A veure... que tenim avui de interessant?

Burros

Acabo de llegir una entrevista amb en Ferran Adrià a la revista del Barça (la que rebem tots els socis) d’aquest mes.
És una entrevista d’en Eduard Pujol que recomano. Senzilla, ni llarga ni curta, sincera, bona.
En podria destacar diverses respostes, però una (i el seu preàmbul) m’ha fet anar una mica més enllà del futbol i me’n ha sortit una petita reflexió, tipus flaixmarcs, del mític Reflexions en Català.
Reprodueixo les dues preguntes i les seves respostes:

I el seu moment iniciàtic al Camp Nou?
Tinc mala memòria, però recordo dos moments. Un partit de Copa d’Europa i el debut de Cruyff, 4 a 0 contra el Granada. Aquell partit encara és una icona.
Va ser el punt de partida de tot el que ha vingut al darrera?
Sí, però les coses són com són. El primer any del Johan com a jugador va ser memorable, per la segona part, la d’entrenador, és més important i decisiva. Pel que va significar, pel que vam guanyar i pel que vam aprendre. Com a futbolista, si som objectius, el Barça no va guanyar tantes coses. Però assegut a la banqueta, Cruyff ho va canviar tot. Ens vam acostumar a guanyar i vam deixar de patir.

És senzill, oi? És evident, oi? Ho sabem tots, oi?
Aquella etapa de Dream Team, ho canvia tot. Passem d’etern segon, d’etern aspirant, a guanyar 4 lligues (consecutives!) i la primera Champions.
I no nomes són títols... és estil, és personalitat, és gust pel futbol, és cantera, és talent, és estètica, és...
Oi?
Ho recordeu? Recordeu qui érem, com érem, on érem?
Recordeu el motí de l’Hespèria i en Núñez? Aquell pecident que ens va fer rics, que deia que jugàvem a fumbol i que no guanyava mai res?
Recordeu en Robson i en Van Gaal guanyant lligues per l’inèrcia, empenta i petjada del Dream Team?
Bé, doncs en Ferràn Adrià no només ho recorda, si no que a més és plenament conscient de lo determinant del moment.

I llegint això m’han vingut al cap totes aquestes veus que qüestionen que en Johan sigui president d’honor del club.
Burros.
Puc entendre que algú qüestioni el com s’ha fet, però qüestionar que ho sigui... per Déu!
Sí fa anys que ho hauria de ser!
Burros.
I per si això fos poc, resulta que en Johan és un crack mundial a l’alçada d’en Pelé, Beckenbauer o Maradona. El seu prestigi com a jugador i, també, com a entrenador és tant gran que simplement viu en un altar per a la resta del mon. Sí, sí, un altar on es posa tot allò que no es qüestiona!
Però alguns, aquí, prefereixen (gaudeixen!) qüestionar-ho, restar mèrits a la evidència, relativitzar lo objectiu... Putu complexa de mindundi!

Burros.
Són els mateixos que van malparlar del Guardiola jugador, acusant-lo d’homosexual (és que li agradava en Miquel Martí i Pol –poesia!- o en Lluís Llach!, tots dos catalans! Com es pot ser tant poc multiculti, xaxipiruli i guai!), els mateixos que volien en Maurinho com a recanvi d’en Rijkaard, els mateixos que critiquen en Puyal (és maricón i s’equivoca!),etc, etc, etc.
Burros.

Els mateixos que menystenen a en Laporta, a la seva tasca, a com a deixat el club. I publiquen, publiquen, publiquen.

Burros.
Segurament són els mateixos que també han criticat i menystingut a personatges cabdals de la nostra història, passada i present, fent gala d’un complexa d’inferioritat de dimensió tan descomunal, que s'em fa difícil catalogar.
Els mateixos que si critiques en Montilla et diuen que ho fas perquè no és nascut a Catalunya, negant la evidència de que en realitat va ser el gran perdedor d’unes eleccions i que el que critiques és el fet que ni s’ho mereix, ni està preparat, i que bàsicament, el que critiques no és pas el seu origen (qui en aquest país pot i vol criticar orígens) si no el seu nacionalisme espanyol.
Burros.
I mal que em pesi, i dolgui, burros (una gran majoria) que comparteixen amb mi la militància independentista.
Burros que, alguns, odien Convergència (i torno a dir que no soc convergent!) per pactar, alhora, amb l'enemic (PSC-PSOE), donant-li el poder.

Burros.

Sort que sempre queden amics, brillants i incisos, capaços de llegir situacions, d’analitzar-les, i de treure conclusions i lectures tranquil·litzadores, noves, capaços d'endevinar i, avançar, nous horitzons:
“(...) Però el que és més important, entronca amb una realitat molt dura d’assumir per a alguns, i és que la independència no està en mans dels independentistes. Sortosament, afegeixo jo.

(...)

L’enquesta el que ens està descrivint és un nou escenari, apassionant, en el que la independència ha esdevingut una opció present en tot tipus d’electorat, i que ja no gestionen els indepdentistes. Ho trobo formidable(...)”
Jo també, company, jo també afegeixo "sortosament", jo també ho trobo "formidable".

Brillant amic, brillant lectura (una més!) de la realitat.

I aquest cop, a més, tranquil·litzadora.

Salut a tots!!!!

(als burros també!)

A cop calent (i punt i final)

Bé, demostrant un cop més que soc home de poca paraula, he vist (sencer!) el debat per les eleccions de Barça de 8TV, d’aquest vespre.
El nivell, malgrat ser molt pobre, s’ha mantingut en uns mínims que l’han permès sobreviure en el llindar de la mínima decència.
Ja és molt.

Voldria fer les darreres consideracions sobre aquest procés electoral, recordant-vos que no soc opinió de fiar, doncs generalment... la cago!

