Cor trencat, perdut. Desorientat.

Molts posts meus reposen, últimament, en estat d’esborrany.
De fet, n’hi reposen masses.
El darrer reposa, encara, intentant desgranar, ordenadament, l’esquizofrènia reagrupada del 30 de gener.
Per tan, deixem-los reposar en el seu bucle infinit, i superem-los momentàniament, amb el dia a dia, atacant el que ara mateix em balla pel cap.
Laporta sí, Laporta no.
La gran pregunta.
Un, que és ingenu com ningú, i idealista sense límits, somiava fa uns mesos, de fet no gaires més de quatre, amb un Reagrupament fort (entre 4 i 5 mil associats) i un Laporta amb ganes de participar.
Laportista com soc (i no me’n he amagat) des d’un principi, no esquivava els dubtes amb el personatge, i totes les meves il·lusions passaven per un Reagrupament fort de collons, pactant amb un Laporta interessat en trobar el seu espai.
La dinàmica reagrupada dels darrers mesos (d’ençà el congrés de l’octubre) desmuntava les meves il·lusions, dia a dia, poc a poc, però amb incomprensible constància.
Incomprensiblement, Reagrupament semblava adormir-se en el seu efímer èxit de naixement, esperant només l’arribada del “salvador” Laporta.
Preocupant.
Si amb això no n’hi havia prou, Reagrupament (Rut i Carretero) anuncien, immersos en mig de la grisor auto-creada, que les primàries de Reagrupament seran el 21 de Març i en circumscripció única (per més que ara vulguin dissimular o desmentir).
Quan sento l’anunci, quedo perplex. O bé és una jugada per evitar Laporta (no li donen temps a afegir-se al projecte), o bé és sols un pas més per demostrar la pròpia feblesa i buscar, per l’abril o maig, una unió amb Laporta repartint, com es pugui, les cadires.
La jugada (el 21 de març) em descol·loca, juntament amb forces companys.
Què passa?
El Laporta multiplicador que havia anunciat en Carretero el setembre, es convertia en el Laporta rebutjat o en el Laporta salvador d’una opció auto-aturada.
Els fets lamentables del 30 de gener, m’acaben de descol·locar.
De primeres, penso que és la mort del moviment reagrupat. Sense més.
De segones, penso que és l’efecte col·lateral per desempallegar-se d’en Laporta, avançant unes primàries amb forma, i fons, deshonestes.
De terceres, penso que és l’efecte col·lateral d’un pacte amb un Laporta al 50%. És a dir, 5 escons per a tu, i 5 per a mi. Per tant, em moc per escollir els 5 que jo vull.
També pot ser que de terceres, vist el daltabaix creat amb el testicular 30 de gener, la opció Laporta, descartada premeditadament, passi a ser el bot salvavides, l’excusa improvisada, per sortir del merder on s’han fotut.
No ho sé, però aquesta Laporta dependència (tot i ser favorable al personatge) em preocupa amb gran desconcert.
Ni preveia aquesta fórmula d’unió, ni m’he la imaginava.
Preveia una unió des de la força d’un Reagrupament desplegat amb tota la potència que duia concentrada. Una unió que signifiqués l’efecte multiplicador anunciat.
Ara veig, però, un Reagrupament afeblit cercant (al preu que sigui) el seu particular salvavides. Salvavides electoral i salvavides moral després del esperpent del 30 de gener.
No sé, ja ho veieu, us parla un ex-reagrupat encara en estat de xoc i profundament desconcertat.
De moment, no surto del victimisme i pessimisme del enganyat.
Em sento enganyat per aquella dona que adorava, que estimava com mai hagués imaginat. Em sento traït per amb qui havia imaginat tants projectes dins un futur esplèndid.
Com tot home enganyat, em sento desorientat, perdut, desesperat.
La odio, des de la meva més profunda decepció, però no puc encara deixar d’estimar-la, no puc encara deixar d’amoïnar-me pel seu futur. Sé que m'ha traït, m'ha enganyat, però no veig cap més dona tant bonica com ella. la odio. L'estimo.
Tinc el cor trencat, adolorit, i el meu pensar resta presoner d’aquest sentiment, incapaç encara d’analitzar i opinar lliurement.

Salut a tots i, sobretot, molta Independència (carregada d’idealisme i llibertat).

Visca la terra!

Intimitats desagrupades

No sé perquè fa temps que no he tancat aquest bloc.
Primer, després de la derrota d’en Carretero a les eleccions d’ERC, després per cansament de dir sempre el mateix, observant un país abatut i sense alternativa.
De sobte, en Carretero fa el pas i decideix oferir el que el país necessita i el que molts reclamem.
Segueix l’abandó del bloc, però aquest cop per què contradic els meus principis de no militància en partit polític i m’associo a Reagrupament. No escric, perquè treballo. M’implico a fons, formant part de junta comarcal. I treballo i treballo. I gaudeixo treballant per les idees en que crec fermament. Soc un privilegiat per poder lluitar per les meves conviccions més profundes.
De fet, fa temps, molt de temps, que tinc escrit com esborrany el darrer post, el del comiat.
Un dia, vaig agafar aquest esborrany i el vaig publicar, programant-lo, ves a saber per què, per després de 7 dies.
Aquella setmana vaig tenir indicis que es van afegir a la sensació de que alguna cosa no anava bé. Un post del Cimera, Silenci, em va posar en alerta i vaig publicar dos posts (un i un), cercant una mica d’autocrítica per espavilar al personal. M’hi vaig sentir incòmode, incomprès amb alguns comentaris (un em va saber greu, perquè creia que em respectava), estrany, i vaig tornar al silenci.
La meva lluita era ara al carrer, no calia perdre temps al bloc. Si no em sentia lliure er opnar, millor no fer-ho.
Vaig tornar a editar el post de comiat, per deixar-lo, altre cop, com a esborrany.
Me’n alegro d’haver-ho fet. Almenys, m’ha servit ara per poder esbravar-me.

