforçar-la per provocar la competència dins el vestuari, i contrarestar així la desídia de molts dels integrants de la segona copa d’Europa. Error. Molts dels integrants de la plantilla han demostrat, amb escreix, que tan sols son bon professionals a finals de mes, i que la seva actitud, lluny de canviar, ha empobrit la resta.

Error l’estiu passat? Segurament si, però és fàcil de dir-ho ara. Aquest estiu tots creiem que la plantilla era la millor possible i els objectius per aspirar, infinits.

No em vull estendre més en els detalls, així que em centro en el que vull dir.

Jo dono suport a en Laporta.

És evident que ha comés errors. Molts. Però també és evident que te en el seu favor molts i molts encerts.
El gir social del Barça sota el seu mandat és espectacular.
El canvi esportiu (malgrat el present), també ha estat espectacular. Veníem d’un forat negre i ens varem transmutar en llum.

Laporta defensa els valors del Barça, i feia molts anys que això no passava. Darrera seu, sols hi veig voltors disposats a tot per boicotejar. Aquest fet no és, però, excusa per les actuacions que hem vist d’en Laporta aquest hivern.
Tots sabem de les traves i pressions a les que s’ha d’enfrontar un president del Barça, i més un president nacionalista, però el càrrec exigeix saber portar-ho i lluitar-hi sense allunyar-te del principis i objectius inicials.

Així que, Joan, torna als orígens, aïllat de voltors i mals amics, sigues impenetrable als atacs, però obre’t a la gent que, com tu, volem al mateix pel Barça. I pel país. Cerca les complicitats i demostra que la teva, és la línia correcta. Amb fermesa, coratge i empenta.

Que n’aprenguin!!!

GUARDIOLA

He sentit moltes bajanades sobre en Guardiola persona, Guardiola jugador i sobre Guardiola proper entrenador del Barça.

Es veu que en aquest país nostre, carregar-se (o intentar-ho) tot el que tenim que sobresurt per sobre la resta, s’ha convertit en el nostre esport nacional. Bé, no em sorprèn, així ens va en tots els terrenys com a país. Es veu que s’ha de ser curtet (i socialista?) per comptar amb el pilotisme mediàtic i el suport popular.

Doncs bé, jo només diré una cosa. Fa unes setmanes, quan Guardiola va començar a ser una opció possible, un amic em va preguntar que tal veia a Guardiola per agafar ara l’equip. La resposta va ser breu: “el considero tant intel·ligent i capacitat que, si ell accepta, ho veig com la millor opció”.

CATALUNYA

Aquesta tarda he sentit, en boca d’en Pere Gratacós, dues decisions en la convocatòria per el partit contra Argentina

1. No convoca a Bojan per què com que a renunciat a jugar l’eurocopa amb la selecció espanyola, no vol provocar fent-lo jugar amb la catalana (!?!?!?). Bojan ha dit que necessita descans, fer vacances, després de dos estius disputant campionats amb la sub16 i sub17. Si va a l’eurocopa, les seves vacances es queden en 15 dies, i el seu esgotament accentuat. Entrenaments, partits, concentracions... Alguna polèmica possible amb tant lògiques explicacions? A la Cope segur, però... això te res a veure amb que ens auto-privem de tenir el gust de veure’l debutar i jugar amb la nostra Selecció? Algú creu que jugar 45 minuts el proper dia 24 sense ni concentrar-se pot agreujar el seu cansament?

Tant important és la Selecció Catalana per a nosaltres? Així ho demostrem?

Tant respecte li tenen alguns que gosen plantejar-se aquesta empanada mental per tal de renunciar a la presència de Bojan?

Tant petits, esquifits i acomplexats son alguns?

2. Oleguer no va convocat per que no te ritme de partits.

No ens mereixem res.

L’únic futbolista que ha desafiat tothom per defensar el que és, el que pensa, el que creu. Un futbolista que ha demostrat que ser jugador del Barça no implica renunciar a ser persona i lluitar per defensar el que un pensa. L’únic futbolista que s’ha mullat, sense complexes ni propagandes, per defensar el dret a competir pel teu país. Aquest futbolista, de nivell més que sobrat, no ja per ser convocat, si no per ser més que titular... Aquest futbolista, no ha estat convocat per que li falta ritme. Es veu que no pot ni jugar mitja part. Just el que si ha fet en aquests dos darrers partits de lliga. Som uns desagraïts de merda!!!!

Ho sento, però no tenim la dignitat suficient per merèixer una selecció. Almenys personatges com en Pere Gratacós, al que no conec de res, ni sé que pensa ni com és, però que, amb decisions com aquesta, ataca, a traïció, qualsevol voluntat de donar-hi la dignitat, la força i l'orgull que mereix.

Els arguments amb que ha defensat aquestes dues decisions, m’ofenen.