Conclusió general: dels quatre, ningú mereix ser President del Barça.
I bàsicament ningú ho mereix perquè, simplement, cap dels quatre n’està preparat, ni cap dels quatre té les qualitats necessàries.
El proper President del Barça, com els anteriors, ha d’estar preparat per patir pressions fortíssimes. És un càrrec, sigui o no sigui just, molt important pel nostre país. És un càrrec envejat per molt i de molt pes.
Per si això fos poc, és un càrrec que malgrat lo bé (o malament) que ho facis, depèn primordialment de que la pilota, sí, sí, la piloteta, entri.
I això no vol dir res més que si no ets prou fort, si no tens les idees prous clares i si, sobretot, no tens els collons suficients per resistir i portar a terme aquestes idees, la teva gestió dependrà de que, simplement, entri la piloteta. Per que si no entra, t'atacaran i presionaran de tal manera, que acabaràs fent sols disbarats.
I el que ara ha quedat clar, claríssim, i el que ara ha defensat tothom, fins i tot els que ni s’ho creuen ni ho volen (Sandro), és que lo important es defensar el model.
I el model, malgrat diguin uns i altres en mil debats, ni és en Xiqui, ni és en Guardiola, ni és en Laporta.
El model, senyors, és la voluntat de demostrar una manera de ser, una manera de fer les coses, una manera de reaccionar davant les adversitats, que no oblidi mai qui ets, que vols i com ho vols aconseguir.

El model és ser fidel a tu mateix, a la teva raó de ser.
Aquest és el gran mèrit d’en Laporta.
Aquest és el camí que va començar (retrobar) en Cruyff amb el Dream Team.
Aquest és el camí que han seguit, i perfeccionat, en Laporta, en Rijkaard, en Xiqui, en Guardiola.
I no us enganyeu, no és nou. Enllaça amb en Joan Gamper, en la història del club, en la del país.

Enllaça amb l’anima catalana, històrica, de fer les coses, de treballar, de persistir, però sense cap ni un dels complexes que masses vegades ens han atenellat (o atenallen) en tants d’altres àmbits.

Cap dels quatre candidats que he vist avui té les qualitats necessàries per presidir el club amb la garantia de que, en els mals moments, tindrà la fortalesa i determinació per defensar el nostre ADN.
Els hi manca determinació, claredat de idees i personalitat suficient per defensar-les i dur-les a terme.

Dit això, no hi ha més remei que acceptar que un dels quatre, i ningú més, agafarà el relleu d’en Joan Laporta.
No hi ha més remei, pels socis, que escollir-ne un per presidir el club.

Tinc un greu problema per diumenge. Voti qui voti, no serà el candidat adequat.
Ves quin collons!

Per tant, votaré per eliminació.

En Rosell, ni en pintura. Vol una altre cosa. Ho sap ell, i ho sabem tots. I el pitjor és que té el cinisme d’amagar-ho i mentir, reiteradament, per fer-nos creure el contrari. Li deuen dir les enquestes, però sembla mentida que no li diguin que això no cola ni als seus partidaris.

Quin paio més fals!
En Ferrer.

Ho sap tothom també, no cola com a substitut. Ho ha estat per circumstàncies, per eliminació.
Benedito.
La sorpresa. Ningú (ni ell) esperava que la resta li poses tant fàcil ocupar aquest espai. Serà la sorpresa, segur, però no és, ni de bon tros, la solució.
Ingla.
Ingla és, per a mi, la miraculosa solució apareguda fa un mes i, sorprenentment, una gran decepció a la vegada.
Era el que calia que sortís. Ho necessitava jo i la majoria dels culers.
Ell, l’equip, era la millor opció, la més semblant al que feia falta. Malauradament, i també per sorpresa, ha estat la gran decepció. No ha sabut llegir el neguit del soci. No ha sabut ocupar l’espai. No ha sabut donar el que demanàvem. Han fet de la improvitsació, bandera.
Malgrat això, segueixo pensant que, ni que sigui per eliminació, és la millor de les opcions.

L'única.
Coixa? Sí, sí... i tant!
Però la menys coixa de totes.

Vist el que he vist, només em cal afegir i destacar el darrer gran error d’en Laporta: no haver sabut donar, oferir, un relleu amb garanties.

Del que hi havia, sols puc imaginar-me en Sala i Martín.
Personatge estrany, peculiar, però l’únic que voltava amb unapersonalitat, determinació i fortalesa per fer el que creu, el que pensa, digui el que digui l’entorn, i vagi com vagi l’equip.
Personalitat.
Simplement personalitat i caminar pel camí que ens defineix i que ens explica.


Així que, malgrat tot, diumenge, segurament Ingla.
No hi ha res més.

I que Déu, ens agafi confessats.


... pels segles dels segles... amén!