La matinada de diumenge, em va servir per donar el meu modest suport públic als 4 valents que van saber defensar uns principis, una forma de funcionar, una dignitat personal i del col·lectiu, que va ser vilment atacada. No van cedir a un xantatge, indigne.
No hi tenien res a guanyar, al contrari, eren conscients que s’exposaven a l’escarni i linxament públic. Però van ser fidels a uns principis. Van complir amb el que la seva consciència i la nostra associació defensava: no tot si val per un objectiu. Radicalitat democràtica. Per higiene. Per dignitat pròpia. Per què no ens val cap altre manera de fer.
Tinc la sort (o desgràcia) de saber forces coses de com ha anat tot. No les sé totes, faltaria més!, però en sé unes quantes.
No les faré públiques. Mai. No és el meu estil. No ho sabria fer. No em cal fer-ho.
Avui només vull explicar perquè m’he donat de baixa de Reagrupament de manera immediata, i el dolor, la tristesa i l’abatiment que he sentit al fer-ho.
De fet, el dolor, la tristesa i l’abatiment es van apoderar de mi dissabte per la tarda, i no sé quan de temps hauré de conviure amb elles.
He tingut el goig d’assistir a forces actes d’en Carretero. He gaudit amb la seva determinació, la seva contundent lògica i la seva determinació en fer realitat els dos grans (i únics) principis que ens havien reagrupar:
- Independència.
- Regeneració política.

Deia que calia actuar amb radicalitat democràtica per esdevenir lliures amb tota la dignitat. Deia que no volia una Catalunya lliure convertida en república bananera. Deia que per assegurar-ho, calia pensar que tots els polítics són dolents i que cal establir unes normes, unes regles, unes lleis, que garanteixin el bon fer, que garanteixin la qualitat democràtica.
En Carretero va proposar, lliurement, un Reglament Intern i una Ponència Política en l’Assemblea Constitutiva de l’Associaci,ó que havien de ser la garantia i l’exemple de la transparència i sentit democràtic que predicava. Era casa seva, i era aquí on podia demostrar que, a diferència de la resta d’opcions polítiques, fèiem el que dèiem.
Em creia tant aquest discurs que n’he fet bandera personal per engrescar a tot patriota que coneixia a implicar-se en el nostre projecte. Els hi donava la meva garantia personal de que aquest era el camí, de que no fallaríem i de que ara, tocava fer el pas.
Aquest dissabte el Sr. Carretero va tirar per terra tot això de la manera més barroera possible. Pels meus (seus) collons. Em va deixar en pilotes davant de tothom. A mi i als més de 3000 associats de Reagrupament.
Ho va fer sense el més mínim escrúpol, sense el més mínim mirament, amb el màxim dels egoismes i menyspreu.
Tot el que havíem aconseguit de crèdit i de suport s’arrossegava i destruïa ara per terra, en uns putus segons, només per donar mostra de la seva autoritat.
No soc capaç de recordar que ningú mai m’hagi fallat d’aquesta manera.
I el més greu, és que no li calia fer-ho.
Era i és (ha quedat més que demostrat) el líder del moviment. Sense ell no té sentit. Tots li hem donat el suport i la confiança. Unànimement. Va aprovar a l’Assemblea el que va voler. Podia haver escollit un altre model. Ningú hauria dit res. Va escollir aquest, i se’l ha passat pel forro sense cap dubte ni mirament a la primera que ha pogut.
Estava convençut de que la seva autoritat era moral. Així se l’havia guanyat. Llastimosament, per ell, l’autoritat és molt més primitiva.
Puc admetre que demanés algunes dimissions (de-ma-nar), però mai, mai podia exigir-les, i menys amb un xantatge indigne i amoral. Es dirigia a càrrecs electes. No hi tenia dret.
Tenia una gran majoria de la Junta al costat i la pràctica totalitat dels associats.
Podia, si volia, controlar les veus discordants de mil maneres. Ni necessitava, ni calia, ni ens mereixíem l’escarni públic. L'escarni a ells era escarni per a qui els vem escollir.
No puc compartir ni un minut més aquesta manera de fer. Amb aquest final de triler barato, de jugador de pòquer de bar de mala mort.
En Carretero posava en Guardiola d’exemple. Ara m’ofèn la idea. En Guardiola és exemple de perseverança, de bon fer i de lleialtat a uns principis, als que mai, en cap circumstància, ha renunciat. Cerca la victòria, però sap i demostra que no és necessari renunciar al que un creu per aconseguir-la. Tot el contrari, si no ho fas, la victòria té el millor dels sabors. Et dignifica. T’omple d’orgull i esdevens exemple.