Aquest seleccionador agafa el que ha de ser una reivindicació, un deure com a catalans, un orgull de contribuir-hi, per ajudar a convertir-lo en una patxanga que no molesti a ningú. Sobretot, al colonitzador.

Prou.

Salut companys!!!

Més que un partit...

Dimecres passat, vaig tenir l’oportunitat d’estar present en una xerrada d’RCat a la seu local d’ERC a Igualada.

Va ser possible assistir-hi gràcies a un amic (gràcies) i a la proximitat geogràfica.

Tota una experiència. No m’ho esperava.

He parlat moltes vegades de la meva resistència a militar en algun partit, sempre dic que amb la meva militància blaugrana, ja en tinc prou, però dimecres, la meva fermesa, va trontollar. Dimecres, un grup de militants, em va fer rumiar molt.

Vaig arribar uns minuts abans, els suficients per poder escoltar algunes converses i tastar l’ambient que hi havia abans de sentir els arguments de Reagrupament. Sabia que era en una seu majoritàriament d’en Puigcercós i Carod, i els comentaris i ambient previs, així ho semblaven demostrar. Dit d’altre manera, vaig pressentir poques ganes d’escoltar i canviar d’opinió.

Malgrat tot, la sala era plena i la xerrada va començar amb normalitat.

Va començar la xerrada en Jaume Fernàndez, que es va centrar més en l’anàlisi de la situació actual, en les causes, i va exposar les línies generals d’RCat per redreçar-la. No el coneixia a en Jaume, i vaig tenir una grata sorpresa per què va estar brillant. Després, li va tocar el torn a la Rut, que va entrar més en el detall de les actuacions que Reagrupament durà a terme. Acabats els parlaments, va començar el torn de preguntes, i aquí, va ser on es van despertar les meves emocions.

Vaig percebre que la gent estava convençuda. Hi havia molta sintonia, i les preguntes anaven adreçades a com farien el retorn als ideals que proclamen. Cap intervenció els hi va rebatre els arguments. I no per recança, si no per què tothom estava totalment d’acord en els seus arguments. Son tant clars, tant senzills i tant en sintonia amb l’esperit del partit, que generen il·lusió i no controvèrsia, com molts volen fer creure. Rcat és una opció honesta, amb gent preparada a darrera, que està disposada a posar-se al servei d’una causa, i no, com altres, a interessos personals. I això la gent ho percep a l’instant. No han de demostrar la sinceritat del seu discurs, la transmeten.

A RCat han tingut la barra d’acusar-los de submarí de CIU, de ser de dretes, de buscar la ruptura, i asseguren, sense vergonya, que si perden s’escindiran a l’estil A.Colom i P.Rahola. Déu meu, quanta mala fe i ganes de mentir. Com es poden dir aquestes bajanades?

Espero que hagin estat molts i siguin molts els assistents a les xerrades d’RCat pel territori. Espero que la majoria de la militància hagi tingut l’oportunitat de sentir el seu missatge, el seu discurs. Molta distorsió han fet circular els enemics de la veritat, aquells que s’amaguen rere la seva incompetència, escampant les seves misèries sobre els altres.

La direcció, en ple, te molt que amagar. Amagar les seves mentides, la seva incompetència, rere cotxes oficials, rere càrrecs inventats, rere presidents perdedors i Enteses inexistents.

El temps ens mostrarà qui seran els que marxaran del partit un cop perdin. Els temps ens mostrarà a quin partit van aquests perdedors, per assegurar el sou i la cadira, i mostrar, sense vergonya, les seves misèries. I els rebran amb els braços oberts al PSC, tindran uns desvergonyits, afamats de poder, com ells, per seguir envaint-ho tot. Màfia pròpia de república bananera.

Però ERC, gràcies als déus, és diferent. Per estructura, per organització interna, per voluntat i valors fundacionals, ERC és diferent. I ERC, i la seva gent, ho demostrarà el dia 7.

ERC és més que un partit.

I RCat fa bandera d’aquesta essència per retornar la dignitat i l’orgull al partit, per a poder lluitar així, a tornar-la al país.

Gràcies RCat i els militants que vareu parlar. Gràcies per mostrar-me que els valors i l’honestedat vers uns ideals i un país, estan vius, més vius que mai.

Gràcies per demostrar-me que el dia 7 tornareu a fer un pas decisiu en la història del país.

Més que un partit...

He de reconèixer que dimecres va trontollar tota la meva resistència a ser militant...

... qui sap si de la ma de la Rut, en Joan Carretero i tots els que l’envolten o pensen com ells, acabaré formant part de més que un club de futbol i de més que un partit polític.

Salut companys!!!

Escolta-ho... és un plaer

ENTREVISTA A EN JOAN CARRETERO

Primera Part

Segona Part

Tercera Part

Quarta Part


Salut companys !!!