CAGAR-LA

Està clar que, o un escriu al dia, o bé no escriu.
Tenia el post sobre les eleccions blaugranes al cap de feia dies, molts, i vaig escriure’l la setmana passada. Un pel tard.
Els meus coneguts saben que estava amoïnat sobre el futur president blaugrana, doncs cap opció em feia el pes.
Finalment, en Marc Ingla es va decidir a fer un pas endavant, juntament amb en Godall, Soriano i Vicens. Vaig respirar tranquil. Jo i molts més.
Les eleccions al Barça, però, solen ser normalment bastant insofribles. Es solen dir moltes tonteries i es sol caure en un cert horterisme.
Per això no em vaig cansar de repetir als més propers que, votaria Ingla, però que no pensava ni escoltar, ni llegir, ni veure res relacionat amb la campanya.
En Marca Ingla va venir, convidat per la penya, a fer una xerrada farà unes 2 setmanes. Vaig anar-hi per donar la signatura, però sense intenció de sentir la xerrada. Per circumstàncies, en vaig sentir bona part.
“Merda!”, em vaig dir. Veus com no es pot escoltar? Després de sentir-lo, ja no em venia tant de cara votar-lo. Quin missatge més destructiu, negatiu! Fins i tot en el torn de preguntes (part que, normalment més odio) un soci li va dir que tenia clar votar-lo, però que si us plau, no tornés a parlar d’en Rossell, que quan el sentia fotres amb el Rossell li agafava mal rotllo, i que ell només volia sentir a Ingla parlant de futur. Li va dir: “si deixes de parlar del Rossell guanyaràs, si segueixes així, igual no. Oblida’l”.
Savi consell va rebre el senyor Ingla. Vaig pensar que segurament, pel fet d’haver sortit tant tard, li calia fer una sortida potent, buscant portades, fent-se fort, però que aquell soci, tenia raó. Prou. Ara ja havia sortit, ja estava en les portades, ara calia ser positiu, només positiu. Aquesta feina d’atac a en Rossell, li faria, gratuïtament, en Laporta-Ferrer.
Vaig intentar seguir “passant” de la campanya, però quasi bé és impossible aconseguir-ho. I el Sr. Ingla, ha seguit escampant negativitat i mal rotllo, per lo que li auguro un futur negre. Aconseguirà menys vots que signatures? Doncs per aquest camí, potser sí. Aconseguirà que un outsider tingui serioses opcions de victòria? Doncs segurament també.
Sr. Ingla, va camí de batre records: el primer, que jo no el voti, cosa que tenia garantida. El darrer, fer el ridícul quan ho tenia tot a favor.
Qui l’aconsella? Cobra molts diners? Vostè no és prou intel·ligent per canviar-lo o per desobeir els seus consells i marcar vostè el pas i el camí a seguir?
El que li porta la campanya, no es dirà pas Zaragoza? És que el seu discurs em sona tant a allò de “que viene el PP”!
Déu meu, quin personal. Fan males còpies de la política, com si de la política actual hi hagués alguna cosa a copiar!
I per cert, els pocs que llegiu això, no em feu cas mai més. La vaig cagar espectacularment amb en Carretero i hi torno amb l’Ingla (ni que fos per eliminació). Així que, ja sabeu, voteu sempre una opció que jo no hagi escollit! Dec ser fàcil d’enganyar...
Així que, ja ho veieu, soc expert en cagar-la i, en Ingla, també.

Salut!

PS. I que collons faré jo diumenge? Amb lo fàcil que ho tenia.

Sant Antoni, gloriós, m'il·lumini.

Ingla. Sense dubtes.

Bé… suposo que ja ningú s’acosta per aquí a llegir res.
És lògic, no hi ha res que llegir des de fa...
Però malgrat això, avui vull fer un apunt, breu, però vull dir-ho.

Soc soci del Barça. Fa anys, molts anys. Però encara més anys fa que soc culé. Ser culé sí que forma part del meu ADN més íntim, aquell que no canviarà mai.

Per tant, ni que sigui breu, vull dir la meva per les properes eleccions del dia 13. Més que dir la meva, simplement vull fer pública, compartir, la meva opinió.

Votaré Ingla. Ho tinc clar. Votaré Ingla i votaré el seu equip, Ingla-Soriano-Godall.

No vull en Sandro. No m’agrada el seu model, no m’agrada com veu el Barça, no m’agrada com vol portar el Barça. El seu model, la seva visió del club, la seva manera de dirigir-lo, és contraria al que jo veig, visc, sento.
A més, i sorprenentment per a mi, el seu discurs de les darreres setmanes, em deixa parat. Em sorprèn perquè simplement menteix, sense escrúpols, sense manies. Per tant, si ja no m’agradava, ara encara menys; estar intentant, simplement i amb desvergonya, enganyar-me a mi i a la resta.
En Sandro no creu en el model esportiu. No ho ha fet mai, i no ho farà ara. S'ha cansat de proclamar-ho, de presumir-ne, de fer-ne bandera. Si ho diu ara és, simplement, perquè les enquestes li desaconsellen, perquè li diuen que la gent si que hi creu en aquest model.
Per tant, deixant apart que tots sabem que en Beguiristain no dura amb ell ni 5 minuts, tots també sabem que dissimularà el proper any i que a partir d’aquí anirà virant, lentament, fins acabar on ell vol. Això si els resultats acompanyen, si els resultats són dolents, tot es precipitarà més ràpidament i el canvi fins on com ell ho veu i creu, serà més ràpid. I jo no vull, per res, anar on ell vol. Encara que vagn maldades.
A més, em produeix “malrotllo” el veure que algú que es guanya la vida amb aquest negoci, i pogui participar d’una manera tant determinant i, a més, dirigint el meu club.

Ferrer...

Bé. En Laporta li dona suport i l’ha escollit com el “substitut”. Tots hem vist com ha anat aquest fet i, simplement, només puc dir que és un altre error per afegir a la llista d’errors d’en Laporta, que és, no ho amago, força remarcable.
Benedito? No hi dedicaré gaire temps. Cal destacar que ha plantejat la campanya d’una manera excel·lent i que crec que traurà un resultat realment sorprenent, però qu a la vegada espero que no prou sorprenent. Ha trobat el seu camí, diferent a la resta, i farà mal. Malgrat això, no m’agrada, el considero un pas enrere, un retorn a un estil per a mi ja descartat. és aquella retirada a un Sanchez-Llibre...

Ingla? Doncs sí. Sí per ell, però sobretot per l’equip que ofereix juntament amb en Soriano i en Godall. Que hi ha molts però’s? Doncs segurament sí, més ben dit, sí que hi han però's, però malgrat aquests però’s és, amb moltíssima diferència, qui menys espatllarà el que ja hi ha.
Que no serà igual que amb en Laporta?
Clar que no serà igual.
En Laporta, amb tots els seus defectes i tots els seus errors (que en són bastants) ha estat, és i seria, el millor president actualment pel Barça.