Vaig ser a la reunió coordinadors de dilluns a Sant Boi. Moltes veus es van sentir, de tots colors. Moltes, se sentien com jo. La majoria, però, preferien seguir.
Van escollir la sortida més pragmàtica per no matar el moviment.
Jo no podia acceptar-la. Precisament per no haver-me d’empassar gripaus no havia entrat mai en cap partit. I si ara toca empassar-se’n un, faig el pas enrere, amb permís. No estic fet per això.
Sort.
Espero que tingueu sort, molta sort. Sou gent honrada, digne. Espero que us en sortiu.
El precedent, però, és perillós.
Ha guanyat pel seus collons. Tothom s’ho ha empassat tot. Ara ja tothom ho té clar. Amb ell o contra ell.
L’acceptació de la injustícia marca el futur.
Que tingueu sort els que seguiu. Espero estar totalment equivocat i que això hagi estat excepció d’un conducta futura impecable.
Espero que aquest no sigui l’inici del camí cap enlloc.
Espero que a Reagrupament no li passi com la dona que és maltractada pel seu marit per primera vegada i calla. Perquè quan això passa, posa més fàcil el segon maltractament. I quan arriba el tercer, ja està preocupada per haver fet allò que el fa enfadar i se sent culpable. I el camí, ja té difícil final i sortida.
Tant de bo m’equivoqui i aquestes reflexions siguin, simplement, reflexions d’un idealista purista.

Si algú ha tingut la santa paciència d’arribar fins aquí, gràcies per haver-me escoltat.
Necessitava fer-ho i dir-ho.
I disculpes també, perquè el text tindrà forces errades, tan ortogràfiques com d’expressió, però no vull, no em ve de gust, rellegir-lo i corregir-lo.
Ha de ser tal com raja. D’una tirada.


Visca Catalunya Lliure


PS. Tot i que no toca en aquest post, doncs ja ho vaig fer en l’anterior, no puc evitar donar les gràcies als 4 valents que van saber resistir-se a creuar una de les línies (vermelles) que mai s’havia d’haver creuat. No es mereixien això. I en particular a l’Emili, agraït pel seu treball, esforç i confiança, i a en Francesc, amb orgull per l’amistat i aventures compartides.

Gràcies: per Patriotisme i Dignitat

Post d'urgència.

Perdoneu les pobres paraules, mal combinades.,

però malgrat la tristesa del moment, volia fer-les.

Espero no reflecteixin el meu sentiment de tristesa i confusió.

En el fons, porten l'alegria dels amics, de la gent com cal, de la dignitat i el patriotisme.

Aquests valors, avui no són un miratge.

Són reals.

Existeixen.

Avui, uns amics, m'ho acaben de mostrar.

...

Avui és un dia trist. Molt trist.
Alguns el veiem a venir, de fa setmanes.
Inexplicablement, tot es torça a partir de l’octubre.
En busco la causa, en busco el per què, però no el trobo.
Estic molt trist, profundament trist.
Però a la vegada estic orgullós, molt orgullós dels companys que, patint en primera persona, han sabut mantenir l’esperit que ens ha mogut a tots.
Estic orgullós d’haver tingut el seny d’haver votat els quatre valents que han sabut aguantar la decència. Quatre valents que sabria defensarien fins a les últimes conseqüències allò per el que ens vem mobilitzar.
Reagrupament és molt més que un partit més.
Reagrupament és l’altre cosa que calia al país. Reagrupament és la veu d’un moviment profund d’un país moribund.
Reagrupament és el patriotisme, la dignitat i, per sobre de tot, l’honestedat amb la gent, amb el poble.
En Carretero n’és l’impulsor, però això no li donava dret a trair el moviment. Ens devia lleialtat i respecte. Ens va prometre no trair-nos. Hi ho ha fet a la primera de canvi.
Els que hi hem cregut, els que ens hem mobilitzat, els que ens hem mullat, ho hem fet per patriotisme. I per dignitat. I ningú, ni en Joan Carretero, té dret a ignorar-nos, a trair-nos.
No. Tot no si val. A altres llocs, potser sí, a Reagrupament no.
Va contra la nostra essència, la nostra raó de ser.
Gràcies companys per ser com sou.
Gràcies per haver aguantat sense res a guanyar.
Gràcies per haver defensat a tots els que hem cregut amb aquesta idea.

Sr. Carretero, us he sentit dir molts cops que, la idea de Reagrupament, era l’única bona i vàlida. La única sortida. I que si vostès s’equivocaven i no sabien dur-la a terme, el fracàs seria de vostès i no de la idea.
Sr. Carretero, avui heu escenificat el vostre fracàs, però com bé dieu, no el fracàs de la idea. El seu comportament, el jutjarà la Història. Heu contribuït al desencís d’un poble tocat. Vostè mateix.
I no el planyo, perquè si li queda alguna resta de consciència, no crec que pugui dormir el que li queda de vida. Merescut s’ho tindrà.
Heu fet mal, molt mal, i el futur immediat en marcarà la mesura.

Quatre valents han evitat que Reagrupament s’equivoqués tant com vostè. Quatre valents han salvat l’honor a 3300 reagrupats.

Per Patriotisme i Dignitat.

Molts el vem creure, per això hi som. Llàstima que vostè no. Només era un esquer, s'em escapa saber el per què de l'esquer. Espero no s'hagi venut l'ànima als espanyols, ningú els hi haguès fet millor servei, espero que sigui per simple demència, i no per malícia.

Gràcies amics per ser-hi. Gràcies per defensar-nos.
Estarem amb vosaltres fins on calgui.

Per sempre.

Visca Catalunya.