Per què? Perquè els seus encerts són moltíssims i, sobretot, dificilíssims.
I això ho sabem tots, tant els que ho diem, reconeixem i admirem, com els que ho neguen i l’odien.
El que ha fet amb el Barça des de el 2003 no sé qualificar-ho d’altre manera que miracle. Ni les meves previsions més optimistes i somniadores ho haguessin arribat a imaginar ni de lluny.
Estic segur que Ingla i companyia seran un gran relleu i, segurament, milloraran el club, si el vent segueix bufant a favor. Si per el contrari van maldades, tinc dubtes si sabran tenir la clarividència, determinació i seguretat d’en Laporta.
Però encara tinc moltíssims més dubtes per la resta. Més ben dit, per la resta, donat el cas, simplement, tremolo. Ho desfaran tot.

Per tant, sols us vull dir una cosa:
Penseu-ho bé.
És un miracle ser on som.
Penseu bé que el relleu, ha de garantir que seguim on som el màxim de temps possible.
I sí, per aquelles coses que passen en el futbol (i passaran) , tenim un impàs, si us plau, no ho desfem tot.

Salut companys, i.... Visca el Barça!!!!


PS. Com haureu vist, no he fet cap referència al independentisme sense complexes amb el que en Laporta ha impregnat el Club. I si no ho he fet és, simplement, perquè sé que això no hi ha ningú que ho continuí. Però també sé que, segurament, qui més s'hi acostarà seran Ingla i companyia.
De Laporta, senyors, només n’hi ha un. Per lo bo i per lo dolent, però només un.

Per això, per tot plegat, i malgrat tot: Ingla. Sense dubtes.

No hi ha color.

Cor trencat, perdut. Desorientat.

Molts posts meus reposen, últimament, en estat d’esborrany.
De fet, n’hi reposen masses.
El darrer reposa, encara, intentant desgranar, ordenadament, l’esquizofrènia reagrupada del 30 de gener.
Per tan, deixem-los reposar en el seu bucle infinit, i superem-los momentàniament, amb el dia a dia, atacant el que ara mateix em balla pel cap.
Laporta sí, Laporta no.
La gran pregunta.
Un, que és ingenu com ningú, i idealista sense límits, somiava fa uns mesos, de fet no gaires més de quatre, amb un Reagrupament fort (entre 4 i 5 mil associats) i un Laporta amb ganes de participar.
Laportista com soc (i no me’n he amagat) des d’un principi, no esquivava els dubtes amb el personatge, i totes les meves il·lusions passaven per un Reagrupament fort de collons, pactant amb un Laporta interessat en trobar el seu espai.
La dinàmica reagrupada dels darrers mesos (d’ençà el congrés de l’octubre) desmuntava les meves il·lusions, dia a dia, poc a poc, però amb incomprensible constància.
Incomprensiblement, Reagrupament semblava adormir-se en el seu efímer èxit de naixement, esperant només l’arribada del “salvador” Laporta.
Preocupant.
Si amb això no n’hi havia prou, Reagrupament (Rut i Carretero) anuncien, immersos en mig de la grisor auto-creada, que les primàries de Reagrupament seran el 21 de Març i en circumscripció única (per més que ara vulguin dissimular o desmentir).
Quan sento l’anunci, quedo perplex. O bé és una jugada per evitar Laporta (no li donen temps a afegir-se al projecte), o bé és sols un pas més per demostrar la pròpia feblesa i buscar, per l’abril o maig, una unió amb Laporta repartint, com es pugui, les cadires.
La jugada (el 21 de març) em descol·loca, juntament amb forces companys.
Què passa?
El Laporta multiplicador que havia anunciat en Carretero el setembre, es convertia en el Laporta rebutjat o en el Laporta salvador d’una opció auto-aturada.
Els fets lamentables del 30 de gener, m’acaben de descol·locar.
De primeres, penso que és la mort del moviment reagrupat. Sense més.
De segones, penso que és l’efecte col·lateral per desempallegar-se d’en Laporta, avançant unes primàries amb forma, i fons, deshonestes.
De terceres, penso que és l’efecte col·lateral d’un pacte amb un Laporta al 50%. És a dir, 5 escons per a tu, i 5 per a mi. Per tant, em moc per escollir els 5 que jo vull.
També pot ser que de terceres, vist el daltabaix creat amb el testicular 30 de gener, la opció Laporta, descartada premeditadament, passi a ser el bot salvavides, l’excusa improvisada, per sortir del merder on s’han fotut.
No ho sé, però aquesta Laporta dependència (tot i ser favorable al personatge) em preocupa amb gran desconcert.
Ni preveia aquesta fórmula d’unió, ni m’he la imaginava.
Preveia una unió des de la força d’un Reagrupament desplegat amb tota la potència que duia concentrada. Una unió que signifiqués l’efecte multiplicador anunciat.
Ara veig, però, un Reagrupament afeblit cercant (al preu que sigui) el seu particular salvavides. Salvavides electoral i salvavides moral després del esperpent del 30 de gener.
No sé, ja ho veieu, us parla un ex-reagrupat encara en estat de xoc i profundament desconcertat.
De moment, no surto del victimisme i pessimisme del enganyat.
Em sento enganyat per aquella dona que adorava, que estimava com mai hagués imaginat. Em sento traït per amb qui havia imaginat tants projectes dins un futur esplèndid.
Com tot home enganyat, em sento desorientat, perdut, desesperat.
La odio, des de la meva més profunda decepció, però no puc encara deixar d’estimar-la, no puc encara deixar d’amoïnar-me pel seu futur. Sé que m'ha traït, m'ha enganyat, però no veig cap més dona tant bonica com ella. la odio. L'estimo.
Tinc el cor trencat, adolorit, i el meu pensar resta presoner d’aquest sentiment, incapaç encara d’analitzar i opinar lliurement.

Salut a tots i, sobretot, molta Independència (carregada d’idealisme i llibertat).

Visca la terra!