Autoexigència

(Tinc escrits de fa alguns dies una sèrie de posts arrel del post Reagrupament: el què i el com que no trobo el moment de publicar. Dubto. Els vull repassar i, de moment, resten a l’arxiu com esborrany. Veig que si trigo una mica més a publicar-los, ja no caldrà, doncs l’actualitat els caducarà. Així dons, avui allibero aquest, sense repassar ni corregir. Potser dels altres tres, n’allibero algun més... o els esborro. Ja veurem. Dic això per explicar que potser alguna part ha quedat caducada pels darrers esdeveniments. Si és així, ho celebro. Escric això, també, per deixar clar que el que veureu, no són crítiques torracollons, o almenys us asseguro que no ho volen ser, només és, potser, una bafarada d’esperit crític, amb voluntat decididament constructiva, que crec que està en l’ADN dels que ens hem reagrupat i de l'Associació mateixa.)

El Setembre del 2007 vaig escriure aquest post on explicava perquè no havia militat mai en cap partit (malgrat les moltes oportunitats que havia tingut per fer-ho) i perquè no ho faria mai.
Fent honor al títol d’una pel·lícula d’en James Bond (Never say never again), fa sis mesos em vaig menjar les meves paraules, associant-me a Reagrupament.
No n’estic pas penedit, si no tot el contrari, n’estic orgullós.
Tot i haver fet el contrari del que sempre havia dit, crec que rectificar, canviar, és sempre una virtut, si és el fruit de la reflexió personal.
Reagrupament representa la voluntat, inequívoca, de fer política i de fer-la d’una altra manera.
Reagrupament és un moviment, valent, per redreçar el rumb d’un país “perplex”.
Reagrupament és autoexigència portada fins les darreres conseqüències. Autoexigència en un mateix i autoexigència en el país.
Som els únics responsables (els catalans) d’estar com estem i de ser on som.
Ens han posat un caramel al davant (l’Estat de les Autonomies) i hem picat, com a país. Ens han portat a jugar al seu terreny, i ens hi hem avingut. Sabem que juguem una partida amb les cartes marcades, i som incapaços de denunciar-ho i aixecar-nos de la cadira.
Reagrupament és autoexigència perquè ens assenyala com a culpables de participar en el joc pervers. Reagrupament és autoexigència perquè ens reclama donar el cop sobre la taula, i començar d’una punyetera vegada a jugar la partida del nostre futur.
Reagrupament és autoexigència perquè ens recorda que sols depèn de nosaltres, la nostra llibertat.

No més excuses, no més quedar-se casa, no més deixar d’exigir el que és just.

De la renúncia a aquesta responsabilitat, uns en diuen que és fer política.
Si us plau, ja heu pervertit masses paraules i idees, per a pervertir també aquesta. L’única política que és així és la dels covards i els poca-cosa. N’hi diuen política, però no és més que l’art de sobreviure fugint de la responsabilitat envers la col·lectivitat que es representa. Responsabilitat per no revoltar-se contra la injustícia, el menyspreu i l’espoli que pateix la societat a la que representes. Responsabilitat per només ser paraigües foradat contra la torrencial pluja que busca dissoldre'ns.
Reagrupament denúncia aquesta manera de fer, ens en fa responsables, a tots, i alhora ens exigeix que assumim el nostre deure, envers nosaltres mateixos, de retornar-nos l’autoestima i la llibertat que hom necessita per a realitzar-se.
La Llibertat és un dret, cert, però no oblidem que també és un deure.
Els remeis que ens proposa són clars: autoexigència, radicalitat democràtica, honestedat, perseverança, esforç i no renunciar mai al que és just.
A en Carretero li he sentit dir molts cops, una frase semblant a aquesta: “tenim la raó, no hem inventat res, assenyalem el camí correcte perquè ningú més gosa fer-ho. Potser ens en sortirem, o potser fracassarem. Però si fracassem, serà una derrota nostra, dels que hem intentat transmetre-ho, no pas una derrota del que prediquem. Si fracassem, sols ho haurem fet nosaltres. Perquè els valors que prediquem, tard o d’hora triomfaran, segur, no hi ha un altre camí. Si nosaltres no ho sabem fer, altres ho provaran més endavant.”
Em sap greu (sí, sí, a mi també em sap greu) que molts ens tractin com uns nous vinguts al seu mon de partitocràcia, sense voler entendre que no hi volem ser, en aquest seu mon. Hem vingut, precisament, per desmantellar-lo. Parles de valors, i et responen que això aquí no toca, que aquí si fa política. Volen que siguem un més. Ens diuen que amb sort estarem presents al Parlament, i que 3 o 5 diputats serà un èxit. Que ens ho agafem amb calma, i que si gestionem bé aquests escons en les properes eleccions igual creixem.
No ho han entès. O sí, però els convé aquest discurs, a veure si deixem de ser autoexigents, oblidem perquè som aquí, i juguem al seu joc. Fan números, només els hi interessen els números. Uns creuen que restarem vots a Esquerra, i això farà que el Tripartit no sumi. Altres atacaran perquè això no passi, i ens diran que som de dretes, per a veure si restem a CIU. Números.
Aneu fent, compteu, compteu, nosaltres, com hem dit des de el primer dia, no ens conformem ni amb 3 diputats, ni amb 5, ni amb 15, ni amb 25. Volem la majoria absoluta. I tot el que no sigui això, serà que no haurem sabut fer-nos entendre prou.