Intimitats desagrupades

No sé perquè fa temps que no he tancat aquest bloc.
Primer, després de la derrota d’en Carretero a les eleccions d’ERC, després per cansament de dir sempre el mateix, observant un país abatut i sense alternativa.
De sobte, en Carretero fa el pas i decideix oferir el que el país necessita i el que molts reclamem.
Segueix l’abandó del bloc, però aquest cop per què contradic els meus principis de no militància en partit polític i m’associo a Reagrupament. No escric, perquè treballo. M’implico a fons, formant part de junta comarcal. I treballo i treballo. I gaudeixo treballant per les idees en que crec fermament. Soc un privilegiat per poder lluitar per les meves conviccions més profundes.
De fet, fa temps, molt de temps, que tinc escrit com esborrany el darrer post, el del comiat.
Un dia, vaig agafar aquest esborrany i el vaig publicar, programant-lo, ves a saber per què, per després de 7 dies.
Aquella setmana vaig tenir indicis que es van afegir a la sensació de que alguna cosa no anava bé. Un post del Cimera, Silenci, em va posar en alerta i vaig publicar dos posts (un i un), cercant una mica d’autocrítica per espavilar al personal. M’hi vaig sentir incòmode, incomprès amb alguns comentaris (un em va saber greu, perquè creia que em respectava), estrany, i vaig tornar al silenci.
La meva lluita era ara al carrer, no calia perdre temps al bloc. Si no em sentia lliure er opnar, millor no fer-ho.
Vaig tornar a editar el post de comiat, per deixar-lo, altre cop, com a esborrany.
Me’n alegro d’haver-ho fet. Almenys, m’ha servit ara per poder esbravar-me.

La matinada de diumenge, em va servir per donar el meu modest suport públic als 4 valents que van saber defensar uns principis, una forma de funcionar, una dignitat personal i del col·lectiu, que va ser vilment atacada. No van cedir a un xantatge, indigne.
No hi tenien res a guanyar, al contrari, eren conscients que s’exposaven a l’escarni i linxament públic. Però van ser fidels a uns principis. Van complir amb el que la seva consciència i la nostra associació defensava: no tot si val per un objectiu. Radicalitat democràtica. Per higiene. Per dignitat pròpia. Per què no ens val cap altre manera de fer.
Tinc la sort (o desgràcia) de saber forces coses de com ha anat tot. No les sé totes, faltaria més!, però en sé unes quantes.
No les faré públiques. Mai. No és el meu estil. No ho sabria fer. No em cal fer-ho.
Avui només vull explicar perquè m’he donat de baixa de Reagrupament de manera immediata, i el dolor, la tristesa i l’abatiment que he sentit al fer-ho.
De fet, el dolor, la tristesa i l’abatiment es van apoderar de mi dissabte per la tarda, i no sé quan de temps hauré de conviure amb elles.
He tingut el goig d’assistir a forces actes d’en Carretero. He gaudit amb la seva determinació, la seva contundent lògica i la seva determinació en fer realitat els dos grans (i únics) principis que ens havien reagrupar:
- Independència.
- Regeneració política.

Deia que calia actuar amb radicalitat democràtica per esdevenir lliures amb tota la dignitat. Deia que no volia una Catalunya lliure convertida en república bananera. Deia que per assegurar-ho, calia pensar que tots els polítics són dolents i que cal establir unes normes, unes regles, unes lleis, que garanteixin el bon fer, que garanteixin la qualitat democràtica.
En Carretero va proposar, lliurement, un Reglament Intern i una Ponència Política en l’Assemblea Constitutiva de l’Associaci,ó que havien de ser la garantia i l’exemple de la transparència i sentit democràtic que predicava. Era casa seva, i era aquí on podia demostrar que, a diferència de la resta d’opcions polítiques, fèiem el que dèiem.
Em creia tant aquest discurs que n’he fet bandera personal per engrescar a tot patriota que coneixia a implicar-se en el nostre projecte. Els hi donava la meva garantia personal de que aquest era el camí, de que no fallaríem i de que ara, tocava fer el pas.
Aquest dissabte el Sr. Carretero va tirar per terra tot això de la manera més barroera possible. Pels meus (seus) collons. Em va deixar en pilotes davant de tothom. A mi i als més de 3000 associats de Reagrupament.
Ho va fer sense el més mínim escrúpol, sense el més mínim mirament, amb el màxim dels egoismes i menyspreu.
Tot el que havíem aconseguit de crèdit i de suport s’arrossegava i destruïa ara per terra, en uns putus segons, només per donar mostra de la seva autoritat.
No soc capaç de recordar que ningú mai m’hagi fallat d’aquesta manera.
I el més greu, és que no li calia fer-ho.
Era i és (ha quedat més que demostrat) el líder del moviment. Sense ell no té sentit. Tots li hem donat el suport i la confiança. Unànimement. Va aprovar a l’Assemblea el que va voler. Podia haver escollit un altre model. Ningú hauria dit res. Va escollir aquest, i se’l ha passat pel forro sense cap dubte ni mirament a la primera que ha pogut.
Estava convençut de que la seva autoritat era moral. Així se l’havia guanyat. Llastimosament, per ell, l’autoritat és molt més primitiva.
Puc admetre que demanés algunes dimissions (de-ma-nar), però mai, mai podia exigir-les, i menys amb un xantatge indigne i amoral. Es dirigia a càrrecs electes. No hi tenia dret.
Tenia una gran majoria de la Junta al costat i la pràctica totalitat dels associats.
Podia, si volia, controlar les veus discordants de mil maneres. Ni necessitava, ni calia, ni ens mereixíem l’escarni públic. L'escarni a ells era escarni per a qui els vem escollir.
No puc compartir ni un minut més aquesta manera de fer. Amb aquest final de triler barato, de jugador de pòquer de bar de mala mort.
En Carretero posava en Guardiola d’exemple. Ara m’ofèn la idea. En Guardiola és exemple de perseverança, de bon fer i de lleialtat a uns principis, als que mai, en cap circumstància, ha renunciat. Cerca la victòria, però sap i demostra que no és necessari renunciar al que un creu per aconseguir-la. Tot el contrari, si no ho fas, la victòria té el millor dels sabors. Et dignifica. T’omple d’orgull i esdevens exemple.