Sóc exigent amb mi, amb nosaltres (RCat) i en el país?
Sí, clar que sí.
No podia ser d’una altre manera.
Sí no som autoexigents, augmentem el risc d’acabar sent com els altres.
Sí no som autoexigents, augmentem el risc de que el dia a dia en un mon polític degradat, se’ns contagií.
Si no som autoexigents, deixarem de fer el que diem, i serem com la resta.
Si no som autoexigents, acabarem reproduint els esquemes dels altres, per pur mimetisme.

I nosaltres, senyors, volem ser una altre cosa.

I dit això, au vinga!, a treballar, des de la màxima exigència, per a portar a bon port aquest projecte.

Demostrem d'una punyetera vegada qui som i com fem les coses.

Manquen sis mesos, mal comptats, per les properes eleccions. El llistó és alt, no hi temps per més coses que per intentar arribar-hi.


MOU-TE, TREBALLA, I SI POT SER, REAGRUPA’T !!!!

REAGRUPAMENT: el què i el com

Sabeu de l’aturada (ja crònica?) d’aquest bloc, per què dir una altre cosa. Espero però, que de tan en tan, encara el visiteu i pogueu llegir això.

Avui havia de publicar un post escrit ja fa més d’una setmana, però en el darrer minut, he endarrerit la programació de la seva publicació quatre dies més.
Per què us explico això? Bé, em serveix d’introducció per avui i també pel post del diumenge.
La causa d’aquest sobtat canvi de plans (de darrera hora) és el magnífic post d’avui dels amics del Cimera, titulat Silenci.
Magnífic per moltes raons, tot i que una em destaca per sobre totes: pel seu esperit crític.
És el seu segell d’identitat, com també és el segell de la majoria de l'esfera blocaire per on acostumo a navegar. I ha de continuar sent el nostre segell fins al final.
Sols si no renunciem a aquest esperit, podrem arribar a on tots volem i, el més important, serà aquest esperit el que marqui com volem arribar-hi.
Molts dels que estimem aquest país nostre, i dels que patim amb la deriva actual cap al no res, no ens hem cansat de repetir-ho: volem, cal, una altra cosa (brillantment explicada per el ben tornat Arnera ja fa dies), i no pararem de lluitar per aconseguir-la.
Aquesta altre cosa va començar a agafar forma, a existir com a embrió, ja fa uns anys. Com la llavor que busca assentar els seus peus en terra fèrtil per poder buscar, així, la llum del sol. La lluita i l’esforç va ser dur i llarg. Però vem perseverar.
Primer es va intentar assentar en les terres d’ERC, però el no trobar els nutrients mínims indispensables, l’energia d’aquella llavor va saber revoltar-se, i envoltar-se, de la força suficient per aconseguir canviar el desert per terra fèrtil.
Ha estat una gestació llarga, difícil, però carregada d’èxit. Èxit per saber esclatar demostrant que el com i el què si que són realment importants per esdevenir veritablement una altre cosa.
I aquí m’aturo un moment, si em permeteu.
Crec que la clau de l’èxit és portar a terme els dos objectius bàsics de Reagrupament (Independència i regeneració democràtica) lluint i predicant amb l’exemple. El què i el com, doncs, han de ser la nostra bandera irrenunciable.
El darrer exemple que explica el perquè el què i el com són la clau de l’èxit, el tenim en el Barça del triplet. Ells són la prova de que el què i el com portats a terme amb totes les seves conseqüències, tan de portes endins com de portes en fora, no coneixen ni límits ni impossibles.
El què el tenim molt i molt clar: Independència i regeneració democràtica.
El com també: radicalitat democràtica, excel·lència, honestedat, austeritat, integritat, lleialtat, treball, rigor, intel·ligència, eficiència, voluntat de servei, seny, rauxa...
Tot això, fruit de la combinació de l’esforç de molts compatriotes en el què i en el com, va manifestar-se el passat 3 d’Octubre al Palau de Congressos, amb un naixement, amb una presentació en societat, marca de la casa; carregada de força i esperances. En paraules de l’amic Arnau en el seu post “L’esforç de molts compatriotes va aconseguir homologar Reagrupament a la resta de formacions, amb un in crescendo ben treballat i una posada en escena final magnífica, brutal, elegant, sòbria, contundent...”
És clar, també, que l’Assemblea Constituent, no era més que un principi, i que les veritables proves de foc comencen justament a partir aquí. Tots n’érem conscients, tots ho sabem.
Al Cimera, entre altres coses, critiquen aquest silenci del darrer mes, aquesta manca d’aprofitament de l’embranzida de l’esclatant naixement.
Tots sabem que cap al silenci ens hi condemna l’status quo vigent (polític i mediàtic), però també sabem que la nostra feina és la de fer-nos visibles ara més que mai. No fer-nos visibles per cridaners, si no visibles perquè realment som una altre cosa, som fruit de la suma del què i el com, tan intern com extern.
Que aquest silenci no sigui símptoma de que els nostres esforços han caigut en el parany de mirar-nos el mèlic, d’intentar ser d’alguna manera, que no pas a l’esforç únic d’esdevenir i fluir.
No em de voler ser res, ja som.
I la gràcia de tot és que som una altre cosa.
No oblidem què, qui i com, hem arribat fins aquí.

Amb aquesta reflexió no busco cinc peus al gat, ni crido el mal temps, ni cerco tirar fum per a que sembli que hi ha foc.
Sols recordo d’on venim, on som, a on anem, que volem i com hi volem anar.
No ens podem permetre lapsus ni voltes sobre nosaltres mateixos. No es tracta d’inventar res. L’invent ja està parit. Només cal portar-lo a terme tots plegats. Sense excepcions, ni aturades, ni despits.
Sols vull reforçar, sumar el meu punt de vista, al post del Cimera d’avui. I deixar escrit el que tots ja sabem:
No pel fet de que Reagrupament sigui la nostra altre cosa, deixarem de ser crítics i de vetllar pel seu esdevenir. Si no tot el contrari, precisament per ser la nostra opció, ho vetllarem més que mai. Per això hi som, per això hi treballem. No ho deixarem perdre, i ni molt menys sense lluitar fins l’últim suspir.
Crec que aquesta sempre ha estat (i serà) la feina dels que escrivim en la particular bombolla catosfèrica.
Així ho diu el manifest dels Blocs amb Estrella en la seva nova etapa: Nosaltres sempre hem estat aquí, i no deixarem d’estar-hi mai.


Salut companys!!!

* Per cert... jo ja m'he Reagrupat fa dies... i tu, a què esperes?

Tots som necessaris, TOTS, per ajudar a fer realitat el què i el com.

Arenys (Part III: la lliçó)

Sembla que tot va com havia d’anar. Espero que segueixi així el que queda de dia.

Gràcies Arenys. Gràcies de debò. Heu trencat el foc, heu fet una primera passa, ens heu alliçonat per partida doble.
Ens heu alliçonat de com s’han de plantejar les coses, de quan d’important és tenir clar l’objectiu, de com n’és de necessari de tenir clar el què, el quan i el com s’han de fer les coses. Ni un Estat pressionant i intentant espantar us ha fet moure ni un mil·límetre el vostre objectiu.
Heu estat llestos, eficients, pacients i persistents.
Gràcies, ara ja sabem que hem de fer des de la societat civil per portar a bon terme les nostres iniciatives.
Gràcies per haver-nos mostrat les febleses, les misèries de l’Estat “democràtic” que ens domina.
Gràcies per mostrar-nos com n’és de senzill que els espanyols es retratin solets davant la resta de democràcies europees i mundials.

Gràcies per alliçonar els nostres representants polítics. Si persisteixen en les seves renúncies col·lectives en favor dels seus interessos personals, ho farem sense ells.

Gràcies Arenys per la lliçó.
No l’oblidarem i no dubteu que recollirem el relleu.


Salut companys!!!!

11 de Setembre

Ens veiem a Barcelona.

Visca Catalunya!

Arenys (Part II: el perill)

Ahir prometia una segona part sobre Arenys. I, sense que serveixi de precedent, aquí està.
Ahir explicava la il·lusió que em fa Arenys.

Avui, la por que em fa, Arenys. Sí, sí, por.
Intentaré ser breu, que demà ens espera un dia llarg. Ofrena a Casanova, Acte d’Homenatge a Moragues, arrossada i mani. Tot, amb familia al complert.
Doncs el que deia, em fa por, Arenys, que voleu que us hi digui.
Ahir parlava de la llum i esperança que m’ha donat la consulta d’Arenys. Però parlava del qui ho ha fet possible i del com ho han fet.
Parlava de victòria, abans de jugar el partit.

I només dient això, em venen les pors. Tots sabem que no es bo celebrar abans d'hora.
Però els catalans (alguns), a voltes (masses) semblem rucs. I no em refereixo als companys de la MAPA, ni a les entitats cíviques que hi seran presents. No, no parlo per a ells. Em consta (ho demostren) que saben on són, on van i que pot passar (o no) diumenge.