Vaig ser a la reunió coordinadors de dilluns a Sant Boi. Moltes veus es van sentir, de tots colors. Moltes, se sentien com jo. La majoria, però, preferien seguir.
Van escollir la sortida més pragmàtica per no matar el moviment.
Jo no podia acceptar-la. Precisament per no haver-me d’empassar gripaus no havia entrat mai en cap partit. I si ara toca empassar-se’n un, faig el pas enrere, amb permís. No estic fet per això.
Sort.
Espero que tingueu sort, molta sort. Sou gent honrada, digne. Espero que us en sortiu.
El precedent, però, és perillós.
Ha guanyat pel seus collons. Tothom s’ho ha empassat tot. Ara ja tothom ho té clar. Amb ell o contra ell.
L’acceptació de la injustícia marca el futur.
Que tingueu sort els que seguiu. Espero estar totalment equivocat i que això hagi estat excepció d’un conducta futura impecable.
Espero que aquest no sigui l’inici del camí cap enlloc.
Espero que a Reagrupament no li passi com la dona que és maltractada pel seu marit per primera vegada i calla. Perquè quan això passa, posa més fàcil el segon maltractament. I quan arriba el tercer, ja està preocupada per haver fet allò que el fa enfadar i se sent culpable. I el camí, ja té difícil final i sortida.
Tant de bo m’equivoqui i aquestes reflexions siguin, simplement, reflexions d’un idealista purista.

Si algú ha tingut la santa paciència d’arribar fins aquí, gràcies per haver-me escoltat.
Necessitava fer-ho i dir-ho.
I disculpes també, perquè el text tindrà forces errades, tan ortogràfiques com d’expressió, però no vull, no em ve de gust, rellegir-lo i corregir-lo.
Ha de ser tal com raja. D’una tirada.


Visca Catalunya Lliure


PS. Tot i que no toca en aquest post, doncs ja ho vaig fer en l’anterior, no puc evitar donar les gràcies als 4 valents que van saber resistir-se a creuar una de les línies (vermelles) que mai s’havia d’haver creuat. No es mereixien això. I en particular a l’Emili, agraït pel seu treball, esforç i confiança, i a en Francesc, amb orgull per l’amistat i aventures compartides.

Gràcies: per Patriotisme i Dignitat

Post d'urgència.

Perdoneu les pobres paraules, mal combinades.,

però malgrat la tristesa del moment, volia fer-les.

Espero no reflecteixin el meu sentiment de tristesa i confusió.

En el fons, porten l'alegria dels amics, de la gent com cal, de la dignitat i el patriotisme.

Aquests valors, avui no són un miratge.

Són reals.

Existeixen.

Avui, uns amics, m'ho acaben de mostrar.

...

Avui és un dia trist. Molt trist.
Alguns el veiem a venir, de fa setmanes.
Inexplicablement, tot es torça a partir de l’octubre.
En busco la causa, en busco el per què, però no el trobo.
Estic molt trist, profundament trist.
Però a la vegada estic orgullós, molt orgullós dels companys que, patint en primera persona, han sabut mantenir l’esperit que ens ha mogut a tots.
Estic orgullós d’haver tingut el seny d’haver votat els quatre valents que han sabut aguantar la decència. Quatre valents que sabria defensarien fins a les últimes conseqüències allò per el que ens vem mobilitzar.
Reagrupament és molt més que un partit més.
Reagrupament és l’altre cosa que calia al país. Reagrupament és la veu d’un moviment profund d’un país moribund.
Reagrupament és el patriotisme, la dignitat i, per sobre de tot, l’honestedat amb la gent, amb el poble.
En Carretero n’és l’impulsor, però això no li donava dret a trair el moviment. Ens devia lleialtat i respecte. Ens va prometre no trair-nos. Hi ho ha fet a la primera de canvi.
Els que hi hem cregut, els que ens hem mobilitzat, els que ens hem mullat, ho hem fet per patriotisme. I per dignitat. I ningú, ni en Joan Carretero, té dret a ignorar-nos, a trair-nos.
No. Tot no si val. A altres llocs, potser sí, a Reagrupament no.
Va contra la nostra essència, la nostra raó de ser.
Gràcies companys per ser com sou.
Gràcies per haver aguantat sense res a guanyar.
Gràcies per haver defensat a tots els que hem cregut amb aquesta idea.

Sr. Carretero, us he sentit dir molts cops que, la idea de Reagrupament, era l’única bona i vàlida. La única sortida. I que si vostès s’equivocaven i no sabien dur-la a terme, el fracàs seria de vostès i no de la idea.
Sr. Carretero, avui heu escenificat el vostre fracàs, però com bé dieu, no el fracàs de la idea. El seu comportament, el jutjarà la Història. Heu contribuït al desencís d’un poble tocat. Vostè mateix.
I no el planyo, perquè si li queda alguna resta de consciència, no crec que pugui dormir el que li queda de vida. Merescut s’ho tindrà.
Heu fet mal, molt mal, i el futur immediat en marcarà la mesura.

Quatre valents han evitat que Reagrupament s’equivoqués tant com vostè. Quatre valents han salvat l’honor a 3300 reagrupats.

Per Patriotisme i Dignitat.

Molts el vem creure, per això hi som. Llàstima que vostè no. Només era un esquer, s'em escapa saber el per què de l'esquer. Espero no s'hagi venut l'ànima als espanyols, ningú els hi haguès fet millor servei, espero que sigui per simple demència, i no per malícia.

Gràcies amics per ser-hi. Gràcies per defensar-nos.
Estarem amb vosaltres fins on calgui.

Per sempre.

Visca Catalunya.