Parlo per la resta, especialment per els polítics (i la colla de siwanes que porten al darrera, sí, sí, aquells siwanes “alliberats” o desitjant de ser-ho). Aquests que hi van a la recerca d'un titular o una portada, que els rescabalin dels ridículs fets fins ara.
Ara només toca anar a Arenys, a donar suport, a donar les gràcies i a aprendre. No toca anar-hi en manada rere una pancarta cara pagada pel partit. Pensen que així netegen consciències (no les seves, que no en tenen, si no dels que els segueixen, que encara els en hi queda alguna engruna). Hi van presumint, com dient: “anem a controlar, a vetllar, a presumir, a treure pit”, quan en realitat només hi van a netejar consciència i a fer veure que hi tenen alguna cosa a veure, que d'alguna manera és gracies a ells. Fan més riure que el Màgic Andreu quan es penja les medalles. Encara no entenen que si hi ha Arenys és precisament per el que ells no han fet.
Doncs no macos, pel que fa a mi, no feu res més que confirmar-me allò que ja vaig dir fa quasi un any, no sou més que uns espanyolistes més, i no em refereixo a espanyols, això no en sou, només els hi doneu suport, si no espanyols com a pericos. Creieu que guanyeu un partit (i el partit, si es guanya, serà malgrat a vosaltres) i penseu que ja aneu a la UEFA.
No enteneu res, i sou més babaus, falsos i estúpids del que em podia imaginar.
Encara no enteneu que aquesta festa és per culpa vostra? Aquesta festa és causa directe a que heu tallat les ales a un altre iniciativa quasi idèntica sorgida també (de qui si no?) de la societat civil per a omplir el buit que creen les vostres renúncies.
Heu oblidat, precisament ara que es mostren tal i com són, com són i com actuen els espanyols?
Creieu de debò, babaus, que els espanyols permetran (sense fer-hi res) que el diumenge sigui una festa del civisme, la democràcia i la llibertat?
De debò us ho penseu?
300 anys no són suficients per veure’ls venir?
Espanya no s’amaga. En Partal ho recordava ahir. Ells són així. I diumenge, tenen l’oportunitat d’or de intentar demostrar al mon que tenen raó: independència i violència van junts, són el mateix.
I ho provaran de dues maneres:
- En la primera tenim la Falange provocant, a veure si algun imbècil, d’aquest que van allí a figurar, a sortir a la tele, pica.
- En la segona, seran més subtils, més bruts, més tal com són. O no creieu que els que són capaços de crear un GAL no seran capaços de assegurar-se que uns pocs, molt pocs, personatges amb estelades al coll i la cara tapada (siguin o no independentistes) cremin containers o protagonitzin una esbatussada? De debò us ho creieu que no ho tenen ja preparat o pagat? De debò creieu que no tenen com a objectiu que TV3, les televisions europees que vinguin i les fotos dels diaris no siguin aquestes? De debò creieu que els espanyols no saben que aquesta és la manera de guanyar el partit en el darrer minut (com ho fa el Madrid) de penal injust? De debò creieu que no gosarien utilitzar aquest brut camí per guanyar i anul·lar amb un sol cop tot el que haguem guanyat fins el dia 12? Pot haver-hi una manera més senzilla i ràpida per a salvaguardar la seva sagrada unitat? 300 anys no han estat suficients per a que tinguem això claríssim?
Sé que els d’Arenys i els normals que serem allí al dia 13 en som conscients, i no sé com (o sí) però vigilarem, delatarem, denunciarem qualsevol acte de qui sigui que pugui col·laborar amb els objectius espanyols.
Espero que els idiotes que aproven pressupostos (siguin de l’Aznar o del ZP), que celebren finançaments de l’engany, que presumeixen de Lleis de la Dependència que només resten competències, que llueixen traspassos com els de la RENFE sense ni un euro al darrera, que inauguren terminals de l’Aeroport només per a sortir en la foto, ni que sigui aguantant els anells, aquests, no siguin tant imbècils com per no fer necessària la segona opció dels espanyols per que cauran de quatre potes en la primera, reaccionant en manada a la més mínima provocació i posant-los el titular i les portades que volen en safata. Espero que no espatllin la festa.
Sàpiga el que hi vagi, que si un servidor veu apropar un llumí a un container, o un intent de fer barricades, una sola crema de bandera, o un sol cop de puny a qualsevol subnormal de la Falange, tindrà un problema amb mi. I no serà un problema de violència, serà un problema amb la policia (el faré detenir) i tindrà un problema de vergonya pública, per que el seu nom serà conegut per tothom com a col·laborador dels espanyols per a rebentar l’acte. Qui hi col·labori, ja sigui a sou dels espanyols o per manca total de cervell, quedarà retratat de totes les maneres que es pugui imaginar i per a molts anys.
Respecte per Arenys, respecte per els seus ciutadans. És la seva festa, la volen compartir, però no els hi rebentem. És casa seva. Ells l’han preparat, ells la fan possible, ells l’han de gaudir. El trionf és seu, i nosaltres hi serem per qué volen que anem a celebrar-ho amb ells. Si us plau, aquests que aneu allí a buscar coses, no col·laboreu a rebentar l'acte.
No siguem imbècils.
No celebrem res abans de tenir-ho entre les mans.
No menyspreem els espanyols.
Fem que la foto del dia 13 sigui la que nosaltres volem i no la que els espanyols busquen.

Obriu els ulls, estigueu atents, actueu a la primera (en la denúncia i en el cessament de qualsevol acte violent) i la jornada serà històrica.

Feu fotos, filmeu, observeu.

Sigueu tant llestos, com ho estant sent els d'Arenys.
No digueu blat fins que sigui al sac.
Fins avui tot ens va a favor. No ho espatllem. No permeteu que ningú ho espatlli.

Salut companys i feu posible que tots gaudim de la festa!!!!

Arenys (Part I: la victòria)