Autoexigència

(Tinc escrits de fa alguns dies una sèrie de posts arrel del post Reagrupament: el què i el com que no trobo el moment de publicar. Dubto. Els vull repassar i, de moment, resten a l’arxiu com esborrany. Veig que si trigo una mica més a publicar-los, ja no caldrà, doncs l’actualitat els caducarà. Així dons, avui allibero aquest, sense repassar ni corregir. Potser dels altres tres, n’allibero algun més... o els esborro. Ja veurem. Dic això per explicar que potser alguna part ha quedat caducada pels darrers esdeveniments. Si és així, ho celebro. Escric això, també, per deixar clar que el que veureu, no són crítiques torracollons, o almenys us asseguro que no ho volen ser, només és, potser, una bafarada d’esperit crític, amb voluntat decididament constructiva, que crec que està en l’ADN dels que ens hem reagrupat i de l'Associació mateixa.)

El Setembre del 2007 vaig escriure aquest post on explicava perquè no havia militat mai en cap partit (malgrat les moltes oportunitats que havia tingut per fer-ho) i perquè no ho faria mai.
Fent honor al títol d’una pel·lícula d’en James Bond (Never say never again), fa sis mesos em vaig menjar les meves paraules, associant-me a Reagrupament.
No n’estic pas penedit, si no tot el contrari, n’estic orgullós.
Tot i haver fet el contrari del que sempre havia dit, crec que rectificar, canviar, és sempre una virtut, si és el fruit de la reflexió personal.
Reagrupament representa la voluntat, inequívoca, de fer política i de fer-la d’una altra manera.
Reagrupament és un moviment, valent, per redreçar el rumb d’un país “perplex”.
Reagrupament és autoexigència portada fins les darreres conseqüències. Autoexigència en un mateix i autoexigència en el país.
Som els únics responsables (els catalans) d’estar com estem i de ser on som.
Ens han posat un caramel al davant (l’Estat de les Autonomies) i hem picat, com a país. Ens han portat a jugar al seu terreny, i ens hi hem avingut. Sabem que juguem una partida amb les cartes marcades, i som incapaços de denunciar-ho i aixecar-nos de la cadira.
Reagrupament és autoexigència perquè ens assenyala com a culpables de participar en el joc pervers. Reagrupament és autoexigència perquè ens reclama donar el cop sobre la taula, i començar d’una punyetera vegada a jugar la partida del nostre futur.
Reagrupament és autoexigència perquè ens recorda que sols depèn de nosaltres, la nostra llibertat.

No més excuses, no més quedar-se casa, no més deixar d’exigir el que és just.

De la renúncia a aquesta responsabilitat, uns en diuen que és fer política.
Si us plau, ja heu pervertit masses paraules i idees, per a pervertir també aquesta. L’única política que és així és la dels covards i els poca-cosa. N’hi diuen política, però no és més que l’art de sobreviure fugint de la responsabilitat envers la col·lectivitat que es representa. Responsabilitat per no revoltar-se contra la injustícia, el menyspreu i l’espoli que pateix la societat a la que representes. Responsabilitat per només ser paraigües foradat contra la torrencial pluja que busca dissoldre'ns.
Reagrupament denúncia aquesta manera de fer, ens en fa responsables, a tots, i alhora ens exigeix que assumim el nostre deure, envers nosaltres mateixos, de retornar-nos l’autoestima i la llibertat que hom necessita per a realitzar-se.
La Llibertat és un dret, cert, però no oblidem que també és un deure.
Els remeis que ens proposa són clars: autoexigència, radicalitat democràtica, honestedat, perseverança, esforç i no renunciar mai al que és just.
A en Carretero li he sentit dir molts cops, una frase semblant a aquesta: “tenim la raó, no hem inventat res, assenyalem el camí correcte perquè ningú més gosa fer-ho. Potser ens en sortirem, o potser fracassarem. Però si fracassem, serà una derrota nostra, dels que hem intentat transmetre-ho, no pas una derrota del que prediquem. Si fracassem, sols ho haurem fet nosaltres. Perquè els valors que prediquem, tard o d’hora triomfaran, segur, no hi ha un altre camí. Si nosaltres no ho sabem fer, altres ho provaran més endavant.”
Em sap greu (sí, sí, a mi també em sap greu) que molts ens tractin com uns nous vinguts al seu mon de partitocràcia, sense voler entendre que no hi volem ser, en aquest seu mon. Hem vingut, precisament, per desmantellar-lo. Parles de valors, i et responen que això aquí no toca, que aquí si fa política. Volen que siguem un més. Ens diuen que amb sort estarem presents al Parlament, i que 3 o 5 diputats serà un èxit. Que ens ho agafem amb calma, i que si gestionem bé aquests escons en les properes eleccions igual creixem.
No ho han entès. O sí, però els convé aquest discurs, a veure si deixem de ser autoexigents, oblidem perquè som aquí, i juguem al seu joc. Fan números, només els hi interessen els números. Uns creuen que restarem vots a Esquerra, i això farà que el Tripartit no sumi. Altres atacaran perquè això no passi, i ens diran que som de dretes, per a veure si restem a CIU. Números.
Aneu fent, compteu, compteu, nosaltres, com hem dit des de el primer dia, no ens conformem ni amb 3 diputats, ni amb 5, ni amb 15, ni amb 25. Volem la majoria absoluta. I tot el que no sigui això, serà que no haurem sabut fer-nos entendre prou.

Sóc exigent amb mi, amb nosaltres (RCat) i en el país?
Sí, clar que sí.
No podia ser d’una altre manera.
Sí no som autoexigents, augmentem el risc d’acabar sent com els altres.
Sí no som autoexigents, augmentem el risc de que el dia a dia en un mon polític degradat, se’ns contagií.
Si no som autoexigents, deixarem de fer el que diem, i serem com la resta.
Si no som autoexigents, acabarem reproduint els esquemes dels altres, per pur mimetisme.

I nosaltres, senyors, volem ser una altre cosa.

I dit això, au vinga!, a treballar, des de la màxima exigència, per a portar a bon port aquest projecte.

Demostrem d'una punyetera vegada qui som i com fem les coses.