De les moltes iniciatives i dels molts esdeveniments que ha viscut el nostre país aquest any, per a mi, les que més m’han sorprès, les que m’han enganxat per sorpresa, les que m’han obert una llum, un camí, les que m’han omplert d’energia i esperança en nosaltres mateixos, són, sense dubte, la trajectòria del 2009 del Barça d’en Laporta i en Guardiola i la consulta popular promoguda a Arenys de Munt per aquest 13 de setembre.
Molt s’ha escrit i molt s’ha opinat sobre la iniciativa de la MAPA (Moviment Anyerenc Per l’Autodeterminació) d’Arenys. Molts d’aquests escrits han estat oportuns, fins, acurats, punyents, assenyats. En podria enllaçar molts, però amb en d’en Partal o en d’en Víctor Alexandre, n’hi ha prou per justificar el que escric.
També s’ha opinat, comentat i s’ha intentat treure pit (i marcar paquet) i sortir a les fotos i guanyar titulars de premsa, pels de sempre, encapçalats (com no!) per representants de CIU i Esquerra, en una exhibició més de lo il·limitada que pot arribar a ser la absència de vergonya en la política. Espero que entengueu quan no enllaci algunes d’aquestes declaracions.
S’ha de tenir barra per rebutjar una iniciativa legislativa popular per una unanimitat (junt amb PP i PSOE) per a realitzar un referèndum, amb la mateixa pregunta que ara fa Arenys, per apuntar-se al carro que uns altres han sabut fer, sols tres mesos després. S’ha de tenir barra, cara dura. S’ha de ser poca cosa moralment, i s’ha de tenir una manca de dignitat i escrúpols que escapa a la comprensió de qualsevol que no sigui un barrut o un penques.
Arenys ha estat el segon gran exemple de l’any. Ha estat el segon fet que ens assenyala el camí a prendre per recuperar la dignitat i la llibertat que la Història ens déu.
El primer, com he dit al principi, ha estat el Barça, ressorgint d’entre la cultura del poc esforç, on era presoner, amb una exhibició de catalanitat sense complexes, tant sense complexes que ha sabut fer bandera i virtut dels valors que ens caracteritzen de sempre, per posar-nos el mon (futbolístic) a la butxaca. Hem triomfat per haver sabut reconèixer la força que tenim si som el que som, dignament, sense amagar-nos. Ens han demostrat que si explotem el que som, si en fem virtut, l’èxit el tindrem més a l’abast. Tots ho sabíem a nivell individual, ells ens ho han fet saber a nivell col·lectiu.
Arenys ens ha ensenyat que no cal fer el ridícul marcant paquet amb declaracions per després actuar o fer-se enrere a la més mínima. Ens han ensenyat que amb només nosaltres mateixos, podem ser llestos, audaços i saber on hem de concentrar els esforços: en el punt feble de l’enemic.
Arenys ha demostrat que no cal parlar tant. Cal pensar, preparar i executar aquelles accions que ens ajuden a aconseguir els objectius. No calen diners ni grans operacions de màrqueting. Només cal saber qui ets, on ets, que vols i contra qui lluites. Han sabut picar on Espanya no pot evitar respondre com el que són. Han sabut picar allí on ells solets es retraten. I han sabut tenir-ho clar i ser ferms en el intent. Fins al final, sense hissar banderes a la primera trucada. Peti qui peti. Quan un té la raó per companya, no pot fer-se enrere.
Com veureu, no he parlat en cap moment del resultat de la consulta. I no ho he fet per què la victòria, la victòria realment important d’Arenys, és l’encert en la fórmula per a poder fer la consulta. I poder-la fer des de la societat civil, posant també en evidència aquesta colla de personatges lamentables que dominen la nostra vida política. I sí, evidentment m’importa que la participació sigui important, i que el resultat guanyador sigui el SÍ, clar que m’importa.
Però la victòria realment important té dos vessants: haver provocat la reacció espanyola per posar en evidència com són i com responen per a la resta del mon i ensenyar als nostres polítics que aconseguirem els objectius amb o sense ells.

Dies abans del 13, podem dir que la victòria és nostra. Amb suspensió final de l’acord de l’Ajuntament per part de la justícia espanyola i amb la falange donant voltes.
Hem guanyat, independentment del resultat...
Però encara no som al dia 13. Estem a dia 9 i hi ha una cosa, que encara ens pot fer perdre el que ja està guanyat.
Demà en parlo.

Salut companys!!!!


PS. Sé que ja fa molts dies, per`no em sé estar d’enllaçar-vos amb el segon Mail Obert d’en Partal del setembre. B R U T A L.

Nosaltres sempre hem estat aquí!

Donem suport a Reagrupament, una aposta de futur que combina la lluita per la independència nacional amb la voluntat de convertir la política catalana en un espai més net, més íntegre, més honest i més pròxim

La convicció cada dia més generalitzada que només amb un estat propi Catalunya podrà sobreviure (culturalment, econòmicament, socialment) contrasta amb la inesperada desaparició del sobiranisme parlamentari. El desig de llibertat nacional no té, avui, representació a les institucions de govern catalanes.

El portal Blocs amb Estrella reneix, doncs, en una situació peculiar: l’entusiasme (el nostre entusiasme), contra el desert (el seu desert). Blocs amb Estrella reneix, però, amb la mateixa intenció amb què va sorgir: convertir-se en una plataforma de suport a la proposta de regeneració política inequívocament sobiranista que representa Reagrupament.

Perquè pensem que Reagrupament és la resposta al cul-de-sac en què els polítics pretesament sobiranistes han posat el país. Una proposta nova, veritablement una altra cosa. Una aposta de futur que combina la lluita per la independència amb la voluntat de convertir la política catalana en un espai més net, més íntegre, més honest i més pròxim.

Reiterem el nostre compromís amb el sobiranisme. I continuem amb la voluntat de no excloure, sense fanatismes, sense prejudicis, sense animadversions radicals. És cert que el catalanisme ens ha decebut algunes vegades, però el camí és prou inhòspit i agrest perquè tots siguem capaços de tornar a encaixar les mans. Blocs amb Estrella no té per objectiu la lluita contra Esquerra, ni contra Convergència, sinó el debat, el diàleg i la crítica constructiva. Volem fer un esforç de convicció. Volem ser un esforç de convicció.

Tenim el dret de creure en les persones, i tenim encara més el deure de tornar-ho a intentar. I aquí som. A favor del país, de la llibertat del país. Donant suport a Reagrupament, a un sobiranisme convençut, insubornable, noble, amb principis. Donant suport, també, a un sobiranisme amb pebrots. Amb els pebrots de no renunciar. De no rendir-se. Tot és tan senzill com mantenir els principis. Només això, ens cal: els nostres principis, i el coratge de mantenir-los.

Nosaltres sempre hem estat aquí: Blocs amb Estrella.


Països Catalans, 24 de juny del 2009