Manquen sis mesos, mal comptats, per les properes eleccions. El llistó és alt, no hi temps per més coses que per intentar arribar-hi.


MOU-TE, TREBALLA, I SI POT SER, REAGRUPA’T !!!!

REAGRUPAMENT: el què i el com

Sabeu de l’aturada (ja crònica?) d’aquest bloc, per què dir una altre cosa. Espero però, que de tan en tan, encara el visiteu i pogueu llegir això.

Avui havia de publicar un post escrit ja fa més d’una setmana, però en el darrer minut, he endarrerit la programació de la seva publicació quatre dies més.
Per què us explico això? Bé, em serveix d’introducció per avui i també pel post del diumenge.
La causa d’aquest sobtat canvi de plans (de darrera hora) és el magnífic post d’avui dels amics del Cimera, titulat Silenci.
Magnífic per moltes raons, tot i que una em destaca per sobre totes: pel seu esperit crític.
És el seu segell d’identitat, com també és el segell de la majoria de l'esfera blocaire per on acostumo a navegar. I ha de continuar sent el nostre segell fins al final.
Sols si no renunciem a aquest esperit, podrem arribar a on tots volem i, el més important, serà aquest esperit el que marqui com volem arribar-hi.
Molts dels que estimem aquest país nostre, i dels que patim amb la deriva actual cap al no res, no ens hem cansat de repetir-ho: volem, cal, una altra cosa (brillantment explicada per el ben tornat Arnera ja fa dies), i no pararem de lluitar per aconseguir-la.
Aquesta altre cosa va començar a agafar forma, a existir com a embrió, ja fa uns anys. Com la llavor que busca assentar els seus peus en terra fèrtil per poder buscar, així, la llum del sol. La lluita i l’esforç va ser dur i llarg. Però vem perseverar.
Primer es va intentar assentar en les terres d’ERC, però el no trobar els nutrients mínims indispensables, l’energia d’aquella llavor va saber revoltar-se, i envoltar-se, de la força suficient per aconseguir canviar el desert per terra fèrtil.
Ha estat una gestació llarga, difícil, però carregada d’èxit. Èxit per saber esclatar demostrant que el com i el què si que són realment importants per esdevenir veritablement una altre cosa.
I aquí m’aturo un moment, si em permeteu.
Crec que la clau de l’èxit és portar a terme els dos objectius bàsics de Reagrupament (Independència i regeneració democràtica) lluint i predicant amb l’exemple. El què i el com, doncs, han de ser la nostra bandera irrenunciable.
El darrer exemple que explica el perquè el què i el com són la clau de l’èxit, el tenim en el Barça del triplet. Ells són la prova de que el què i el com portats a terme amb totes les seves conseqüències, tan de portes endins com de portes en fora, no coneixen ni límits ni impossibles.
El què el tenim molt i molt clar: Independència i regeneració democràtica.
El com també: radicalitat democràtica, excel·lència, honestedat, austeritat, integritat, lleialtat, treball, rigor, intel·ligència, eficiència, voluntat de servei, seny, rauxa...
Tot això, fruit de la combinació de l’esforç de molts compatriotes en el què i en el com, va manifestar-se el passat 3 d’Octubre al Palau de Congressos, amb un naixement, amb una presentació en societat, marca de la casa; carregada de força i esperances. En paraules de l’amic Arnau en el seu post “L’esforç de molts compatriotes va aconseguir homologar Reagrupament a la resta de formacions, amb un in crescendo ben treballat i una posada en escena final magnífica, brutal, elegant, sòbria, contundent...”
És clar, també, que l’Assemblea Constituent, no era més que un principi, i que les veritables proves de foc comencen justament a partir aquí. Tots n’érem conscients, tots ho sabem.
Al Cimera, entre altres coses, critiquen aquest silenci del darrer mes, aquesta manca d’aprofitament de l’embranzida de l’esclatant naixement.
Tots sabem que cap al silenci ens hi condemna l’status quo vigent (polític i mediàtic), però també sabem que la nostra feina és la de fer-nos visibles ara més que mai. No fer-nos visibles per cridaners, si no visibles perquè realment som una altre cosa, som fruit de la suma del què i el com, tan intern com extern.
Que aquest silenci no sigui símptoma de que els nostres esforços han caigut en el parany de mirar-nos el mèlic, d’intentar ser d’alguna manera, que no pas a l’esforç únic d’esdevenir i fluir.
No em de voler ser res, ja som.
I la gràcia de tot és que som una altre cosa.
No oblidem què, qui i com, hem arribat fins aquí.

Amb aquesta reflexió no busco cinc peus al gat, ni crido el mal temps, ni cerco tirar fum per a que sembli que hi ha foc.
Sols recordo d’on venim, on som, a on anem, que volem i com hi volem anar.
No ens podem permetre lapsus ni voltes sobre nosaltres mateixos. No es tracta d’inventar res. L’invent ja està parit. Només cal portar-lo a terme tots plegats. Sense excepcions, ni aturades, ni despits.
Sols vull reforçar, sumar el meu punt de vista, al post del Cimera d’avui. I deixar escrit el que tots ja sabem:
No pel fet de que Reagrupament sigui la nostra altre cosa, deixarem de ser crítics i de vetllar pel seu esdevenir. Si no tot el contrari, precisament per ser la nostra opció, ho vetllarem més que mai. Per això hi som, per això hi treballem. No ho deixarem perdre, i ni molt menys sense lluitar fins l’últim suspir.
Crec que aquesta sempre ha estat (i serà) la feina dels que escrivim en la particular bombolla catosfèrica.
Així ho diu el manifest dels Blocs amb Estrella en la seva nova etapa: Nosaltres sempre hem estat aquí, i no deixarem d’estar-hi mai.


Salut companys!!!

* Per cert... jo ja m'he Reagrupat fa dies... i tu, a què esperes?

Tots som necessaris, TOTS, per ajudar a fer realitat el què i el com.